Total de visualitzacions de pàgina

dilluns, 21 de novembre del 2011

Segueix la germanor animal: marató pirata de Montserrat

Aquest any podem dir orgullosos que tenim la triple corona: Ironkoala, Barraques de Vinya i Marató Pirata de Montserrat. I no era fàcil, tres reptes envoltats de brètols punks en l’any de transició de l’asfalt a la muntanya amb una cosa en comú: un ambient collonut. Bueno, i una altra: cervesa als avituallaments. Marca de la casa. Si la propera vegada fossin Zulogaarden ja seria la rehòstia.


Amb l’amic Tyler vam sortir a les 4 i poc de la matinada de la ciutat comtal sense saber molt bé on ens ficàvem. I vam arribar a la sortida de la cursa a El Bruc tot just a temps per fer-nos la foto amb el grup: 28 tarats amb llanternes al cap i alguna que altra beguda alcohòlica al cos. 


De fet, alguns portaven allà tota la nit, s’havien quedat a sopar i a hidratar-se, a la seva manera. 
Tot feia indicar que s’ho havien passat força bé i fins i tot havien fet calçotets per a l’ocasió.


El camí era divertit perquè ens perdíem sovint i havíem de fer marxa enrere. Així, els que anàvem darrere de sobte ens trobàvem liderant el grup. A un cert punt ens vam trobar grimpant per pedres enormes que no s’acabaven mai. Com a mínim no plovia, la veritat és que hagués estat un xic perillós. Finalment el guia va fer “diria que no és per aquí”. Però vam seguir fins que no vam trobar el corriol que hauríem d’haver agafat des de bon començament. Sempre està bé afegir anècdotes a l’èpica pròpia d’una cursa com aquesta.

Les vistes des del cim de Sant Jeroni ens treien l’alè. El camí fins allà era exigent, però valia la pena. El Tyler no feia més que repetir “no sé com li explicaré això a la meva dona. Tantes sensacions. No es pot explicar”.  Per sort, hi havia molts fotògrafs i poc a poc anem recopilant material. La sensació d’estar per sobre dels núvols, veient pics de Montserrat entre la boira, realment es difícil de descriure. Vam flipar molt. Físicament anàvem molt bé i seguíem el ritme dels primers del grup.
Abans d’arribar a Santa Cecília ja havia sortit el sol i havíem canviat de paisatge. Havíem baixat per terreny pedregós força tècnic no apte per soles minimum. Per sort, anàvem ben equipats. Hi havia estones de bosc i altres més feretges, més pujades i finalment arribàvem al primer avituallament a Collbató. Hi havia de tot. També birres. Era molt impressionant. Jo vaig aprofitar per menjar-me un dels 4 entrepans de fuet que portava. Glòria. També portava 18 barretes, de les que només m'acabaria menjant 2. Però hagués sobreviscut al que fos. En tot cas, d’allà vam sortir tot el grup juntets, però al següent avituallament ja va arribar cadascú com va poder.

En el meu cas vaig començar a patir del genoll dret i per forçar l’altra cama, també l’isquio esquerre, que no em deixava córrer massa en algunes baixades. Però poc a poc anàvem fent. Ens vam trobar a un esplai de 150 criatures okupant un corriolet. El jovent apuntava maneres i em van donar ànims per arribar corrent al segon avituallament. Una volldamm ben fresqueta va entrar fenomenal, mentre conversàvem amb voluntaris i lesionats. El Tyler feia temps que s’havia anat cap endavant i jo m’havia quedat amb uns olesans ben trempats que, però, abandonarien allà. Una cursa dura. De fet, diuen les males llengües que van veure un koala amb barretina patir humiliacions fins a la retirada definitiva. Què cruels poden ser alguns rumors...

Mentre prenia el meu temps per convèncer un ironman finisher de continuar com a mínim fins al tercer avituallament van començar a arribar en grupets els que havien sortit a les 7h. Mitja horeta després fèiem camí barrejats amb corredors de tots els ritmes. Amb algun ibuprofeno que altre i els meus pebrotets ben posats, vaig anar fent fins al tercer avituallament. Allà m’esperava el Tyler i una noia ben trempada que em va fer ficar el cap en unes quantes palanganes plenes de coses. Tenia l’estranya obsessió de que fes servir la meva boca per anar agafant el que pogués. Mentrestant, altres noies maques anaven fotos. Doncs la veritat és que no em va desagradar tot plegat.


I en això que va arribar un altre grup dels que havien sortit a les 7h. Saludant i petonejant els membres del meu grup natural de corredors sonats, per ritme i nivell de bretolades, vam fer la darrera cerveseta i vam fer via cap a l’arribada. Encara quedaven unes bones pujades, vam augmentar el ritme i fins i tot vam avançar corredors. Els darrers 5 km. els vaig fer mano a mano amb una noia rossa que no trigarà a fer-se professional. Em va abrumar el seu coneixement de curses i els seus èxits en aquest, el seu primer any de curses de muntanya.

