Total de visualitzacions de pàgina

dilluns, 18 de març del 2013

Quants maratonians hi ha a Barcelona? Reflexions al voltant del 17 de març de 2013



Ahir va ser la marató de la ciutat comtal, la nostra. I amb els preus que corren, servidor no s’hi va inscriure. Ja l’hem fet altres vegades i aquest any teníem Paris a l’horitzó, per tant semblava menys imprescindible que en altres ocasions. Tot i així, vaig acabar corrent, perquè un bon amic s’havia lesionat i amablement em va cedir el seu dorsal. I vaig estar molt content d’haver-ho fet.

Haig de dir que les sensacions de córrer una prova com aquesta són una mica contradictòries. D’una banda, agrada trobar-se amb amics i familiars, tant corrent com animant... i a ells també els hi agrada. La marató sempre és una prova especial i quan, com és el cas, no s’està particularment entrenat, adquireix els tints èpics i de patiment que se li pressuposa. Exigeix un nivell d’esforç i sacrifici comparables a les primeres maratons que vam fer.

Ara bé, quan et donen una medalla on posa: catedral, sagrada família, la ramblas i passeig de gràcia... et queda una mica la sensació que potser la marató de Barcelona s’ha convertit, principalment, en un atractiu turístic. Dit d’una altra manera, potser del que es tracta, més enllà de la festa esportiva en la qual continuem creient, és de vendre la marca Barcelona que, de fet, en sí mateixa ja porta intrínsic el concepte de vendre.

Aprofito el post per posar en qüestió una assumpció que de tant que ens la creiem, de vegades no hi pensem. Em refeixo a la idea que els corredors són millors persones que la resta de ciutadans, entre d’alters coses pels valors que comporta el córrer, quant a la solidaritat, companyerisme, etc. No estic dient que no sigui així, però la veritat és que de vegades sembla tot el contrari, on prima més la individualitat i l’afany de competir que qualsevol altra cosa.

I ahir m’hi vaig trobar amb un exemple. Cap al kilòmetre 26 o 27, una dona d’uns 70-75 anys va intentar creuar d’una vorera a una altra. El grup de corredors de la meva esquerra la va escridassar, però la dona, en un estat de forma envejable els va aconseguir evitar. Jo vaig disminuir la velocitat per no xocar-me amb ella, però el que tenia a la dreta anava tan concentrat en la seva cursa que no la va veure. Literalment, la va atropellar com si fos un camió. La dona va sortir despedida i va caure al terra. Un corredor entre el públic li va cridar a l’atropellador “go, go, go!” i va mirar de forma recriminadora a la dona. Servidor li va recollir les pertenences, mentre dues altres senyores s’apropaven a aixecar-la. Evidentment, la senyora havia calculat malament la seva velocitat i la dels corredors, creia que li donaria temps a passar. Evidentment, va ser una imprudència, no havia d’haver passat per allà. Però dit això, el que a mi em va impactar, a més del xoc, és que ningú es va aturar. Cap dels corredors de l’esquerra que havien vist tota l’escena, ni tampoc els de darrera. I això em va entristir.

Al cap d’uns kilòmetres els vaig tornar a atrapar i la dona seguia sent el tema de la conversa. Si li ha passat alguna cosa, deien els companys, qui serà el responsable? La dona? El corredor? Els organitzadors de la cursa? I el fet que això fos el que els preocupés, més que no pas saber com estava la dona (que per sort es va poder aixecar, del tot conscient, tot i que flipant pel xoc i fins i tot mantenir-se dempeus) em va deixar un regust amarg.

