2011: El triomf de la regularitat

Aquest ha estat un any molt intens pel que fa al número de curses. Un total de 35. Al principi anàvem fent, sense pressió. Començàvem en baixa forma i, per tant, només podíem millorar. I així vam fer tres curses de 10 km (Mollet, St. Boi i la de l’Oli, a les Borges Blanques) i tres mitges de mugrons ensangonats (Barcelona, Granollers i Gavà), per arribar al primer moment important de la temporada: la Marató de Barcelona.

Després d’altres mitges (Calella, Tossa i Olot), vam fer els primers tasts de la temporada de muntanya: Canovelles, Medijocs, el sector a peu de l’Ironkoala i la presentació del llibre del Kilian Jornet. El segon moment important va ser Can Caralleu. Allà vaig tenir una pàjara monumental, però vaig acabar. I vaig aprendre. A tenir respecte a la muntanya, per suau i fàcil que de vegades ens pugui semblar.

A la primavera va arribar el Trailwalker. La única cursa que no he acabat i on també vam aprendre. Dues setmanes després, curses de muntanya com la de Santa Coloma de Queralt i tornada a l’asfalt a Campdevànol (cursa del Comte Arnau) i a Abrera. Un altre moment important va ser el trail de Sant Esteve de Palautordera, fent esguinçat 13 dels 27.5 km amb paciència, bons aliments, reflexologia i l’ajut del Pepe.

A mida que anava passant la temporada ens anàvem sentint millor. I així vam fer la travessa dels Pirineus i la marató de Helsinki. En ambdues patint de valent, però gràcies a les experiències de Can Carelleu, el Trailwalker i Sant Esteve de Palautordera, coneixia millor el meu cos i sabia fins on podia anar. Va ser un patiment diferent, era conscient que hi arribaria i diria que fins i tot en vaig gaudir.

La tardor vindria carregada de bones sensacions. Primer vam treballar la resistència al Taga 2040 Evo, una altra mitja (Sabadell), marató de Collserola, Lluís Companys i Barraques de Vinya. I després, la velocitat: Behobia-San Sebastián, cursa de l’Amistat i pujada i baixada a Guanta (Sentmentat). Les primeres em van donar molta seguretat, amb les segones em vaig tornar a sentir ràpid, després de molt de temps.

I així, la darrera part de la temporada va recollir els fruits de molts mesos d’esforç. Bona prestació a una cursa dura com és la marató pirata de Montserrat, marca personal a la marató de Lisboa i primer podi de la meva carrera esportiva a la marató de mitjanit de les 24 hores de corredors.cat. Qualsevol d’aquests resultats justificaria per si sol l’any, però vaig tenir la sort de poder gaudir-ne dels tres.

Però és que encara hi ha hagut temps per més. La guinda ha estat un esprint final a la Lliga Championchip (cross de la Muntanyeta, San Silvestre de Masnou i cursa dels Nassos) per emportar-me un disputadíssim premi a la regularitat com és la Copa Fisiològic, gràcies a la generositat del Víctor i superant al Ricky i a l'altre Xavi per, literalment, un suspir. Molt content d’un any sense lesions importants. Al 2012 més!                       

                                                                                                                     

Podi femení i masculí de la Copa Fisiològic 2011

Balanç de 2011, plans per a 2012

Acabo de tornar d'Astúries, que és un paradís (també per córrer) i m'ha permès de reflexionar tranquilament sobre 2011 i tot el que hem corregut. Per fer-ho, no hi ha com començar l'any pujant al Naranco. Del menjar i la sidra no cal que en parlem. Qui hagi passat abans per aquest blog sap que no ens agraden els "gels" ni les begudes isotòniques.

Recordo les perspectives que el Xavi i jo teníem per a 2011 i ara semblen força prudents, pero llavors jo no ho veia gens clar. Em semblava massa. Veia la Marató de Barcelona com la fita màxima, que segurament em deixaria coix la resta de temporada. El Xavi, que no està bé del cap, plantejava un any amb més kilòmetres que el París-Dakar, però jo volia ser prudent, fer la marató, descansar, fer la Trailwalker i no tornar a distàncies de més de 20km en tot l'any.

Al final, 2 maratons, una d'asfalt (semipirata) i una de muntanya; algunes curses de muntanya, llargues (Trail de Sant Esteve, Súper-Barraques de Vinya) i curtes (Santa Coloma de Queralt, Medijocs [bé, el Xavi, jo hi vaig arribar tard]); Trailwaker (amb fracàs al km 65); i altres sortides en solitari, simplement a suar i gaudir (em sembla que formen la major part de km).

En definitiva, molt més del que m'esperava. I sense gaire problemes de salut ni de lesions. Així, que, en conseqüència,se'ns en ha anat la castanya.

Com diu el lema del clan escosès Ross, "l'èxit alimenta l'esperança", de manera que, com encara no hem petat fort, gas a fons i a rebentar. El Xavi ja havia aplicat la màxima a finals de l'any passat ( temps! podis!), però jo m'hi uniré aquest any. Potser ha arribat el moment de fer una ultra i d'honorar el nom de l'equip. Encara que sigui una ultra de 50km. És possible que aquest moment arribi per Setmana Santa. Em plantejo un Oviedo-Gijón per vies verdes (50km) que m'hauria de rebentar de debò.

També ens hem preinscrit, juntament amb el Gerard, a la Zegama-Aizkorri, però això es decideix per sorteig. Francament, fa un any m'hagués semblat una animalada, però aquest any, amb paciència i parant tant com fagi falta, crec que la puc acabar. Si el sorteig no ens afavoreix, o si ens veiem amb forces podríem plantejar-nos la Marató de Sobrarbe, al Pirineu Aragonès, i fins i tot aspirar a l'Ultra de 66km.

Però hi ha moltes alternatives i possiblitats durant tot l'any. D'asfalt, la Marató de Madrid. En muntanya, la Marató del Congost, la Marató de Berga, qualsevol cosa que organitzin els Koales...

En tot cas, com que tant pot ser que ens vagi bé com que petem a la primera, encara no hem fet plans per a la segona meitat de l'any, tot i que hi ha curses que no ens perdrem encara que les haguem de fer sobre un baiard (us deveu preguntar què és un baiard). Sens dubte, les Barraques de Vinya i, molt possiblement, la Marató Pirata de Montserrat.

En definitiva, que acabarem a fisioteràpia. Com sempre.

De moment, entrenem, però sobretot anem acumulant vitamines i minerals.