Aquest ha estat un any molt intens pel que fa al número de curses. Un total de 35. Al principi anàvem fent, sense pressió. Començàvem en baixa forma i, per tant, només podíem millorar. I així vam fer tres curses de 10 km (Mollet, St. Boi i la de l’Oli, a les Borges Blanques) i tres mitges de mugrons ensangonats (Barcelona, Granollers i Gavà), per arribar al primer moment important de la temporada: la Marató de Barcelona.
Després d’altres mitges (Calella, Tossa i Olot), vam fer els primers tasts de la temporada de muntanya: Canovelles, Medijocs, el sector a peu de l’Ironkoala i la presentació del llibre del Kilian Jornet. El segon moment important va ser Can Caralleu. Allà vaig tenir una pàjara monumental, però vaig acabar. I vaig aprendre. A tenir respecte a la muntanya, per suau i fàcil que de vegades ens pugui semblar.
A la primavera va arribar el Trailwalker. La única cursa que no he acabat i on també vam aprendre. Dues setmanes després, curses de muntanya com la de Santa Coloma de Queralt i tornada a l’asfalt a Campdevànol (cursa del Comte Arnau) i a Abrera. Un altre moment important va ser el trail de Sant Esteve de Palautordera, fent esguinçat 13 dels 27.5 km amb paciència, bons aliments, reflexologia i l’ajut del Pepe.
A mida que anava passant la temporada ens anàvem sentint millor. I així vam fer la travessa dels Pirineus i la marató de Helsinki. En ambdues patint de valent, però gràcies a les experiències de Can Carelleu, el Trailwalker i Sant Esteve de Palautordera, coneixia millor el meu cos i sabia fins on podia anar. Va ser un patiment diferent, era conscient que hi arribaria i diria que fins i tot en vaig gaudir.
La tardor vindria carregada de bones sensacions. Primer vam treballar la resistència al Taga 2040 Evo, una altra mitja (Sabadell), marató de Collserola, Lluís Companys i Barraques de Vinya. I després, la velocitat: Behobia-San Sebastián, cursa de l’Amistat i pujada i baixada a Guanta (Sentmentat). Les primeres em van donar molta seguretat, amb les segones em vaig tornar a sentir ràpid, després de molt de temps.
I així, la darrera part de la temporada va recollir els fruits de molts mesos d’esforç. Bona prestació a una cursa dura com és la marató pirata de Montserrat, marca personal a la marató de Lisboa i primer podi de la meva carrera esportiva a la marató de mitjanit de les 24 hores de corredors.cat. Qualsevol d’aquests resultats justificaria per si sol l’any, però vaig tenir la sort de poder gaudir-ne dels tres.
Però és que encara hi ha hagut temps per més. La guinda ha estat un esprint final a la Lliga Championchip (cross de la Muntanyeta , San Silvestre de Masnou i cursa dels Nassos) per emportar-me un disputadíssim premi a la regularitat com és la Copa Fisiològic , gràcies a la generositat del Víctor i superant al Ricky i a l'altre Xavi per, literalment, un suspir. Molt content d’un any sense lesions importants. Al 2012 més!
Podi femení i masculí de la Copa Fisiològic 2011 |
Ole, Xavi... No està malament... tot el que has fet aquest any.....
ResponEliminaJo no et superaré corrent, no pateixis.... Potser sí caminant, perquè ja saps quines són les meves intencions.... però pel que fa a la velocitat.... veig que no és el meu fort (ni el meu fluix...jajaja).
Gràcies per adentrar-me al món de les curses.
Grande!
ResponEliminaConstància i passió. A veure si aquest any, ni que sigui una miqueta, puc seguir els teus passos. En aquest saber fer! a seguir per el bon camí.
Canya!
Ferran
Collons! T'hauries de començar a plantejar buscar un patrocinador.
ResponEliminaI sort que treballes. Si algun dia et quedes a l'atur, petaràs el calendari.
Felicitats
Gràcies, amics, el 2012 més i millor!!
ResponElimina