Però aquest post no anava d’això. Com bé deia al títol, es tractava d’una reflexió que m’havia suscitat la meva discreta participació a la marató de Barcelona d’enguany. He acabat en 4 hores i 4 segons, un temps lleugerament superior al de l’any passat, tot i que llavors m’havia cascat 67,5 km. de muntanya el dia anterior. Mentre em consolava a mi mateix intentant ser conscient de la gesta que acabava de fer (considero que acabar una marató sempre ho és), em va venir al cap aquesta idea... has fet una cosa que molt poca gent a Barcelona és capaç de fer. Molt poca gent? Quanta gent? Som capaços de saber quanta gent a Barcelona és en grau d’acabar una marató? I després de pensar-hi una bona estona vaig pensar que una xifra força aproximada l'obtindríem de sumar tots els corredors que han participat en alguna de les darreres 10 edicions de la marató de Barcelona. Què en penseu?

dimarts, 22 de gener del 2013

2012: Grand Slam de maratons


Diumenge vaig rebre per segon any consecutiu el trofeu Fisiològic, que m’acredta com a corredor de l’equip amb més puntuació a la Lliga  Championchip darrere el crack indiscutible Víctor. Cal dir que va haver-hi menys emoció que l’any passat, quan superava in extremis al Ricky a la Cursa dels Nassos per només un punt (167 i 168 a la general). En tot cas, sempre estem contents de rebre un premi a la regularitat, que certifica l’absència de lesions importants. Aquest cop el trofeu era particularment bonic i servidor hi ha volgut veure per part dels patrocinadors no només el reconeixement a l’esforç, sinó també una bona dosi d’afecte. Gràcies!
Amb la campioníssima femenina, la Sònia Ceballos

Les 30 curses del 2012 inclouen 10 km. com els de Sant Antoni, Badalona, Olesa de Montserrat, Malgrat de Mar, Premià de Mar, Correbarri, Pont de Vilomara o Clot-Camp de l’Arpa; mitges d’asfalt com Granollers, Olot (i el seu pernil), Ripoll o l’Espirall, muntanya de diverses distàncies com Can Caralleu, el Taga 2040 (possiblement la cursa més dura del 2012) o el Farell; punktrail a Sallent o Calaf; marxes de resistència a la Selva del Camp-Prades, Riudoms-La Mola o Les Borges Blanques. Distàncies atípiques al Corte Inglés, Cursa de l’Amistat i els 5 km d'Esade. D’altra banda, a l’estranger vam córrer al Sàhara, a Florència i al Prospect Park de Nova York.

A més, al 2012 hi havia una aposta per l’ultrafons. En aquest sentit, una fita brillava al calendari: Il Passatore. 100 km de Florència a Faenza, que tenia al cap des de l’època en què vivia a la capital de la Toscana. El moment clau de la preparació va ser el cap de setmana de la marató de Barcelona. El dia anterior em cascava els 67 km de La Selva del Camp - Muntanya de Prades... que no van evitar que acabés a la ciutat comtal sota les 4 hores; tot un xute de confiança. Eren dies que em sentia bé físicament i fins i tot feia podi en la cursa de 5 km, ja esmentada. Finalment i gràcies a l’ajut de l’amic Gianni, a Itàlia vam fer un bon paper, aprenent molt per al futur.

El gran Gianni em va acompanyar durant 13h48m!

Una curiositat: sense proposar-m’ho he acabat fent un Grand Slam de maratons, corrent la mítica distància en 4 superfícies diferents: sorra (Sàhara), asfalt (Barcelona, Florència), muntanya (Sobrarbe) i pista (de Mitjanit, de les 24 hores de Corredors.cat). La del Sàhara va ser una experìència humana i solidària molt recomanable; a Barcelona vam córrer amb el suport de la família i a Florència amb el de l’estimada Saioa; a Sobrarbe vam patir de set i del turmell; a la de Mitjanit no vam poder repetir el podi del’any passat i vam patir per la duresa de la pista (en el sentit literal), però vam trobar la força mental necessària per acabar-la amb dignitat. A més, també vam inaugurar la primera edició de la Marató del Caldo Aneto


Amb l'amic Fede, liderant un grup de corredors a la marató del Sàhara

Si 2011 va ser l'any de la reguaritat i 2012 el del baptisme en el món de l’ultrafons, 2013 promet noves emocions amb la Marató de Paris, el circuit de punktrail... i el que vingui.

