Total de visualitzacions de pàgina

divendres, 7 d’octubre de 2011

Marató de Collserola: el pitjor que podia passar

El 2 d'octubre els Ultramonos van anar a passejar els seus culs bruts per Collserola, a la Marató organitzada per la Unió Excursionista de Catalunya d’Horta.

L’únic objectiu era acabar. Ni el Xavi ni jo teníem experiència en curses de muntanya tan llargues (42km), així que la consigna era prendre'ns-ho amb calma, fins al punt de fer les pujades dures caminant i descansar a cada control.

No tenia massa clar què passaria, perquè la meva única experiència maratoniana va ser una marató d'asfalt força atípica, però també molt plana, en què vaig acabar rebentat. En tot cas, el dia anterior vaig descansar, vaig emplenar-me bé de pelmenis i cervesa i em vaig mentalitzar per patir un mica. El Xavi ni descansa ni menja pelmenis: se'n va anar a córrer a la IV Cursa Lluís Companys. Sense comentaris.

8 del matí, a la sortida. Ja ens han dit que els primers kilòmetres són els més durs, per la inclinació, i que s’hi fa tap i cal anar en fila. Una bona excusa per començar poc a poc. Però tampoc no calen excuses: el Xavi vol ser conservador, però jo de conservador n'he de ser per força. Arrenco fatal, no em trobo bé, em costa respirar i em pugen les pulsacions tot i anar molt poc a poc. Aquesta és la tònica, com a mínim, fins al segon control, en què començo a funcionar millor. Si en lloc d’una cursa arriba a ser un entrenament, me n’hauria anat a casa a dormir i fer el vermut.

Als controls no hi havia matalassos ni vermut, però sí una gent molt simpàtica i esforçada i una taula ben parada, amb coca de sucre, fruits secs, taronja, galetes salades, barretes… de tot. Un 10. Ara, amb cervesa, patates i olives ho haguessin brodat... i segurament no haguéssim acabat. Quant al recorregut, aprofita Collserola al màxim . Pistes, però també corriols, tant per la vessant interior com per la litoral, a més de passar per molts llocs ben coneguts pels habituals (Sant Medir, la Budellera, el Pi d’en Xandri, Can Borrell...). Només dos problemes. Un punt, després de passar per La Floresta, en què era fàcil perdre’s i un tram, entre l’antepenúltim control i el penúltim, en què hi havia força polseguera pel trànsit de cotxes (parc natural? Ha). Tret d’aquestes excepcions, impecable.

El perfil era accidentat, però hi havia molt poques pujades en què calgués caminar. I més per l'esforç acumulat que per la pujada en si. A mesura que avançàvem el Xavi més en forma, m'anava agafant avantatge, però després m'esperava als controls, fent estiraments i lligant amb les voluntàries. Val a dir que, en la millor tradició de la casa, les males arts del Xavi no podien competir amb els meus mugrons ensangonats (les tiretes van volar ben aviat) i la meva gorra de Barón Rojo.

Els últims 12 km, paradoxalment, van ser els que més vaig gaudir. Estava cansat, però ja se m’havia passat la “tonteria”. Fins i tot vaig amanir els últims 10 km amb algunes cançons del trio Los Panchos, per celebrar que ja veia Barcelona i el Velòdrom. En aquest punt, el Xavi ja anava molt per davant, en part perquè és més ràpid i està més en forma i en part perquè algú havia de posar la cervesa a refrescar. Arribà un quart d’hora abans.

KM 42,195, després de 5 hores i 38 minuts, arribo a meta. Per celebrar l'èxit d'acabar la meva primera marató de muntanya, vaig donar una volta d'honor al Velòdrom. M’esperaven el Xavi i el nostre magnífic equip de suport, la Pilar i l’Agustín. Molt poc després, arribà la "sufridora" en casa número 1, la Marta.

Al final, mal de peus, mal d’articulacions, sang als mugrons, cansament general i un caminar de Chiquito de la Calzada, però l'hem acabada sense incidents. Ni una caiguda, ni una lesió, ni ganes d'abandonar. Èxit total.

El pitjor que podia passar. Ara n’haurem de fer una de més grossa i prendrem mal de debò.

(NOTA: a més d'acabar i de fer una volta d'honor al Velòdrom, arribo i ens fan una foto igual que la portada de Wish you were here, de Pink Floyd; som l'òstia)

6 comentaris:

  1. A propòsit dels mugrons ensangonats, un clàssic http://ultramonos.blogspot.com/2011/02/mugrons-ensangonats.html

    Cal dir que la crònica del Pepe és, comme d'habitude, molt acurada. L'èxit amb les voluntàries (també els homes, diguem-ho tot) de la franja d'edat de majors de 60 anys és una cosa que ens persegueix de forma recurrent i que potser no estem aprofitant tot el que podríem.
    A banda d'això, és curiós com en una muntanyeta com Collserola pots passar de passar fred, literalment, durant els primers km. de la cursa fins a rostir-nos vius (anava a dir literalment, però després diran que exagerem), cap al migdia. Molta estona d'ombra i de bosc, grans 12 km. finals, tremendos entrepans de mortadel.la a l'arribada i molt bones sensacions cap al final. Hi ha qui diu que se'ns va quedar curta...

    ResponElimina
  2. Controls sense vermut... No compteu amb mi, correcaminos...

    ResponElimina
  3. Repte suprat ,felicitats! Proxim nivell pirata de Montserrat amb algu mes de desnivell :-)
    Teniu rao Collserola es molt gran i pot ser molt salvatge;-)

    ResponElimina
  4. Antonio, si et digués el que vaig prendre DESPRÉS d'acabar ja vindries, ja.

    Ferran, gràcies! Ja ens veurem. Potser a les Barraques de Vinya?

    ResponElimina
  5. Muy bien chicos estoy orgulloso de que llevéis el nombre de Ultramonos hasta lo más alto...y encima con unas Trabucco, que´más se puede pedir!!!

    Un abrazo muy fuerte.

    Borja.

    ResponElimina
  6. Cagonlaputa, Borch, qué poco te prodigas, coño.

    ¿Cuándo vienes a hacer el mal por aquí?

    Si hay que nadar, se nada, eh.

    ResponElimina