Total de visualitzacions de pàgina

diumenge, 6 de març de 2011

Crònica de la marató de Barcelona

07.45h. Sóna el mòbil, em truquen. No aconsegueixo agafar-lo, estic una mica zombie. És el Gerard, l’amic corredor. De sobte, recupero parcialment la consciència. Avui és la marató! Havia quedat amb els amics a les 07.30h per escalfar i amb el Christian per donar-li el dorsal del Santi, que finalment no ha pogut córrer. Haig de pensar ràpid, agafo el metro i arribo, però haig de trucar, què em poso? Truco al Gerard, a veure si pot avisar al Christian, no me l’agafa, haurà deixat ja la bossa. Me’n recordo que visc al costat d’una parada de taxis, aniré en taxi. No em donarà temps d’anar a deixar la bossa, m’hauré de portar les coses a sobre. Mp3, crema, ibuprofeno, gels... Amb les presses decideixo que no tinc temps per ocupar-me de prevenir ampolles ni per vaselina. A més, se m’oblida la roba per després i els auriculars. He agafat la cartera, el mòbil, tot ho portaré a sobre, a la minimotxilla camelbak sense la bossa d’aigua.

Vaig cap al taxi. “A la Plaça Espanya!” Li explico les meves penes “Avui és la marató i m’he adormit. Ahir estava nerviós i em vaig prendre una pastilla per dormir...”. El taxista riu i em fa preguntes interessants. “Però si arribes tard i surts l´últim no podràs guanyar”. Li explico que tenim xip. I que igualment, les meves pretensions no arriben, aquesta vegada, fins al pòdium. Truco al Christian. Està tranquil, m’espera. Arribem a la Plaça Espanya, gairebé sense trànsit. Un èxit. L’home no té canvi. No té bitllets de 5 ni monedes. Li dic que passi un bon diumenge i es prengui alguna cosa a la meva salut. Truco al Christian. Quedem, m’agraeix (i al Santi) que li hagi portat el dorsal, ens acomiadem mentre saludem al Pedro de Sants i a d’altres correcats, alguns han vingut a córrer, altres a animar i a fer fotos. La cursa està a punt de començar.

Sense haver-la preparat específicament, aquesta era una marató que no em preocupava. L’objectiu era acompanyar dos bons amics, el Pepe Ultramono i el Santi, en la seva primera marató. Per fer-ho, hauria d’anar a un ritme semblant al ritme meu d’entrenament i em semblava una idea perfecta. Però pocs dies abans de la prova, la mala sort, la llei de Murphy, l’estrés o vés a saber què, irromp a les nostres vides i resulta que acabo corrents sol. Sense tenir un objectiu clar, és evident que no tinc la forma física per anar a fer marca i decideixo plantejar-me un objectiu a mig camí: baixar de les 4 hores. De manera que no acabi fet caldo. I començo la cursa. Tranquil, en el grup de gent que vol fer 3.45 o així, on em toca. El genoll fa mal, com sempre, però s’aguantarà. Al taxi ja ha caigut el primer ibuprofeno del matí. Durant la cursa acabarà caient algun més.

De blau, a la dreta, amb el cap afaitat
Arribo al kilòmetre 5 en poc més de mitja hora i començo a fer càlculs. I si faig una marató en progressiu? Fent cada kilòmetre més ràpid que l’anterior? Decideixo que és un objectiu collonut i vaig per feina. Mentre estic ocupat en calcular a quant estic fent el kilòmetre, a quant passaré pel km 10, 15, etc. va passant el temps i els kilòmetres. Descobreixo astorat que aquest any l’ambient de la marató és excepcional. Hi ha moltíssima gent (una cosa poc habitual), però que a més animen molt (també poc freqüent a les curses de la Ciutat Comtal) i van cridant el meu nom que porto escrit al dorsal. I per si això fos poc, vaig veient amics i coneguts, com el Pablo Redon fisio, el Pablo Aguiar de la feina, els meus pares i els pares del Gerard fins a 3 vegades, el Pepe i la Marta també diverses vegades...  i vaig avançant gent. Cada vegada em sento millor.

Tot això afegit a un dia magnífic amb un sol esplèndid i temperatura agradable, així com una organització impecable que fa que estigui permanentment hidratat per dins (gatorade) i per fora (aigua que em vaig tirant per sobre) i que amb l’únic gel que tinc, em senti molt fort... decideixo que aniré a per totes i donaré el màxim. I segueixen caient els kilòmetres. I la gent segueix animant i empenyent-nos fins a l’arribada, és a dir fins a la victòria. Entro a meta aixecant els braços i amb un somriure que trigarà en anar-se’n. Abraçades, petons amb els amics que hi són. Trucades i missatges per explicar la bona nova. Dutxa ràpida a casa i tornar al lloc del crim per dinar amb companys corredors i comentar la jugada. A casa després miraré classificacions (vaig sisè a la lliga, a la meva categoria) i em buscaré a les fotos. Una jornada perfecta.

4 comentaris:

  1. Per anar tan despistat i adormit vas fer un temps collonut. Una pregunta, al taxista li vas fer el gag de Solo en casa? (¡Quédate con el cambio sabandija asquerosa!)

    ResponElimina
  2. A més el malparit anava sobrat del tot.

    Mireu si n'anava, de sobrat, que ni tan sols va voler cerveses a l'arribada!

    ResponElimina
  3. Xavi Alcalde Style Total!!!
    Com a minim es va posar el chip!!!
    Si ja era meritoria la marca pel fet d'haver hagut de "reinventar" aquesta marató arrel de la lesió d'en Pepe, amb aquest stress previ ja es de traca i mocador. Moltes felicitats.

    Nota: Jo a l'arribada tampoc vaig prendre cervessa, pero a l'avituallament de la catedral va caure una voll-damm. Privilegis de ser de corredors.cat. jejejee

    ResponElimina
  4. No se'm va acudir Raül, ho guardo per la propera ;)
    Pepe, ho vaig fer per variar, que si no el cos es malacostuma.
    Víctor, la teva foto amb la voll-damm és mítica!

    ResponElimina