Pròleg de Kilian Jornet a l'edició catalana de Born to Run

Per ser feliços. Segurament aquesta és una resposta massa fàcil per respondre a la pregunta ¿per què correm? La primera vegada que em vaig submergir en la lectura de Nascuts per córrer vaig anar passant per totes les diferents fases i motivacions que ens porten a posar-nos les vambes (o sandàlies) i sortir amb grans gambades pel camí que s’inicia davant nostre fins que el sol es pon, sense cap motiu aparent, sense que ningú em persegueixi i sense intentar atrapar cap persona. Només seguint l’instint més antic de l’home: córrer.

Coneixia l’existència dels tarahumares a través del Ricardo Mejía, un gran corredor mexicà que fa més de quinze anys que és al capdavant de totes les curses skyrunning d’Europa i dels Estats Units. La primera vegada que me’n va parlar vaig veure en els seus ulls com saltaven espurnes d’emoció al descriure com els seus mantells blancs onejaven al vent quan portaven centenars de quilòmetres sobre la pols dels camins fronterers. Jo aleshores mai no havia fet cap cursa més llarga que una marató de muntanya i aquell any m’estava plantejant de córrer per primera vegada una ultratrail, la del Mont Blanc. Vaig buscar informació sobre aquesta tribu d’ultracorredors i també d’altres pobles que utilitzaven els peus com a mitjà de transport: els xerpes de l’Himàlaia que escalen amb l’ajuda de sandàlies fins a més de cinc mil metres; l’extingit poble inca, que era capaç de mantenir un sistema de correus de milers de quilòmetres a través de corredors que feien relleus, i, sovint, anant més ràpid que els transports actuals; els pobles africans dels altiplans de Kenya, on centenars de corredors reben la sortida del sol aixecant la pols de les llargues pistes massais.

Tanta informació sobre pobles corredors em va donar un cert sentiment de recel i enveja. La meva primera actitud va ser pensar que era impossible, que eren llegendes que amb el pas dels anys s’havien exagerat. No era possible que m’estigués preparant per a una competició que la premsa, els organitzadors i fins i tot els corredors més experimentats que havien aconseguit acabar-la diguessin que era sobrehumana, quasi impossible d’acabar, si no se seguia un pla d’entrenament específic, unes pautes de repòs i alimentació estrictes i s’estigués equipat amb l’últim crit en material de la disciplina. No podia ser que unes persones sense tota aquesta preparació fossin capaces de cascar-se una ultratrail dia rere dia sense patir gens ni mica. ¿De què em servia aleshores tota la preparació?

Però de seguida vaig comprendre que la meva preparació no es distingia tant de la seva. En el fons, si corres cada dia, els músculs, les articulacions i, el més important, la ment, s’acostumen a córrer com qui respira. Ho vaig descobrir durant llargues travessies com la dels Pirineus, on el córrer era una part més de les rutines diàries. Com respirar o fer bategar el cor, passava a un segon pla i deixava la ment i el cos lliure per dedicar-se a altres coses. 

Els tarahumares són sens dubte una font d’inspiració per a tots els que fem de córrer no només la nostra passió sinó una forma de viure. A través de les pàgines de Nascuts per córrer vaig comprendre millor per què no podia passar un dia sense córrer. Christopher McDougall ens endinsa d’una forma molt amena i divertida al cor dels tarahumares, amb una aventura que comparteix amb grans atletes que he tingut la sort de conèixer i amb els quals he compartit curses i entrenaments. 

Estic convençut que una vegada hagueu girat el full us submergireu en un món que us farà entrar en l’ànima dels corredors llegendaris i també a dintre vostre, i quan tanqueu finalment l’última plana només podreu calçar-vos les vambes (o no) i sortir a córrer.

English translation available here: http://xavicorredor.posterous.com/preface-to-the-catalan-edition-of-born-tu-run

Un article sobre les Barraques

Amics,

diumenge passat vam gaudir i molt d'una cursa amb un ambient especial. Mentre preparem el post oficial de la crònica, aquí us deixem amb un article sobre la cursa:


http://lajornada.cat/2011/10/16/barraques-de-vinya-201/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=barraques-de-vinya-201#comment-359

I aquí trobareu més info, amb fotos i classificació inclosa.

http://www.barraquesdevinya.com/

Anem a les Barraques de Vinya!

Bon dia,

Aquest diumenge, per si no ho sabeu, se celebra la IV Cursa de Muntanya Barraques de Vinya, a Viladordis (Manresa).

Els motius per anar-hi són senzills:
-Hi ha els Koales.
-M'han dit que la zona és preciosa i que el recorregut està molt ben trobat.
-Les FOTOS: la gent riu, hi ha cervesa, hi ha butifarres i hi ha porrons de vi.

A veure si aquest cop rebentem d'una vegada.

Per cert, les inscripcions encara són obertes. Com més serem, més riurem!

Salut i heavy metal!

Marató de Collserola: el pitjor que podia passar

El 2 d'octubre els Ultramonos van anar a passejar els seus culs bruts per Collserola, a la Marató organitzada per la Unió Excursionista de Catalunya d’Horta.

L’únic objectiu era acabar. Ni el Xavi ni jo teníem experiència en curses de muntanya tan llargues (42km), així que la consigna era prendre'ns-ho amb calma, fins al punt de fer les pujades dures caminant i descansar a cada control.

No tenia massa clar què passaria, perquè la meva única experiència maratoniana va ser una marató d'asfalt força atípica, però també molt plana, en què vaig acabar rebentat. En tot cas, el dia anterior vaig descansar, vaig emplenar-me bé de pelmenis i cervesa i em vaig mentalitzar per patir un mica. El Xavi ni descansa ni menja pelmenis: se'n va anar a córrer a la IV Cursa Lluís Companys. Sense comentaris.

8 del matí, a la sortida. Ja ens han dit que els primers kilòmetres són els més durs, per la inclinació, i que s’hi fa tap i cal anar en fila. Una bona excusa per començar poc a poc. Però tampoc no calen excuses: el Xavi vol ser conservador, però jo de conservador n'he de ser per força. Arrenco fatal, no em trobo bé, em costa respirar i em pugen les pulsacions tot i anar molt poc a poc. Aquesta és la tònica, com a mínim, fins al segon control, en què començo a funcionar millor. Si en lloc d’una cursa arriba a ser un entrenament, me n’hauria anat a casa a dormir i fer el vermut.

Als controls no hi havia matalassos ni vermut, però sí una gent molt simpàtica i esforçada i una taula ben parada, amb coca de sucre, fruits secs, taronja, galetes salades, barretes… de tot. Un 10. Ara, amb cervesa, patates i olives ho haguessin brodat... i segurament no haguéssim acabat. Quant al recorregut, aprofita Collserola al màxim . Pistes, però també corriols, tant per la vessant interior com per la litoral, a més de passar per molts llocs ben coneguts pels habituals (Sant Medir, la Budellera, el Pi d’en Xandri, Can Borrell...). Només dos problemes. Un punt, després de passar per La Floresta, en què era fàcil perdre’s i un tram, entre l’antepenúltim control i el penúltim, en què hi havia força polseguera pel trànsit de cotxes (parc natural? Ha). Tret d’aquestes excepcions, impecable.

El perfil era accidentat, però hi havia molt poques pujades en què calgués caminar. I més per l'esforç acumulat que per la pujada en si. A mesura que avançàvem el Xavi més en forma, m'anava agafant avantatge, però després m'esperava als controls, fent estiraments i lligant amb les voluntàries. Val a dir que, en la millor tradició de la casa, les males arts del Xavi no podien competir amb els meus mugrons ensangonats (les tiretes van volar ben aviat) i la meva gorra de Barón Rojo.

Els últims 12 km, paradoxalment, van ser els que més vaig gaudir. Estava cansat, però ja se m’havia passat la “tonteria”. Fins i tot vaig amanir els últims 10 km amb algunes cançons del trio Los Panchos, per celebrar que ja veia Barcelona i el Velòdrom. En aquest punt, el Xavi ja anava molt per davant, en part perquè és més ràpid i està més en forma i en part perquè algú havia de posar la cervesa a refrescar. Arribà un quart d’hora abans.

KM 42,195, després de 5 hores i 38 minuts, arribo a meta. Per celebrar l'èxit d'acabar la meva primera marató de muntanya, vaig donar una volta d'honor al Velòdrom. M’esperaven el Xavi i el nostre magnífic equip de suport, la Pilar i l’Agustín. Molt poc després, arribà la "sufridora" en casa número 1, la Marta.

Al final, mal de peus, mal d’articulacions, sang als mugrons, cansament general i un caminar de Chiquito de la Calzada, però l'hem acabada sense incidents. Ni una caiguda, ni una lesió, ni ganes d'abandonar. Èxit total.

El pitjor que podia passar. Ara n’haurem de fer una de més grossa i prendrem mal de debò.

(NOTA: a més d'acabar i de fer una volta d'honor al Velòdrom, arribo i ens fan una foto igual que la portada de Wish you were here, de Pink Floyd; som l'òstia)