Corrent cap a Bikila

Ja fa 6 mesos de la darrera entrada i toca actualitzar el blog. Perquè en aquest temps han passat força coses en el món dels ultramonos. Des del fitxatge d'un ultramono oriental, a la gastrointeritis a la marató de Toulouse, passant per un molt bon paper a la marató de Collserola, confirmat després a l'ultratrail de Collserola...

Avui, però, no parlarem d'aquests ultraatletes que viuen en una simiocràcia eterna, sinó que viatjarem fins a Etiòpia. La terra d'Abebe Bikila, de Gebreselassie i de tot un país de gent amable i àvida de kilòmetres. I és que potser ha estat l'anar a la presentació d'un bon llibre el que ens ha tornat les ganes d'escriure.

Anem a pams. Havíem quedat amb en Marc (Patau) per anar a l'Espai Literari, una llibreria d'aquestes petites i càlides, on cuiden tant al lector com a l'autor. Volíem anar a la presentació del primer llibre d'un altre Marc (Cornet), periodista i politòleg. En arribar, el primer que ens trobem és un amic que feia molt de temps que no véiem: en Marc (Arjona). Semblava una broma.

En Marc (Patau) m'avisa que està dinant a Esparraguera i que el sogre l'ha segrestat i que ni el mateix Bikila arribaria a temps de la presentació. Decideixo estar ben atent per poder explicar-li-ho tot amb detall. I llavors arriba en Marc (Cornet). Fa exactament 5 anys que no ens veiem. La darrera vegada va ser a Florència, recollint el dorsal per a la marató. El 30 de novembre de 2008.

Aquella marató va ser la meva primera. Ell se'n recorda: "vas fer 3.20 o així, oi?" - 3.23.10, uns números que no se m'oblidaran mai. Jo també m'en recordo de la seva: "A tu no et va anar massa bé, oi?" - "Què va! Vaig haver d'abandonar. Quantes en portes ja?" - 16. I tu? - "Jo 12". Mirades serenes. Somriures i reconeixement mutu.

En Marc i jo som de la mateixa promoció de polítiques, que acabà el llunyà any 2000 amb una situació socio-política ben diversa de l'actual. Ens semblava que ens menjaríem el món. La vida, però, no ens ha tractat pas malament. Potser és el córrer. Ens preguntem alguna cosa més i ens bescanviem els mòbils. Decidim que ja tindrem temps per explicar-nos la vida compartint kilòmetres...


La presentació es fa amena, en forma de diàleg. Un noi de la llibreria pregunta i en Marc va responent i explicant cosetes interessants. Enorme la feina de documentació que ha fet sobre Etiòpia, s'ha convertit en un expert! El noi de la llibreria ho fa molt bé i el fet que no sigui corredor dóna peu a que en Marc sigui deliciosamet pedagògic en tot allò que té a veure amb el córrer.

Al torn de preguntes servidor en farà la primera i també aconseguirà la primera signatura. Amb els precedents que hi ha no podia ser d'una altra manera. Aprofitaré per monopolitzar l'autor una bona estona per parlar dels reptes futurs i per fer-lo endinsar en el procés creatiu. Nou mesos. L'escriptura ha seguit el ritme de l'embaràs de la seva dona, na Maria.

I després d'unes fotos per a la posteritat obra d'un fotògraf de nom Pere i art evident, m'acomiadaré de l'altre Marc i de l'altra Maria. I de la Júlia. I és que el món és ben petit, sobre tot si vas d'un lloc a un altre corrent.


PD. És possible que algun lector recordi una altra presentació en la que vam ser i vam gaudir de valent. A diferència d'aquella en la que havíem comentat extensament el llibre, en aquesta crònica no hem volgut desvetllar històries i arguments de la novel.la. És preferible que la llegiu i que us sorprengui. Llavors ja la comentarem. El que sí que us puc dir és que en Marc està preparant un projecte solidari amb Etiòpia ben engrescador. En sentireu a parlar!