Salut i kilòmetres!

dijous, 23 d’agost del 2012

Marató pirata de la Costa del Maresme

El passat 12 d'agost va tenir lloc la primera marató pirata de la Costa del Maresme, també coneguda com a "Marató d'Obstacles". I diem que va ser exitosa perquè en la seva primera edició va aconseguir el rècord dels 100% d'arribats! En números absoluts, estem parlant d'un, servidor, però això és un detall sense importància.
La cursa comença a l'estació de Malgrat de Mar, a les 08.15h del matí. A les 08.30h tindrà lloc la sortida dels 10km organitzats pel Club d'Atletisme Malgrat. Per tant, tenim 15 minuts per recórrer el kilòmetre que separa l'estació del punt de recollida dels dorsals, lluitar contra els imperdibles i deixar la bossa. Aquesta qüestió és fonamental o és que us penseu que correria els 10 km. amb els texans, el xampú i tota la pesca? Com que la perfecció no existeix, em vaig deixar la gorra i això em faria patir.
Caldo_aneto
En tot cas, vaig tenir prou temps fins i tot per saludar els amics i per decidir que sortiria a donar-ho tot. És a dir, que m'enganxaria al Víctor, que des de sempre està més fort que jo, fins que rebentés. La rebentada en concret va tenir lloc al kilòmetre 5, sota una calda impressionant. Vam passar junts l'equador de la prova a 20:30. Ell acabaria en menys de 41 i jo en 44:04. Però amb dignitat.
No sé a vosaltres, però a mi se'm va fer curt. Encara no m'havia donat temps d'escalfar i ja havíem acabat. Així que vaig recollir la bossa (ens van donar una motxilla i un Caldo Aneto) i, sense canviar-me, vaig acomiadar-me dels amics i després d'uns quants talls de síndria, vaig posar-me en camí... cap a Calella. Al final faríem una mitja. I aquesta vegada sí, amb gorra. I també, amb la bossa, no la podia deixar en lloc... Incloent-hi, com no, el Caldo Aneto. 
A Calella vaig parar en un xiringuito. Des de Malgrat els havia aconseguit esquivar a Santa Susanna i a Pineda, però a Calella va ser asseure'm i implorar "una canya gelada, sisplau". Després d'un entrepà enorme de fuet i una altra canya gelada, arriba una decisió important: seguirem corrent. I passem Sant Pol, Arenys, Canet... i un altre cop caiem en la temptació: Xiringuito. Aprofito per enviar un SMS al Boris "no veuré la marató olímpica amb vosaltres, estic fent la pirata fins a Mataró".
I segueixo. A partir de llavors haig de fer parades més freqüents. Caldes d'Estrac, Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres... déu n'hi do quines casetes i quins vaixells! (el Sant Vicenç aquest no el coneixia, diria que no té parada de tren)... fins que arribo a Mataró. Alguns trams els he hagut de fer al costat de la via del tren, però hi havia força passeigs marítims molt adequats per aquest tipus de proves. Ha valgut la pena.
Si algú vol repetir-la en les mateixes condicions, és important que escolliu un dia al bell mig de l'agost, que correu amb samarreta de tirants i que no us poseu crema solar. Important també oblidar-se la vaselina i deixar que els mugrons mostrin tota la seva personalitat. Pel que fa al material obligatori, els de Caldo Aneto ja s'han posat en contacte amb servidor, volen esponsoritzar la marató!

dilluns, 21 de maig del 2012

Il Passatore - running playlist

Gràcies a molts amics i amigues, estem creant la banda sonora de la primera cursa de 100 km: Il Passatore. Arribarem a les 100? #cançons #emocions
 
