Per ser feliços. Segurament aquesta és una resposta massa fàcil per respondre a la pregunta ¿per què correm? La primera vegada que em vaig submergir en la lectura de Nascuts per córrer vaig anar passant per totes les diferents fases i motivacions que ens porten a posar-nos les vambes (o sandàlies) i sortir amb grans gambades pel camí que s’inicia davant nostre fins que el sol es pon, sense cap motiu aparent, sense que ningú em persegueixi i sense intentar atrapar cap persona. Només seguint l’instint més antic de l’home: córrer.
Coneixia l’existència dels tarahumares a través del Ricardo Mejía, un gran corredor mexicà que fa més de quinze anys que és al capdavant de totes les curses skyrunning d’Europa i dels Estats Units. La primera vegada que me’n va parlar vaig veure en els seus ulls com saltaven espurnes d’emoció al descriure com els seus mantells blancs onejaven al vent quan portaven centenars de quilòmetres sobre la pols dels camins fronterers. Jo aleshores mai no havia fet cap cursa més llarga que una marató de muntanya i aquell any m’estava plantejant de córrer per primera vegada una ultratrail, la del Mont Blanc. Vaig buscar informació sobre aquesta tribu d’ultracorredors i també d’altres pobles que utilitzaven els peus com a mitjà de transport: els xerpes de l’Himàlaia que escalen amb l’ajuda de sandàlies fins a més de cinc mil metres; l’extingit poble inca, que era capaç de mantenir un sistema de correus de milers de quilòmetres a través de corredors que feien relleus, i, sovint, anant més ràpid que els transports actuals; els pobles africans dels altiplans de Kenya, on centenars de corredors reben la sortida del sol aixecant la pols de les llargues pistes massais.
Tanta informació sobre pobles corredors em va donar un cert sentiment de recel i enveja. La meva primera actitud va ser pensar que era impossible, que eren llegendes que amb el pas dels anys s’havien exagerat. No era possible que m’estigués preparant per a una competició que la premsa, els organitzadors i fins i tot els corredors més experimentats que havien aconseguit acabar-la diguessin que era sobrehumana, quasi impossible d’acabar, si no se seguia un pla d’entrenament específic, unes pautes de repòs i alimentació estrictes i s’estigués equipat amb l’últim crit en material de la disciplina. No podia ser que unes persones sense tota aquesta preparació fossin capaces de cascar-se una ultratrail dia rere dia sense patir gens ni mica. ¿De què em servia aleshores tota la preparació?
Però de seguida vaig comprendre que la meva preparació no es distingia tant de la seva. En el fons, si corres cada dia, els músculs, les articulacions i, el més important, la ment, s’acostumen a córrer com qui respira. Ho vaig descobrir durant llargues travessies com la dels Pirineus, on el córrer era una part més de les rutines diàries. Com respirar o fer bategar el cor, passava a un segon pla i deixava la ment i el cos lliure per dedicar-se a altres coses.
Els tarahumares són sens dubte una font d’inspiració per a tots els que fem de córrer no només la nostra passió sinó una forma de viure. A través de les pàgines de Nascuts per córrer vaig comprendre millor per què no podia passar un dia sense córrer. Christopher McDougall ens endinsa d’una forma molt amena i divertida al cor dels tarahumares, amb una aventura que comparteix amb grans atletes que he tingut la sort de conèixer i amb els quals he compartit curses i entrenaments.
Estic convençut que una vegada hagueu girat el full us submergireu en un món que us farà entrar en l’ànima dels corredors llegendaris i també a dintre vostre, i quan tanqueu finalment l’última plana només podreu calçar-vos les vambes (o no) i sortir a córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada