Total de visualitzacions de pàgina

dilluns, 5 de setembre de 2011

Marató de Helsinki

Amb Carol i Sonia

Aquesta història comença als Pirineus, al GR 11. Allà ens havíem anat amb l'amic Eduard, una bèstia humana de l'ultrafons i amant de les muntanyes que, com vam acabar comprovant, estava molt més preparat que un servidor per portar a terme el repte inicial: creuar els Pirineus en 32 dies. El pla no incloïa cap dia de descans i obligava a fer dies de dues etapes, ja que anàvem seguint la guia oficial, pensada per fer-la en 40. Anant al gra, una aventura acollonant, que si esteu interessats podreu curiosejar al blog, uns paisatges extraordinaris, una reafirmació de l'amistat amb el company que va tenir paciència màxima per aguantar esguinços i mals diversos, mal temps i canvis d'humor, i, sobre tot, gent molt interessant que vam conèixer a la muntanya. Sense dubte, una experiència única. Servidor, acostumat a l'asfalt i a Collserola, a fer curses de mitja muntanya, va patir molt quan vam arribar a l'alta muntanya. Fins al punt que vam decidir aturar-nos, al cap de 10 dies i 13 etapes. Ja continuarem un altre any.

Amb Jani i Sonia
Servidor es va trobar un altre cop a Barcelona amb dues setmanes de vacances amb que no comptava, uns estalvis per poder muntar del no res un nou viatge, unes sensacions contraposades respecte a l'aventura dels Pirineus i unes ganes bojes de trobar un repte esportiu més en línia amb el que les meves cames estaven acostumades. Avui en dia muntar un viatge esportiu no té massa misteri. En el meu cas, vas a google i poses "races Europe", "marathon Europe", "running Europe" i de seguida trobes diverses possibilitats. Haig de reconèixer que el meu cap llavors no estava massa clar i em costava entendre les dates i les opcions reals que hi havia. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que em venia de gust tornar a l'asfalt després dels Pirineus i, per tant, que provaria de fer alguna de les maratons que hi havia per Europa aquests dies.

L'amic català
Quina escollir? Bueno, el fet és que la inscripció per a algunes estava ja tancada. Les del cap de setmana del 28 d'agost estavan massa a prop de la tornada a la feina i, per tant, al final, tot el dilema quedava reduït a la disjuntiva: Helsinki vs. Rejkavik. Les dues maratons que hi havia el dissabte 20 d'octubre. Dues ciutats i dos països que no coneixia. Potser m'atreïa més Rejkavik. Com decidir? Fàcil. Un altre cop google i mirar vols. Clarament, Helsinki (200 euros) s'ajustava més al meu pressupost que Rejkavik (600 euros). I amb això ja tenia la part principal, imprescindible, del viatge: inscripció (80 euros!) + vol. Per acabar de quadrar les qüestions logístiques encara hauria de pensar els temes d'allotjament, però vaig decidir que estava de vacances i que seria flexible. En darrer cas, sempre es pot trobar un hostal bé de preu a qualsevol lloc, no?

Els amics madrilenys
Vaig arribara Helsinki un dimarts a les 5 del matí, amb un vol de Spanair, tot i que al meu rellotge posava una hora menys. Per sort, hi havia WiFi i de seguida es va fer de dia. La única certesa que tenia llavors era que aquella nit dormiria a un hostal de Tallinn, la capital d’Estònia. Al fil de corredors.cat i a d’altres de viatges havia descobert que en realitat Helsinki estava molt a prop d’altres llocs com Estocolm o les repúbliques bàltiques. I que de fet, la gent acostumava a visitar diversos països en els seus viatges. Tot i així, la meva idea original era conèixer Helsinki. Per això vaig mirar primer diverses possibilitats d’allotjaments, des de couchsurfing a hostals, passant per hotels... per veure que a mitjans d’agost i mirant el dia d’abans, el més econòmic eren 120 euros per nit. Això estava una mica fóra del meu pressupost. A 90 minuts de ferry, un hostel de Tallinn valia 15 euros i així vaig decidir la primera nit. Deien que la ciutat era molt maca i més econòmica que Helsinki. Al llarg del viatge aniria improvisant altres opcions a Finlàndia, Estònia, Letònia... L’altra certesa que tenia era que el dissabte a les 15h estaria a l’estadi olímpic de Helsinki per començar la marató!

