Total de visualitzacions de pàgina

dimecres, 23 de març del 2011

Kilian Jornet – Córrer o morir

Si un dels moments importants de la temporada passada va ser el conèixer Marcel Zamora, pentacampió de l'ironman de Niça, aquest any ja podem dir que hem compartit una estona amb el campió del món de curses de muntanya i d’esquí de muntanya: Kilian Jornet.

Vam estar comentar la jugada i ens va desitjar molta sort per tots els nostres reptes, també per al Trailwalker, és clar. Després va posar amablement per fer aquesta foto amb l'amic Gerard.

Es tractava de la presentació del seu llibre, ‘Córrer o morir’, que des d’aquí recomanem a tothom per al proper Sant Jordi. Diu el Kilian que li costa més escriure que córrer, però hem pogut comprovar que és un crack també expressant en paraules els seus sentiments.

La presentació va anar a càrrec del periodista Jordi Basté. Va ser una nit molt especial, on també hi havia una gran quantitat d'amics corredors. Podreu trobar més informació al web dels Koala’s Team. Allà hi trobareu també una crònica personal de tot plegat, així com altres fotos de la vetllada.

dilluns, 21 de març del 2011

Por una buena causa

Son muchas las razones que nos han empujado a participar en una aventura como el Trailwalker de Intermon Oxfam. La primera y más esencial, el poder contribuir aunque sea con una aportación mínima a una buena causa. La segunda, por el hecho de compartir con unos amigos uno de los mayores (al menos para mi) retos deportivos de nuestras vidas y la última, a nivel personal, encontrar en una prueba de estas características el argumento definitivo a favor del deporte, el compañerismo, el esfuerzo y la ilusión.

En octubre de 2010 tres de los miembros del equipo disfrutamos de un triatlón por equipos que resultó ser muy gratificante, de hecho nos propusimos volver a repetirlo este 2011 pero a nivel individual porque nos parecía que podíamos dar un poco más de nosotros mismos y, porque no decirlo, ¡porque nos había sabido a poco! La cuestión es que el lema de aquélla aventura fue “Por ti, Diego”, tres palabras que no dicen apenas nada pero que para nosotros significaron la fuerza y la unión en beneficio de una sola persona, mejor dicho, una personita… mi hijo Diego.


Con el tiempo espero que el chaval valore el esfuerzo que todos hacemos en beneficio de una buena causa como la del Trailwalker, que entienda que somos privilegiados por todo lo que tenemos, pero que hay mucha gente que no puede tener lo mismo que él y que pasa hambre, sed y muchas dificultades. Con el tiempo solo espero que algún día pueda formar parte de mi equipo, o más bien, yo del suyo.

¡Por ti Diego, por vosotros ultramonos… y muchísimas gracias a todos por vuestras colaboraciones y ánimo que ya queda poco chicos!!!


Borja

divendres, 11 de març del 2011

Una altra crònica de la marató

Ja fa temps que preparava aquesta marató. De fet, veig decidir participar-hi fa dos anys, quan vaig acabar la Mitja Marató de 2009. Tanmateix, la manca de temps lliure i les lesions diverses del meu cos d'atleta de diumenge em van fer arribar al mes de gener amb molt poc rodatge.

De fet, després d'un període de descans i d'algunes sessions de fisioteràpia (gràcies, Víctor!) vaig començar a fer tirades més llargues justament... a la Mitja Marató 2011! M'havia de posar les piles en un mes i mig escàs. I ho vaig fer.

Algunes tirades llargues per Collserola, ritmes baixos, escalfaments llargs i estiraments inacabables, però sobretot l'ajuda del Xavi, que a més d'animar-me em va treure a passejar per Collserola per fer la tirada més llarga.

Doncs bé, ja durant la setmana de descans prèvia a la Marató, sense saber per què, vaig començar a sentir un mal intens al peu dret, al centre de la part de devant, que sosté la major part del pes. Ni el Víctor no hi va poder fer res. Radiografia, antiinflamatoris de línia dura i, oh, no, REPÒS.