L’arribada va quedar immortalitzada per la Jessica, que s’està acostumant a ser-hi sempre en les meves maratons de muntanya. Ja ho va fer a Collserola. Ella diu que ve perquè hi és el seu marit. Però jo ja començo a dubtar. Després el dinar el vam compartir amb amics, ambient koala amb sorteig d’embotits de Rialp inclòs i on no va faltar la tradicional ració de nutrients per al meu ego, amb to d’admiració: “tu ets el xavicorredor, no?”.
 

I això, no oblidem-ho, 6 dies després d’haver fet una gran cursa a San Sebastián, treient 5 minuts a l’amic i rival Gerard en un dia de molta calor i després d’una nit de Lambrusco “porque yo lo valgo”. Próxima estació: marató de Lisboa. Amb l’amic Pierre intentarem fer marca i tot el que es pugui. Per això ens vam reservar una mica a Montserrat. Tot i així i tenint en compte que ens van sortir 46 km. en quasi 9 hores i que l’objectiu marcat havien estat 8 hores i mitja, cal estar més que satisfets. I així ho estem. Aquí hi trobareu totes les fotos i articles disponibles.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Barraques de Vinya 2011

La Cursa de les Barraques de Vinya és la millor cursa en què he estat. De fet, va ser una sensació tan omnipresent durant tot el dia que, si ets poc aficionat a llegir, pots passar d’aquesta frase al final sense passar ni per les fotos. (O, si vols informació útil, també pots veure l'article de la Jornada.)

Pot ser que la gent més experimentada, amb més curses fetes que putes hi ha la N-II, ja tingui a la punta de la llengua el “no m’ho crec”. Potser té raó. De fet, he anat a poques curses, conscient que córrer és de covards, però em sembla difícil de superar.

D’entrada, la sortida es dóna amb un trabuc. Que n’aprenguin. Després, comença la diversió. Un recorregut variat i amb poca pista, trencacames però molt agradable. Corriols, el llit d’un riu, vistes a Montserrat… Tot i alguns colls d’ampolla al principi, un recorregut perfecte, dur però factible i amb algunes baixades tècniques en homenatge a Darwin i la selecció natural. Ah, i controls ben posats, amb alguna sorpresa per a dipsòmans.

De fet, el segon control, comandat per l’hereu de totes aquelles terres i la seva barretina, em va salvar el matí. Al km 11, en un lloc senzill i pla, vaig trepitjar malament (sí, un ultramono en té prou amb això per ostiar-se) i em vaig fotre una bona llet pendent avall. No em vaig fer mal perquè sóc un supermascle, però vaig quedar masegat, amb el genoll ple de sang i sorra com una croqueta, de manera que la cervesa que em van donar d’“estraperlo” al segon control em va anar de perles. Salut!

La resta, sense incidents. Controls de puta mare, amb gent molt maca tractant-nos com reis i un ambient collonut que et feia pensar en quedar-t’hi i deixar de caure pels marges; sobretot quan seguies fins al final i et trobaves, en els últims kilòmetres, amb la part més costeruda.

Els últims, tot i formar quelcom de semblant a l’exèrcit de Pancho Villa, vem arribar a temps per veure l’entrega de premis i l’extraordinari santhilari de porró del Jaume Folguera, segon classificat, que va arrencar aplaudiments i ovacions, i que segurament portarà l’organització a incrementar la quantitat de vi l'any que ve. Potser amb 2 o 3 litres n'hi haurà prou. O potser no.

El Xavi va fer la cursa més ràpid i va guanyar l’única “meta volant” de tot el recorregut, que ell mateix va inventar-se. La foto de la dreta n’és testimoni. Hi ha qui porta la competició a la sang.

El nostre col·lega Jose també porta la competició a la sang, com demostra el fet que tot i ser la seva primera cursa de muntanya se’ns va petar a tots. No el portarem mai més enlloc. A qui sí que portarem és a l'Edu; o, més ben dit, ell ens portarà a nosaltres, perquè segueix sent el nostre transportista de la guarda i, com sempre, ens porta a tot arreu sense queixar-se per la pudor.

En definitiva, el recorregut va ser immillorable, l’organització de luxe, cervesa en un control, vi i botifarra al final i, com a cirereta del pastís, dutxa en un gimnàs pijo dels afores de Manresa. L'entrada d’hordes de desarrapats plens de pols i ronya i amb alè de “tintorro” al gimnàs de disseny va ser digna de veure.

Fins l’any que ve!