Tallinn
La veritat és que la primera impressió de Helsinki no va ser massa positiva. Plovia bastant, feia vent i el sol no es veia per enlloc. Sí, ja sé que als païssos nòrdics és així, però no sé, jo pensava que a l’agost... En fi, vaig visitar una mica la ciutat, em va agradar tota la part del port, vaig provar la sidra i la cervesa autòctones. Per cert, a uns preus totalment prohibitius: 6 i 7 euros. Però estava de vacances, relax... I per la tarda vaig anar a buscar el ferry. No tenia massa dificultat. El check-in és un moment i en 90 minuts et plantes a una altra ciutat, a un altre país. El vaixell estava ple de finlandesos, bastant més cridaners que al seu país, on normalment no diuen, literalment, res. Quan vam arribar a terra ferma, ja es veia una esglèsia antiga i tothom que caminava cap allà, o sigui que va ser fàcil arribar al casc antic.

El Dalai Lama
Tallinn em va encantar. És d’aquestes coses que no te les esperes. En aquest cas, la meva ignorància va contribuir a que gaudís més de la troballa. Una ciutat petita, amb un casc històric medieval. Gran quantitat i qualitat de cerveses a 1,5 euros. Noies maques i gent molt simpàtica i amable. De fet, semblaven tots vestits de l’època medieval per fer sentir al turista com a casa seva. Vaig decidir que Tallinn seria la part central del meu viatge. El que passa és que anar de hostels a l’estiu i alternar amb gent jove... al final acabes fent el que no toca, surts de festa, fas pub crawling, dorms poquet, coneixes gent... Precisament estava comentant amb un amic holandés lo pacífica que era aquella gent quan de sobte ens trobem a Tallinn amb el Dalai Lama! Després me’l tornaria a trobar a Helsinki el dia de la marató. Però també era casualitat, estant el Papa aquests dies a Madrid...

Abans
Que sí, que és veritat. El millor per fer una marató és agafar un pla d’entrenament, si pot ser amb entrenador oficial i seguir-lo estrictament. Això funciona sovint i potser és molt aconsellable a la primera marató. Però quan algú s’està preparant per curses d’ultrafons aquest tipus de preparació potser no té el mateix sentit.
En tot cas, la meva preparació havia consistit en unes quantes curses en asfalt al primer trimestre de l’any (incloent-hi la marató de Barcelona), unes quantes curses de muntanya durant el segon trimestre, i 230 km. pujant i baixant muntanyes (caminant) amb una motxilla de 13 kg. als Pirineus els darrers dies de juliol i primers d’agost.

Amb aquesta preparació, el meu company de pis molt sensatament em va dir: “i vols dir que l’acabaràs, aquesta marató?”. I vaig pensar que era una pregunta interessant. Així que vaig fer una prova. Vaig sortir a córrer un dia desde Calella (de la Costa) i vaig arribar fins a Blanes. I després vaig tornar. 38 km. Lentament i amb moltes parades, etc. Però em trobava bé. I amb una certa tranquil.litat per afrontar la marató. Ara només em quedava respondre a una altra pregunta. A quin ritme havia d’anar? Per posar-vos en context, 3h.15, era ritme de rècord i 3h30m una opció conservadora. A quin nivell estava? Impossible de saber. També vaig decidir que no prendria cap gel abans o durant la cursa. Volia veure fins a quin punt allò no era més que un efecte placebo (les meves anteriors maratons havia pres molts gels, però als entrenaments cap i semblava que em trobava bé). I va arribar el gran dia.
Patiment

Us avanço el final de la història: vaig patir molt, molt... però vaig arribar. El cas és que després d’estar a Tallinn i a Tartu havia fet força bondat, havia dormit dues nits com Déu i el Dalai Lama m’havien manat, havia menjat bé i havia deixat l’alcohol. A més, havia fet les coses amb temps, havia anat a buscar el dorsal i tenia ja tot a punt per al gran moment. És veritat que et fan deixar les coses en un seient de l’estadi, sense que ningú les vigili. També és veritat que si ho fan així és perquè no sol passar res. I també és veritat que hi havia un lloc on pagant 5 euros, et guardaven els diners, mòbils, claus i altres ensers de valor. Jo vaig decidir que ja havia pagat prou i vaig confiar en el civisme dels finlandesos.