Ara ja no em fa mal, però em vaig perdre la Marató. Ja ens veurem l'any que ve. Salut.

diumenge, 6 de març del 2011

Crònica de la marató de Barcelona

07.45h. Sóna el mòbil, em truquen. No aconsegueixo agafar-lo, estic una mica zombie. És el Gerard, l’amic corredor. De sobte, recupero parcialment la consciència. Avui és la marató! Havia quedat amb els amics a les 07.30h per escalfar i amb el Christian per donar-li el dorsal del Santi, que finalment no ha pogut córrer. Haig de pensar ràpid, agafo el metro i arribo, però haig de trucar, què em poso? Truco al Gerard, a veure si pot avisar al Christian, no me l’agafa, haurà deixat ja la bossa. Me’n recordo que visc al costat d’una parada de taxis, aniré en taxi. No em donarà temps d’anar a deixar la bossa, m’hauré de portar les coses a sobre. Mp3, crema, ibuprofeno, gels... Amb les presses decideixo que no tinc temps per ocupar-me de prevenir ampolles ni per vaselina. A més, se m’oblida la roba per després i els auriculars. He agafat la cartera, el mòbil, tot ho portaré a sobre, a la minimotxilla camelbak sense la bossa d’aigua.

Vaig cap al taxi. “A la Plaça Espanya!” Li explico les meves penes “Avui és la marató i m’he adormit. Ahir estava nerviós i em vaig prendre una pastilla per dormir...”. El taxista riu i em fa preguntes interessants. “Però si arribes tard i surts l´últim no podràs guanyar”. Li explico que tenim xip. I que igualment, les meves pretensions no arriben, aquesta vegada, fins al pòdium. Truco al Christian. Està tranquil, m’espera. Arribem a la Plaça Espanya, gairebé sense trànsit. Un èxit. L’home no té canvi. No té bitllets de 5 ni monedes. Li dic que passi un bon diumenge i es prengui alguna cosa a la meva salut. Truco al Christian. Quedem, m’agraeix (i al Santi) que li hagi portat el dorsal, ens acomiadem mentre saludem al Pedro de Sants i a d’altres correcats, alguns han vingut a córrer, altres a animar i a fer fotos. La cursa està a punt de començar.

Sense haver-la preparat específicament, aquesta era una marató que no em preocupava. L’objectiu era acompanyar dos bons amics, el Pepe Ultramono i el Santi, en la seva primera marató. Per fer-ho, hauria d’anar a un ritme semblant al ritme meu d’entrenament i em semblava una idea perfecta. Però pocs dies abans de la prova, la mala sort, la llei de Murphy, l’estrés o vés a saber què, irromp a les nostres vides i resulta que acabo corrents sol. Sense tenir un objectiu clar, és evident que no tinc la forma física per anar a fer marca i decideixo plantejar-me un objectiu a mig camí: baixar de les 4 hores. De manera que no acabi fet caldo. I començo la cursa. Tranquil, en el grup de gent que vol fer 3.45 o així, on em toca. El genoll fa mal, com sempre, però s’aguantarà. Al taxi ja ha caigut el primer ibuprofeno del matí. Durant la cursa acabarà caient algun més.

De blau, a la dreta, amb el cap afaitat
Arribo al kilòmetre 5 en poc més de mitja hora i començo a fer càlculs. I si faig una marató en progressiu? Fent cada kilòmetre més ràpid que l’anterior? Decideixo que és un objectiu collonut i vaig per feina. Mentre estic ocupat en calcular a quant estic fent el kilòmetre, a quant passaré pel km 10, 15, etc. va passant el temps i els kilòmetres. Descobreixo astorat que aquest any l’ambient de la marató és excepcional. Hi ha moltíssima gent (una cosa poc habitual), però que a més animen molt (també poc freqüent a les curses de la Ciutat Comtal) i van cridant el meu nom que porto escrit al dorsal. I per si això fos poc, vaig veient amics i coneguts, com el Pablo Redon fisio, el Pablo Aguiar de la feina, els meus pares i els pares del Gerard fins a 3 vegades, el Pepe i la Marta també diverses vegades...  i vaig avançant gent. Cada vegada em sento millor.

Tot això afegit a un dia magnífic amb un sol esplèndid i temperatura agradable, així com una organització impecable que fa que estigui permanentment hidratat per dins (gatorade) i per fora (aigua que em vaig tirant per sobre) i que amb l’únic gel que tinc, em senti molt fort... decideixo que aniré a per totes i donaré el màxim. I segueixen caient els kilòmetres. I la gent segueix animant i empenyent-nos fins a l’arribada, és a dir fins a la victòria. Entro a meta aixecant els braços i amb un somriure que trigarà en anar-se’n. Abraçades, petons amb els amics que hi són. Trucades i missatges per explicar la bona nova. Dutxa ràpida a casa i tornar al lloc del crim per dinar amb companys corredors i comentar la jugada. A casa després miraré classificacions (vaig sisè a la lliga, a la meva categoria) i em buscaré a les fotos. Una jornada perfecta.