Total de visualitzacions de pàgina

dimecres, 24 d’abril del 2013

MERAVELLES DE PARÍS

París és la millor ciutat del món.

La marató és la cursa per excel·lència.

No cal dir, doncs, que una cosa que es diu Marató de París no pot anar malament; i menys encara amb la nevera de casa plena de cerveses i amb una marca de bananes patrocinant la cursa.

El Sagrat Cor, a Montmartre, al febrer.


Malgrat tot, cal entrenar. París no és la millor ciutat per córrer. Hi ha molts cotxes, d'octubre a abril hi fa fred, i segons on visquis les zones per córrer et queden molt lluny. El mes de febrer va començar amb les nevades més dures des de la dècada dels 40. Córrer en aquestes condicions és divertit, sobretot quan la neu és verge, però quan se't gela la cigala has de tornar a casa (us ho recomano). Quan no ha nevat, plovia o feia força vent i fred, així que no he entrenat prou. Com sempre.


D'altra banda, a qualsevol corredor barceloní se li presenta un altre problema: no pots anar corrent a la muntanya, no tens cap pujada amb cara i ulls. Ni Tibidabos, ni Montjuïcs, ni el Carmel, ni Collserola...
Canal de la Vilette
Ara, per fer tirades llargues sobre asfalt o terra sí que hi ha algunes alternatives. Per començar, el Canal de la Vilette, amb un camí fluvial que arriba tan lluny com tinguis ganes d'anar. A més, passa per algunes antigues zones industrials, entre París, Pantin i Bobigny, que qualsevol aficionat a l'arquitectura industrial i la ferralla en general sabrà apreciar. També els amants dels ànecs i els cignes (amants en el sentit d'aficionat, no en sentit bíblic). En aquest sentit, cada extrem de París ofereix vies verdes o asfaltades per bicicletes que permeten córrer i fer turisme pels afores de la ciutat.

Una altra alternativa són els parcs-bosc de Boulogne i de Vincennes, prou propers per arribar-s'hi corrent, amb metro o Vélib (el bicing de París). Això sí, són plaaaaaaans! Si vols fer una mica de pujada et queda el petit Parc des Buttes Chaumont o Montmarte (en aquest cas, esquivant turistes).

Forn Du pain et des idées

Finalment, hi ha el problema de la nutrició. Un país que t'ofereix centenars de varietats de formatge, forns de pa amb els millors croissants del món, una carn de primera i vins espectaculars et posa molt fàcil caure en picat pel camí de la perdició. Tampoc no ajuden els mercats semipermanents de carrer, amb una oferta que converteix la Boqueria de Barcelona en una broma per a turistes. Jo ja vaig arribar a París sumit en la perdició i la ruïna moral més absolutes, així que l'oferta gastronòmica no m'ha representat cap problema addicional. Tot el contrari: és benzina de la bona.

Arribat el dia de recollir els dorsals, tot normal. La típica nau gegantina amb estands diversos de publicitat i amb delegacions d'altres curses fent propaganda. L'única propaganda ben feta era la de la Marató del Medoc. Busqueu una mica i sabreu per què. Tot i així, el Xavi va passar per tots els estands i va agafar tots els papers. Tremola Amazones. El vam poder arrencar d'allà i portar-lo a casa nostra a fer la preparació per a l'endemà, molt científica: menjar pistatxos i galetes i beure cervesa.

El diumenge feia fred, però menys de l'anunciat. La zona de sortida i l'àrea de guarda-roba estaven ben organitzades, i la sortida de la cursa es va fer per parts, per franges de temps, de manera que calia esperar més del desitjable, especialment sobretot si, com jo, eres dels que els pesa el cul. Val a dir, però, que l'ambient a la zona de lents era molt distès, més que en altres maratons en què he participat. Ambient de costellada, comme il faut. El Xavi, acostumat a fer temps ràpids hauria de tenir paciència si volia córrer amb mi.

Sortida i Champs Elysées avall, cap al centre. rue de Rivoli, Hôtel de Ville, Bastilla... És difícil fer-ho millor, tot i els trams d'empedrat. Alguna pujadeta cap al Bois de Vincennes i ja comencem a veure com anirà la cursa. Avancem gent constantment (perquè som una pila de corredors, prop de 40.000), els avituallaments són freqüents però hi falta teca (hi ha panses, taronges, bananes [ha ha] i para de comptar) i hi ha molt d'ambient al carrer: espectadors que animen (especialment els japonesos; les centrals nuclears potser no són el seu fort, però si els esperones una mica t'animen com si s'hi juguessin la vida), grups de música, cors i timbalers.

Luis Mariano, un mite
A més de córrer al costat del Sena, amb vistes de la catedral de Notre Dame, la Torre Eiffel (que alegrement pintava Luis Mariano en una inoblidable escena de El cantor de México), l'illa de Sant Lluís, etcètera, la marató passava pel túnel en què va morir Lady Di, un lloc emocionant tant per als que odien la monarquia com per als subscriptors de l'Hola. No, no hi vam deixar flors.

Com sempre, amb la banana a la mà
Un cop passada la zona del Trocadero i la Torre Eiffel, arribava el temut kilòmetre 30, que vam passar com si res. Sobretot el Xavi, que anava de passeig. Servidor va començar a anar pitjor al kilòmetre 35, ja dins del tram final, que passava pel Bois de Boulogne i desembocava a la meta de l'avinguda Foch. Els darrers 4 kilòmetres van ser molt durs, suposo que per manca d'entrenament (i perquè és una marató, què collons).

A la recta de meta ens esperaven una dona meravellosa (que també ens havia esperat al km 31) i, al fons, l'Arc de Triomf. 4 hores i 45 minuts, a un ritme força constant i parant només als avituallaments.

Després d'un entrepà, el Xavi va haver d'anar-se'n de seguida a buscar l'avió i jo me'n vaig anar a casa a descansar. Un descans que durarà molt, perquè aquesta ha estat la meva quarta i última marató. És una distància massa exigent i cansada per a un panxacontenta.

L'experiència ha estat collonuda. Una marató cara, però ben organitzada, amb força caliu i en una ciutat incomparable. Ah, i en la millor companyia possible. Gràcies, Xavi!