Total de visualitzacions de pàgina

dissabte, 15 de febrer del 2014

Llarga vida al punktrail!


Aquest matí hem anat a Castellbell i el Vilar, un poble interessant que probablement mai haguéssim visitat si no fos per la festa punkarra (així de desgraciadets som els barcelonins). A les 7 del matí sortíem de casa, amb la teca pel banc d'aliments i la samarreta de 'Els nostres somnis, els vostres malsons'. Després del que hem patit aquesta setmana no ens volíem arriscar a una altra segregació sanguinosa al mugró... i hem escollit una bella prenda de cotó.



L'Andrea arriba puntual, no és habitual i per tant ho interpreto com un bon senyal. Pel camí ens perdrem un parell de vegades, fins que el gps ens portarà a la sortida. Allà fem cua, però ja es respira aquell ambient tan especial. I ningú es queixa. Aprofitem el bon esmorzar que els amics organitzadors ens han preparat, on no podia faltar la birra marca de la casa i fem un cafè al poliesportiu del costat.



És llavors quan arriba el més punk de tots, com diu el noi del megàfon: el koala. Arriba corrent des de Manresa, amb el Sergi Cots. És ben clar qui és l'ànima inspiradora d'aquest tipus de festes. El veiem de lluny, penso que ja tindré temps de saludar-lo, però l'home està massa fet caldo i de seguida farà via a saludar a un amic del poble. Llàstima. A qui sí veiem és al Francesc, amb qui vam córrer la marató de Florència el 2008. Bons records.

Comença la cursa i l'Andrea surt desbocat. El dia primaveral acompanya. Els avituallaments, complets, ens obliguen a parar-nos més del que caldria, però és que seria un pecat passar-hi de llarg.

La música, les disfresses, els actors, la gimkana, l'ambient de dibuixos animats i tot plegat fa que ens remuntem a la nostra infantesa. Aquella època en la que corríem i corríem fins que vam anar creixent i algú ens va dir que deixéssim de fer-ho...

El recorregut és espectacular, però també les vistes a Montserrat. Correm i correm entre corriols i corriolets fins al km. 20, on una rampa fa que ens haguem d'aturar a estirar. I és que els més 1200 metres de desnivell positiu es fan durs. Ens recorden una mica a Sallent. Una bona estona anem amb un company red runner i anem trobant animadors de totes les edats. Un luxe es miri com es miri. Encara no hem acabat i ja tenim ganes de tornar-hi.


L'arribada també és de traca. Tastem la cervesa Guineu... i repetim. És collonuda. La butifarra ve amb pa amb tomàquet d'aquests que es nota que està fet amb carinyo. I el reguem amb vi de Rellinars. I també repetim. És bo de kollons. Entremig, xocolata amb melindros. Deliciós. Mentrestant, el mugró dret ens ha tornat a recordar perquè necessitem la vaselina... Des d'aquí volem agraïr als organitzadors, perquè és molt difícil fer-ho millor. Llarga vida al punktrail!

diumenge, 19 de gener del 2014

2013: Un any de contrastos

Si 2011 va ser el triomf de la regularitat i 2012 el grand slam de maratons, enguany ha estat un any de contrastos, amb final feliç. El primer semestre, visquent de rentes i amb dificultat per trobar rutina d'entrenament, l'equilibri a la vida diària i de vegades, fins i tot la motivació. El segon, molt concentrat, introduint petits canvis, però importants i millorant fins acabar la temporada en un gran estat de forma. Un exemple: vam començar l'any amb 1.39.37 a la mitja de Sitges. Al desembre a la mitja de l'Espirall l'1.28.00 ens servia per superar una marca que se'ns resistia des del 2008. En tot cas, les 28 curses realitzades tornen a mostrar que hem esquivat lesions i que hem estat prou regulars per aconseguir un dels cada cop més preuats trofeus que ens acrediten un any més dels millors fisiològic de la lliga championchip.


Recapitulant, pel que fa a la muntanya, hem de destacar bones actuacions, com a l'ultra-trail de Collserola o a la marató de Collserola; i d'altres on vam patir més, com a la cursa del Taga EVO 2040 o a la cursa de la Vinya a Sant Llorenç d'Hortons. Finalment, hem participat en tres travesses en molt bona companyia: Les Borges Blanques – Montblanc, la Sant Celoni – Mataró, així com a la travessa de Montserrat.

Quant a l'asfalt, quatre 5000 (Horta, Sant Joan Despí, l'Hospitalet i Sant Silvestre Calellenca; aquestes dues darreres essent el debut d'una corredora guapíssima), set 10.000 (Corre amb l’Apel.les, Sant Boi, Bombers, Nocturna de l’Hospitalet, Pineda de Mar, Clot – Camp de l’Arpa i Nassos), sis mitges (Sitges, Terrassa, Tossa de Mar, Sant Cugat, Mataró, de l'Espirall) i dues maratons (Barcelona i Paris, que queda com l'única sortida internacional de l'any), a més del maratest de 30 km i de l'estimada Lluís Companys.


Enguany volem dedicar un paràgraf sencer a la pista, perquè és allà on hem viscut més emocions. I a més, compartides amb tot l'equip que ens va animar en directe i també des de casa. En concret, 24 hores ben intenses per superar un repte ben engrescador: el rècord de la categoria de relleus de 3-6 corredors, que vam deixar en 311,794 km. I és que els triomfs en equip es viuen molt i molt, com vam intentar expressar en aquesta entrevista que ens van fer els amics de Radio 107km.


Com a nota millorable, no vam anar a la punktrail de Vilomara (ens vam adormir) - tot i que ens agrada portar orgullosament la samarreta -, ni a la de Calaf (el mateix dia teníem a Benicarló l'enterrament d'una persona molt especial, que havia estat part fonamental de l'equip de suport dels Ultramonos d'aquella primera edició del trailwalker al 2011. A Toulouse hi vam anar, però una gastrointeritis el dia anterior de la marató ens va desaconsellar fer-la. 


Acabem, doncs, amb un record per l'Emilio, un lluitador. Excel.lent paeller, fotògraf i equip de suport, des d'aquell triatló per al qual vam aconseguir el patrocini de l'Hotel Villa Olímpica, l'avi del Diego sempre ens ha ajudat a fer que aquestes experiències fossin quelcom més que un esdeveniment esportiu. No parava mai; i ara que la mort li ha parat els peus, ens ha deixat prou empenta per seguir endavant. Per sempre.