A la cursa em vaig trobar amb bastanta gent simpàtica, de Madrid, del País Basc i alguns catalans. Amb molts d’ells ens fèiem fotos, aprofitant la quantitat de fotògrafs que hi havia per tot arreu. Després et vénen totes les fotos on surts per 30 euros. I em vaig situar al calaix de 3 hores 30. Tot i que la veritat és que els calaixos són bastant flexibles i permeables. Em va sorprendre molt positivament la gran quantitat de noies que hi havia. I s’ha de dir que no és una marató particularment internacional i, de fet, la majoria dels estrangers són suecs, o sigui que tampoc és massa fàcil distingir-los. Però eren les 3 de la tarda, feia un dia esplèndid (havia decidit córrer sense gorra i confiar en les temperatures moderades que es preveien), l’organització semblava sèria, l’adrenalina estava al màxim i hi havia moltes ganes de donar gaaass!

Al principi: sobrat
De seguida em trobo molt bé i començo a fer plans. Surto a fer sub 3.30 que fins ara sempre ho he aconseguit? O potser puc fins i tot intentar anar a 3.20 i segons com em vegi apretar per intentar 3.15? O em relaxo per fer sub 3.30? Diuen que la marató de Helsinki és una mica més dura que una marató plana. Que hi ha pujades i que hi ha ponts. Si ho penso bé, això m’hauria de fer ser conservador. Però em conec i ser que sortiré a donar-ho tot. Surto amb un noi de Madrid, David, que vol fer 3.30. De seguida trobem a un de Vitoria que vol fer 3.10 i decideixo seguir-lo fins que trobo a un català, Dani i farem uns kilòmetres molt macos, parlant d’alpinisme, del Kilian... però em sento més fort i decideixo anar a buscar al basc.

Passo els primers 10 km. en un més que acceptable temps de 47.33 i començo a fer el cuento de la lechera. “i si...? i si aconsegueixo fer x... ? i si al final aconsegueixo baixar de...?”. Cada 3 o 4 km hi ha gatorade i amb el sol que fa m’ho bec tot, i també em mullo la calva, vull dir, el cap. També fa bastant de vent. Tot i les contínues pujades i baixades, aconsegueixo millorar encara més el temps i passo a la mitja marató en un temps de 1.39.48. Hi ha noies que van molt fort. Si segueixo així, puc fer récord. Em fa una mica de mal el genoll, però és normal. A partir del kilòmetre 20, les pujades es comencen a sentir més i ja no puc aguantar el ritme. Baixo més de 15 segons per minut i passo a anar a 5 min el km. Tot i així, passo pel km. 30 en 2.22.34, un gran temps. Calculo que només mantenint el ritme, a 5 min el kilòmetre, acabaré en 3.22, segona millor marca meva de tots els temps... Però en tot cas, el meu objectiu torna a ser el que havia estat en un bon principi: fer sub 3.30

El triomf: acababen de dir el meu nom per megafonia
Des del km. 30 tinc rampes. I m’haig de parar. Estiro 30 segons o més si estic bebent alhora i després segueixo. Les següents referències em confirmen que encara estic a temps de fer sub 3.30. Segueixo corrent a un ritme semblant al que portava abans de les rampes. Però després ja començo a anar molt més a poc a poc. I als darrers kilòmetres ja vaig, literalment, arrastrant-me. Llavors psicològicament és molt dur. He tingut la sort de trobar-me un parell d’amics finlandesos en moments on em trobava bé i fins i tot podia accelerar. Em fa por que em vegin en aquest estat tan lamentable, però afortunadament això no passarà. En tot cas, m’adelanta molta gent, dóno ànims a alguns que van pitjor que jo en alguns moments que em trobo prou fort i intento connectar amb la mirada amb gent que m’anima i això està molt bé. Somric, m’emociono, gaudeixo a la meva manera també del patiment.

