Total de visualitzacions de pàgina

diumenge, 13 de novembre de 2011

Barraques de Vinya 2011

La Cursa de les Barraques de Vinya és la millor cursa en què he estat. De fet, va ser una sensació tan omnipresent durant tot el dia que, si ets poc aficionat a llegir, pots passar d’aquesta frase al final sense passar ni per les fotos. (O, si vols informació útil, també pots veure l'article de la Jornada.)

Pot ser que la gent més experimentada, amb més curses fetes que putes hi ha la N-II, ja tingui a la punta de la llengua el “no m’ho crec”. Potser té raó. De fet, he anat a poques curses, conscient que córrer és de covards, però em sembla difícil de superar.

D’entrada, la sortida es dóna amb un trabuc. Que n’aprenguin. Després, comença la diversió. Un recorregut variat i amb poca pista, trencacames però molt agradable. Corriols, el llit d’un riu, vistes a Montserrat… Tot i alguns colls d’ampolla al principi, un recorregut perfecte, dur però factible i amb algunes baixades tècniques en homenatge a Darwin i la selecció natural. Ah, i controls ben posats, amb alguna sorpresa per a dipsòmans.

De fet, el segon control, comandat per l’hereu de totes aquelles terres i la seva barretina, em va salvar el matí. Al km 11, en un lloc senzill i pla, vaig trepitjar malament (sí, un ultramono en té prou amb això per ostiar-se) i em vaig fotre una bona llet pendent avall. No em vaig fer mal perquè sóc un supermascle, però vaig quedar masegat, amb el genoll ple de sang i sorra com una croqueta, de manera que la cervesa que em van donar d’“estraperlo” al segon control em va anar de perles. Salut!

La resta, sense incidents. Controls de puta mare, amb gent molt maca tractant-nos com reis i un ambient collonut que et feia pensar en quedar-t’hi i deixar de caure pels marges; sobretot quan seguies fins al final i et trobaves, en els últims kilòmetres, amb la part més costeruda.

Els últims, tot i formar quelcom de semblant a l’exèrcit de Pancho Villa, vem arribar a temps per veure l’entrega de premis i l’extraordinari santhilari de porró del Jaume Folguera, segon classificat, que va arrencar aplaudiments i ovacions, i que segurament portarà l’organització a incrementar la quantitat de vi l'any que ve. Potser amb 2 o 3 litres n'hi haurà prou. O potser no.

El Xavi va fer la cursa més ràpid i va guanyar l’única “meta volant” de tot el recorregut, que ell mateix va inventar-se. La foto de la dreta n’és testimoni. Hi ha qui porta la competició a la sang.

El nostre col·lega Jose també porta la competició a la sang, com demostra el fet que tot i ser la seva primera cursa de muntanya se’ns va petar a tots. No el portarem mai més enlloc. A qui sí que portarem és a l'Edu; o, més ben dit, ell ens portarà a nosaltres, perquè segueix sent el nostre transportista de la guarda i, com sempre, ens porta a tot arreu sense queixar-se per la pudor.

En definitiva, el recorregut va ser immillorable, l’organització de luxe, cervesa en un control, vi i botifarra al final i, com a cirereta del pastís, dutxa en un gimnàs pijo dels afores de Manresa. L'entrada d’hordes de desarrapats plens de pols i ronya i amb alè de “tintorro” al gimnàs de disseny va ser digna de veure.

Fins l’any que ve!

1 comentari:

  1. Pel que fa a la meta volant, haig de dir que tens raó, vaig adelantar a l'esprint tot aquest grup quan vaig veure el fotògraf i em vaig endur la birra d'el koala de regal. No es pot demanar més.
    La resta del post, com sempre, fidedigne i de pm. L'any que ve més!

    ResponElimina