Ahir va ser la
marató de la ciutat comtal, la nostra. I amb els preus que corren, servidor no
s’hi va inscriure. Ja l’hem fet altres vegades i aquest any teníem Paris a l’horitzó,
per tant semblava menys imprescindible que en altres ocasions. Tot i així, vaig
acabar corrent, perquè un bon amic s’havia lesionat i amablement em va cedir el
seu dorsal. I vaig estar molt content d’haver-ho fet.
Haig de dir que
les sensacions de córrer una prova com aquesta són una mica contradictòries. D’una
banda, agrada trobar-se amb amics i familiars, tant corrent com animant... i a
ells també els hi agrada. La marató sempre és una prova especial i quan, com és
el cas, no s’està particularment entrenat, adquireix els tints èpics i de
patiment que se li pressuposa. Exigeix un nivell d’esforç i sacrifici
comparables a les primeres maratons que vam fer.
Ara bé, quan et
donen una medalla on posa: catedral, sagrada família, la ramblas i passeig de
gràcia... et queda una mica la sensació que potser la marató de Barcelona s’ha
convertit, principalment, en un atractiu turístic. Dit d’una altra manera,
potser del que es tracta, més enllà de la festa esportiva en la qual continuem
creient, és de vendre la marca Barcelona que, de fet, en sí mateixa ja porta
intrínsic el concepte de vendre.
Aprofito el post per
posar en qüestió una assumpció que de tant que ens la creiem, de vegades no hi
pensem. Em refeixo a la idea que els corredors són millors persones que la
resta de ciutadans, entre d’alters coses pels valors que comporta el córrer,
quant a la solidaritat, companyerisme, etc. No estic dient que no sigui així,
però la veritat és que de vegades sembla tot el contrari, on prima més la
individualitat i l’afany de competir que qualsevol altra cosa.
I ahir m’hi vaig
trobar amb un exemple. Cap al kilòmetre 26 o 27, una dona d’uns 70-75 anys va
intentar creuar d’una vorera a una altra. El grup de corredors de la meva
esquerra la va escridassar, però la dona, en un estat de forma envejable els va
aconseguir evitar. Jo vaig disminuir la velocitat per no xocar-me amb ella, però
el que tenia a la dreta anava tan concentrat en la seva cursa que no la va
veure. Literalment, la va atropellar com si fos un camió. La dona va sortir despedida
i va caure al terra. Un corredor entre el públic li va cridar a l’atropellador “go,
go, go!” i va mirar de forma recriminadora a la dona. Servidor li va recollir
les pertenences, mentre dues altres senyores s’apropaven a aixecar-la.
Evidentment, la senyora havia calculat malament la seva velocitat i la dels
corredors, creia que li donaria temps a passar. Evidentment, va ser una
imprudència, no havia d’haver passat per allà. Però dit això, el que a mi em va
impactar, a més del xoc, és que ningú es va aturar. Cap dels corredors de l’esquerra
que havien vist tota l’escena, ni tampoc els de darrera. I això em va
entristir.
Al cap d’uns
kilòmetres els vaig tornar a atrapar i la dona seguia sent el tema de la
conversa. Si li ha passat alguna cosa, deien els companys, qui serà el
responsable? La dona? El corredor? Els organitzadors de la cursa? I el fet que
això fos el que els preocupés, més que no pas saber com estava la dona (que per
sort es va poder aixecar, del tot conscient, tot i que flipant pel xoc i fins
i tot mantenir-se dempeus) em va deixar un regust amarg.
Però aquest post
no anava d’això. Com bé deia al títol, es tractava d’una reflexió que m’havia
suscitat la meva discreta participació a la marató de Barcelona d’enguany. He
acabat en 4 hores i 4 segons, un temps lleugerament superior al de l’any
passat, tot i que llavors m’havia cascat 67,5 km. de muntanya el dia anterior. Mentre
em consolava a mi mateix intentant ser conscient de la gesta que acabava de fer
(considero que acabar una marató sempre ho és), em va venir al cap aquesta idea...
has fet una cosa que molt poca gent a Barcelona és capaç de fer. Molt poca
gent? Quanta gent? Som capaços de saber quanta gent a Barcelona és en grau d’acabar
una marató? I després de pensar-hi una bona estona vaig pensar que una xifra
força aproximada l'obtindríem de sumar tots els corredors que han participat
en alguna de les darreres 10 edicions de la marató de Barcelona. Què en penseu?
