Total de visualitzacions de pàgina

dilluns, 26 de setembre de 2011

Taga 2040

Una imatge val més que 1000 paraules. Aquesta jo crec que diu més del fotògraf que del model. Es veu un home que acaba de fer una heroicitat, en 3h 51 min, sense lesions. Boira, pluja, fang i més boira, com es pot veure aquí.

És el moment clau on el corredor somriu i expressa tot el que ha sentit, emocions i també una mica de patiment, amb al.legria, tot condensat en un gest, en una imatge.

Els pantalons també són del fotògraf, són de pàdel i em van anar perfectes per fer la cursa.

Evidentment jo m'alimentava i no estava per històries. Engolia tot el que trobava.
Però comencem pel principi. I el principi en aquest cas és dissabte, El Grito. Perquè per qui no ho sàpiga, el lloc més mexicà del món, després de Mèxic, és Sant Joan de les Abadesses. Resulta que un tal Jaume Nunó va tenir una vida molt avançada per a la època. I després de nàixer a Sant Joan va voltar pel món, va fer les Amèriques i, entre una cosa i una altra, també va tenir temps de composar la música de l'himne actual de Mèxic. Un himne amb una lletra intrínsecament pacifista. Era el 1854. I el tiu que fa fer la súper lletra era de San Luis de Potosí. Es deia Bocanegra de cognom i es veu que mancant-hi altres herois, doncs resulta que San Luis i Sant Joan estan agermanats i Jaume Nunó és una personalitat il.lustre, tot i que sembla ser que des que se'n va anar tampoc li va importar massa el seu vell poble, tal i com van explicar en la presentació d'un llibre sobre la vida del senyor Nunó que va tenir lloc l'any passat al Consulat de Mèxic i a on vam tenir l'oportunitat d'assistir l'autor d'aquest post, així com el fotògraf i propietari dels pantalons de pàdel. Bons canapès.

Tornant al tema, el cap de setmana va ser molt agradable, compartint la festa dels amics mexicans, amb un bon menjar casolà a ca n'Angelina i veient alguns dels primers passos d'un personatge que està destinat a ser una figura de la música. I de l'esport. Estem parlant del Ponç Miquel, també conegut com el Timbaler del Bruc del segle XXI. En sentireu a parlar.

I bueno, a part d'això, doncs sí, va haver-hi una cursa. Amb un desnivell interessant, 1700 i pico metres positius (i els mateixos negatius) en una mica més de 22 km.


La nit d'abans van caure 112 litres a St. Joan. Amb el dorsal 112, tot semblava predestinat per una cursa antològica. I així va ser. Vaig gaudir de la meva primera cursa d'skyrunning en sentit estricte. Alta muntanya. Gran part de les pujades caminant. Power walking. I de baixada corriols i camp a través entre la boira i el fang. De cul a terra un cop i un altre i encara un altre i també alguns altres més. Tornar a ser nens, buscar els tobogans naturals de la muntanya, gaudir del fang, saludar als amics i arribar amb grans sensacions. Gràcies especials als voluntaris, sempre amb un somriure, donant tot el necessari. I més. Hi tornarem!

2 comentaris:

  1. Aquí es veu la classe. Amb totes les òsties que et vas fotre i arribes a meta sense semblar una croqueta!

    ¡Antes muerta que sensilla!

    Ara, a mi tot això del fang m'ha fet venir ganes d'anar-hi l'any vinent.

    ResponSuprimeix
  2. http://vimeo.com/30382196

    La cursa del Taga com mai l'havíeu vist! Gràcies a l'Andreu Vila Pascual que es va atrevir a fer tota la cursa amb una GoPro al cap! La taga 2040 des de dins, espectacular

    ResponSuprimeix