1. Survivor - Eye of the tiger
2. Bruce Springsteen - Born to run
3. Michael Jackson - Beat it
4. Safri Duo - Played a live
5. Play for change – Stand by me
6. The XX - Crystalised
7. F. Guccini - Dovevo fare del cinema
8. Manel - Torna la gent normal
9. Coldplay – Viva la vida
10. Vangelis - Conquest of paradise
11. Mago de Oz - Fiesta pagana
12. The Unfinished Sympathy - Spin in the rye
13. Obrint Pas - La vida sense tu
14. Reincidentes - Sáhara adelante
15. The Velvet Underground - Run run run
16. Jackson Browne - Running on empty
17. Bonnie Tyler - Holding out for a hero
18. Ángeles del Infierno - A cara o cruz
19. The Getaway People - Six pacs
20. Moby - Run on
21. Joe Cocker - Feeling alright
22. Blues Brothers - She caught the Katy
23. John Lennon - Instant karma
24. Texas - You've got to live a little
25. Edoardo Bennato - Il gatto e la Volpe
26. John Bon Jovi - Ugly
27. Nina Simone - I got no/I got life
28. Pink - So what
29. Shakira & Wyclef Jean - Hips don't lie
30. Black Eyed Peas - I gotta feeling
31. Ray Charles - Hit the road
32. Wilson Pickett - Land of the 1000 dances
33. Tina Turner - Happy yourself
34. M Clan - Es un buen momento
35. Miguel Bosé - Nena
36. Albert Pia - El lado más bestia de la vida
37. Van Morrison - Brown-eyed girl
38. Rino Gaetano - Il cielo è sempre più blu
39. The Rascals - People got to be free
40. Brian Adams - Summer of 69
41. The Beatles - Twist and shout
42. Footloose - Kenny Loggins
43. MC Yogi - Rock on hanuman
44. The Pretenders – 2000 miles
45. Donna Summer - Hot stuff
46. Flashdance - Maniac
47. Coldplay - Clocks
48. Dire Straits - Money for nothing
49. Chambao - Poquito a poco
50. David Guetta & Snoop Dog - Sweat
51. Héroes del Silencio - Entre dos tierras
52. Hombres G - Sufre mamón
53. Kylie Minogue & Taio Cruz - Higher
54. Jamiroquai - White knuckle ride
55. Muse - Starlight
56. Depeche Mode - Precious
57. Coque Malla - No puedo vivir sin tí
58. Seal - Get it together
59. The Cranberries – Dreams
60. Txarango – Vola
61. Dropkick Murphys - I'm shipping up to Boston
62. Iron Maiden - Run to the hills
63. Motörhead - Emergency
64. 30 Seconds to Mars – Closer to the edge
65. Kaj Tiel Plu - En la fronto de Gandesa
66. Jose Gonzalez - Heartbeat
67. Joan Dausà i els Tipus d'Interès - Jo mai mai
68. The Killers - Human
69. Sacred Spirit - Yeha noha
70. La Iaia - Declaració de principis
71. Pau Vallvé - All is full of love
72. Lisa Gerrard - Gladiator
73. Banda Conmoción - Fuerza
74. Brams - L'últim tirabol
75. 300 OST - #17 Fever dream
76. Vangelis - Last of the mohicans
77. Bee Gees - Stayin' alive
78. Todo o nada - Desesperación
79. Jean-Michel Jarre - Rendez vous '98
80. Los del Río - Sevilla tiene un color especial
81. M83 - Intro
82. M83 - Midnight city
83. Arcade Fire - Ready to start
84. Arcade Fire - No cars go
85. Arcade Fire - Power out
86. Jovanotti - Sono un ragazzo fortunato
87. Peter Gabriel - Solsbury Hill
88. Armin Van Buuren - Youtopia
89. Pirat's Sound Sistema - Mentides
90. Txarango - Nits amb Txarango
91. Black Keys - Lonely boy
92. Devendra B - Santa Maria da Feira
93. Alicia Keys - Fallin'
94. Sopa de Cabra - Camins