I van passant els kilòmetres. Molt lentament. Em miro poc el paisatge, sé que hem passat algunes zones verdes i dedueixo que hem creuat petites illes, per la gran quantitat de ponts que he hagut de pujar i de baixar. Segueixo aturant-me per les rampes, ja no faré cap kilòmetre sencer fins a l’arribada. Els finlandesos animen, a la seva manera, però s’ha de valorar i sento la seva calor. En els darrers dos kilòmetres conec a un noi finlandés que va com jo. Ens adelantem mútuament constantment, al final arribaré jo un minut abans que ell. Parlem de que els dos hem sortit a 3.15 i hem rebentat. Ell parla del vent i de les pujades. Jo de la meva preparació particular i d’haver sortit massa fort. Segueixen les pujades, que no són molt empinades, però que es noten (a les primeres accelerava arrogantment...) cada vegada més i també continuen les rampes. M’ho prenc amb esportivitat. I finalment es veu l’estadi!

La fama
Quan finalment apareix l’estadi, ja se sent a la gent, donem tota la volta abans d’entrar i arribem a l’entrada. Em començo a animar i a anar més ràpid, el darrer kilòmetre el faig molt decentment. Llavors el tiu del megàfon crida el meu nom, aixeco els braços amb força, la gent aplaudeix, hi ha força públic, aixeco la vista per grabar el moment a la meva memòria, pell de gallina. Creuo el que queda de l’estadi amb un somriure mirant fotògrafs aquí i allà i posant cares i gestos. Estic molt feliç, he aconseguit ser Finnisher a Helsinki! (atenció al currat joc de paraules). Començo a beure i menjar tot el que em donen, incloent-hi els pepinillos salats que també donaven al km. 36. Sí, sí, com sóna, això donaven just després del gel que et tonaven al km. 35. Abans, algun plàtan i més gatorade.

Segueixo caminant en plena exaltació cap a les motxilles, trobant-me corredors que he conegut abans, la majoria bastant cascats. Entre ells està el finlandès amb qui he corregut els kilòmetres més durs. La veritat és que amb ell he passat els millors moments d’aquells kilòmetres: corrent acompanyat i parlant, perquè en realitat estàvem bé, només les cames que havien dit prou. La medalla és xula, molt gran, pesa. Al vestidor ens expliquen que la piscina és oberta per als maratonians, però jo no tinc temps. Haig d’agafar un ferry per Tallinn i des d’allà un bus nocturn cap a Riga, per continuar el meu viatge. Potser no sigui la millor forma de recuperar-se d’una marató, però l’aventura és l’aventura! I arribem a Riga.

L'èxit
Riga, com Tallinn, és una ciutat preciosa i amb molts estudiants, és la ciutat més gran de les repúbliques bàltiques i quan era part de Suècia era més gran que Estocolm. Té molts edificis art nouvau, és un gran centre cultural i pel que a mi respecta, les cerveses són bones i tan barates com a Tallinn. Això sí, allà no hi ha l’euro i en algun moment o un altre, caldrà canviar de moneda. No obstant, no l’acabaré de gaudir, degut al meu cansament. Si ho hagués sabut, hagués planejat el viatge d’una altra manera, viatjant potser a una de les ciutats bàltiques i fent de Helsinki una parada intermèdia, a córrer i poc més. La visita a Suomenlinna, potser. Les raons? Són ciutats molt més boniques, molt més econòmiques i les noies són més maques. Entenc que això no siguin raons compartides per tothom, però són les meves. A més, són països desconeguts, amb WiFi a tot arreu, sobre tot a Estònia, on literalment al mig del carrer pots treure el portàtil i veure a on has d’anar. També són llocs on tothom parla anglès.

L'any que ve, 10 de desembre, marató de Tallinn. Us hi animeu?

3 comentaris:

  1. Acabes triomfant encara que t'ho preparis de pena, agafis un ritme inicial excessiu i vagis de ressaca.

    Sempre seràs el meu ídol!

    Ara, també podries haver fet un "post" amb menys fotos teves i més d'estonianes.

    Salut i plàtans!

    ResponElimina
  2. Josep, pensa que aquest bloc el veu la meva mare i hem de mantenir les formes...

    ResponElimina
  3. Bona Aventura i pinten bé les ciutats.
    Fa temps que penso en provar una marató i sobretot convinar-ho amb turisme, i veig que es una bona formula. Aquest any m'estreno a BCN!

    Salut i pota!

    ResponElimina