divendres, 17 de febrer del 2012

Un semestre molt internacional

El temps passa depressa, ja estem ben entrats el 2012 i cal començar a definir els objectius de la temporada, com a mínim fins l’estiu. I enguany diverses circumstàncies m’han de portar a indrets diversos per córrer. En aquest post en ressenyaré tres curses internacionals en les que, si tot va bé, intentarem fer un bon paper. Estem parlant de continents diferents: Amèrica, Àfrica, Europa...
En primer lloc, a Nova York, on estem per feina tota aquesta setmana. Diumenge hem trobat una cursa curiosa a Brooklyn, 10 milles donant tres voltes al Prospect Park. Dóna la casualitat que fa sis anys vaig viure unes setmanes precisament al costat del parc i, per tant, serà bonic tornar-hi per córrer. A les fotos d’altres anys, surt tot nevat, però sembla que aquesta vegada no farà tant de fred.
I d’aquí a poques setmanes, marxem a Argèlia des de Sevilla per participar en un esdeveniment alhora esportiu i solidari: la marató del Sàhara. Em fa il.lusió passar-me una setmaneta en una jaima i córrer per donar a conèixer la difícil situació del poble saharaui. Alguns companys de corredors.cat m’han donat ànims i consells útils per encarar aquesta aventura amb força. No he corregut mai al desert, però mai por!
Després hi haurà altres coses, marató de Barcelona segur, marató de Madrid possible... per arribar a un moment clau de la temporada: Il Passatore, 100 km. en ruta des de Florència fins a Faenza. Havent-hi viscut cinc anys i havent debutat allà en marató en ruta, no podia escollir un lloc millor per intentar aquest repte. A més, diversos amics m’acompanyaran durant bona part del recorregut... a que mola?
I un cop passat l’equador de la temporada, les opcions estan obertes. Segur que farem muntanya. Probablement Taga, marató de Collserola, Barraques de Vinya, marató pirata de Montserrat... i diverses de la lliga i de la copa catalana de curses de muntanya. Potser intentem una marató en ruta i potser ens animem a algun ultra-repte de cara a les 24 hores de la marató de tv3. Ja anirem veient!

dilluns, 23 de gener del 2012

2011: El triomf de la regularitat


Aquest ha estat un any molt intens pel que fa al número de curses. Un total de 35. Al principi anàvem fent, sense pressió. Començàvem en baixa forma i, per tant, només podíem millorar. I així vam fer tres curses de 10 km (Mollet, St. Boi i la de l’Oli, a les Borges Blanques) i tres mitges de mugrons ensangonats (Barcelona, Granollers i Gavà), per arribar al primer moment important de la temporada: la Marató de Barcelona.

Després d’altres mitges (Calella, Tossa i Olot), vam fer els primers tasts de la temporada de muntanya: Canovelles, Medijocs, el sector a peu de l’Ironkoala i la presentació del llibre del Kilian Jornet. El segon moment important va ser Can Caralleu. Allà vaig tenir una pàjara monumental, però vaig acabar. I vaig aprendre. A tenir respecte a la muntanya, per suau i fàcil que de vegades ens pugui semblar.

A la primavera va arribar el Trailwalker. La única cursa que no he acabat i on també vam aprendre. Dues setmanes després, curses de muntanya com la de Santa Coloma de Queralt i tornada a l’asfalt a Campdevànol (cursa del Comte Arnau) i a Abrera. Un altre moment important va ser el trail de Sant Esteve de Palautordera, fent esguinçat 13 dels 27.5 km amb paciència, bons aliments, reflexologia i l’ajut del Pepe.

A mida que anava passant la temporada ens anàvem sentint millor. I així vam fer la travessa dels Pirineus i la marató de Helsinki. En ambdues patint de valent, però gràcies a les experiències de Can Carelleu, el Trailwalker i Sant Esteve de Palautordera, coneixia millor el meu cos i sabia fins on podia anar. Va ser un patiment diferent, era conscient que hi arribaria i diria que fins i tot en vaig gaudir.

La tardor vindria carregada de bones sensacions. Primer vam treballar la resistència al Taga 2040 Evo, una altra mitja (Sabadell), marató de Collserola, Lluís Companys i Barraques de Vinya. I després, la velocitat: Behobia-San Sebastián, cursa de l’Amistat i pujada i baixada a Guanta (Sentmentat). Les primeres em van donar molta seguretat, amb les segones em vaig tornar a sentir ràpid, després de molt de temps.

I així, la darrera part de la temporada va recollir els fruits de molts mesos d’esforç. Bona prestació a una cursa dura com és la marató pirata de Montserrat, marca personal a la marató de Lisboa i primer podi de la meva carrera esportiva a la marató de mitjanit de les 24 hores de corredors.cat. Qualsevol d’aquests resultats justificaria per si sol l’any, però vaig tenir la sort de poder gaudir-ne dels tres.

Però és que encara hi ha hagut temps per més. La guinda ha estat un esprint final a la Lliga Championchip (cross de la Muntanyeta, San Silvestre de Masnou i cursa dels Nassos) per emportar-me un disputadíssim premi a la regularitat com és la Copa Fisiològic, gràcies a la generositat del Víctor i superant al Ricky i a l'altre Xavi per, literalment, un suspir. Molt content d’un any sense lesions importants. Al 2012 més!                       
                                                                                                                     
Podi femení i masculí de la Copa Fisiològic 2011

dimarts, 17 de gener del 2012

Balanç de 2011, plans per a 2012

Acabo de tornar d'Astúries, que és un paradís (també per córrer) i m'ha permès de reflexionar tranquilament sobre 2011 i tot el que hem corregut. Per fer-ho, no hi ha com començar l'any pujant al Naranco. Del menjar i la sidra no cal que en parlem. Qui hagi passat abans per aquest blog sap que no ens agraden els "gels" ni les begudes isotòniques.

Recordo les perspectives que el Xavi i jo teníem per a 2011 i ara semblen força prudents, pero llavors jo no ho veia gens clar. Em semblava massa. Veia la Marató de Barcelona com la fita màxima, que segurament em deixaria coix la resta de temporada. El Xavi, que no està del cap, plantejava un any amb més kilòmetres que el París-Dakar, però jo volia ser prudent, fer la marató, descansar, fer la Trailwalker i no tornar a distàncies de més de 20km en tot l'any.

Al final, 2 maratons, una d'asfalt (semipirata) i una de muntanya; algunes curses de muntanya, llargues (Trail de Sant Esteve, Súper-Barraques de Vinya) i curtes (Santa Coloma de Queralt, Medijocs [, el Xavi, jo hi vaig arribar tard]); Trailwaker (amb fracàs al km 65); i altres sortides en solitari, simplement a suar i gaudir (em sembla que formen la major part de km).

En definitiva, molt més del que m'esperava. I sense gaire problemes de salut ni de lesions. Així, que, en conseqüència,se'ns en ha anat la castanya.

Com diu el lema del clan escosès Ross, "l'èxit alimenta l'esperança", de manera que, com encara no hem petat fort, gas a fons i a rebentar. El Xavi ja havia aplicat la màxima a finals de l'any passat ( temps! podis!), però jo m'hi uniré aquest any. Potser ha arribat el moment de fer una ultra i d'honorar el nom de l'equip. Encara que sigui una ultra de 50km. És possible que aquest moment arribi per Setmana Santa. Em plantejo un Oviedo-Gijón per vies verdes (50km) que m'hauria de rebentar de debò.

També ens hem preinscrit, juntament amb el Gerard, a la Zegama-Aizkorri, però això es decideix per sorteig. Francament, fa un any m'hagués semblat una animalada, però aquest any, amb paciència i parant tant com fagi falta, crec que la puc acabar. Si el sorteig no ens afavoreix, o si ens veiem amb forces podríem plantejar-nos la Marató de Sobrarbe, al Pirineu Aragonès, i fins i tot aspirar a l'Ultra de 66km.

Però hi ha moltes alternatives i possiblitats durant tot l'any. D'asfalt, la Marató de Madrid. En muntanya, la Marató del Congost, la Marató de Berga, qualsevol cosa que organitzin els Koales...

En tot cas, com que tant pot ser que ens vagi com que petem a la primera, encara no hem fet plans per a la segona meitat de l'any, tot i que hi ha curses que no ens perdrem encara que les haguem de fer sobre un baiard (us deveu preguntar què és un baiard). Sens dubte, les Barraques de Vinya i, molt possiblement, la Marató Pirata de Montserrat.

En definitiva, que acabarem a fisioteràpia. Com sempre.

De moment, entrenem, però sobretot anem acumulant vitamines i minerals.