Una imatge val més que 1000 paraules. Aquesta jo crec que diu més del fotògraf que del model. Es veu un home que acaba de fer una heroicitat, en 3h 51 min, sense lesions. Boira, pluja, fang i més boira, com es pot veure aquí.
És el moment clau on el corredor somriu i expressa tot el que ha sentit, emocions i també una mica de patiment, amb al.legria, tot condensat en un gest, en una imatge.
Els pantalons també són del fotògraf, són de pàdel i em van anar perfectes per fer la cursa.
Evidentment jo m'alimentava i no estava per històries. Engolia tot el que trobava.
Però comencem pel principi. I el principi en aquest cas és dissabte, El Grito. Perquè per qui no ho sàpiga, el lloc més mexicà del món, després de Mèxic, és Sant Joan de les Abadesses. Resulta que un tal Jaume Nunó va tenir una vida molt avançada per a la època. I després de nàixer a Sant Joan va voltar pel món, va fer les Amèriques i, entre una cosa i una altra, també va tenir temps de composar la música de l'himne actual de Mèxic. Un himne amb una lletra intrínsecament pacifista. Era el 1854. I el tiu que fa fer la súper lletra era de San Luis de Potosí. Es deia Bocanegra de cognom i es veu que mancant-hi altres herois, doncs resulta que San Luis i Sant Joan estan agermanats i Jaume Nunó és una personalitat il.lustre, tot i que sembla ser que des que se'n va anar tampoc li va importar massa el seu vell poble, tal i com van explicar en la presentació d'un llibre sobre la vida del senyor Nunó que va tenir lloc l'any passat al Consulat de Mèxic i a on vam tenir l'oportunitat d'assistir l'autor d'aquest post, així com el fotògraf i propietari dels pantalons de pàdel. Bons canapès.
Tornant al tema, el cap de setmana va ser molt agradable, compartint la festa dels amics mexicans, amb un bon menjar casolà a ca n'Angelina i veient alguns dels primers passos d'un personatge que està destinat a ser una figura de la música. I de l'esport. Estem parlant del Ponç Miquel, també conegut com el Timbaler del Bruc del segle XXI. En sentireu a parlar.
I bueno, a part d'això, doncs sí, va haver-hi una cursa. Amb un desnivell interessant, 1700 i pico metres positius (i els mateixos negatius) en una mica més de 22 km.
La nit d'abans van caure 112 litres a St. Joan. Amb el dorsal 112, tot semblava predestinat per una cursa antològica. I així va ser. Vaig gaudir de la meva primera cursa d'skyrunning en sentit estricte. Alta muntanya. Gran part de les pujades caminant. Power walking. I de baixada corriols i camp a través entre la boira i el fang. De cul a terra un cop i un altre i encara un altre i també alguns altres més. Tornar a ser nens, buscar els tobogans naturals de la muntanya, gaudir del fang, saludar als amics i arribar amb grans sensacions. Gràcies especials als voluntaris, sempre amb un somriure, donant tot el necessari. I més. Hi tornarem!
Total de visualitzacions de pàgina
dilluns, 26 de setembre del 2011
Taga 2040
dissabte, 24 de setembre del 2011
Infinit
Entrenant per a la Marató de Collserola del proper 2 d'octubre he tornat a entendre perquè correm.
La contínua sobredosis de cervesa artesanal catalana m'havia fet pensar que córrer era pràcticament un pròleg de birra, tiberi i migdiada. Com més corres, més agraït es torna l'estomac. Al cap i a la fi, porto alguns anys corrent, però tota la vida sent un panxacontenta "de llibre".
Però no. L'altre dia, una tirada llarga i agrest, en què les esgarrapades feien més mal que els tendons, em va recordar perquè correm. Escalfes, trotes una mica, t'arribes a Collserola, per Nou Barris i Can Masdeu, i un parell d'hores més tard, després de coronar uns quants turons i de xafar la guitarra a uns quants ornitòlegs, et sembla que pots córrer fins l'infinit. Et deixa de preocupar el que tens a la vista i el pensament se'n va lluny, enllà de la muntanya, la plana i el mar.
No hi fa res que aquesta plenitud t'acabi de buidar, que la caiguda sigui més dura, que els peus s'aferrin a la terra.
Un cop has volat, se te'n fot que la gravetat sigui cruel.
Ens veurem el dia 2!
La contínua sobredosis de cervesa artesanal catalana m'havia fet pensar que córrer era pràcticament un pròleg de birra, tiberi i migdiada. Com més corres, més agraït es torna l'estomac. Al cap i a la fi, porto alguns anys corrent, però tota la vida sent un panxacontenta "de llibre".
Però no. L'altre dia, una tirada llarga i agrest, en què les esgarrapades feien més mal que els tendons, em va recordar perquè correm. Escalfes, trotes una mica, t'arribes a Collserola, per Nou Barris i Can Masdeu, i un parell d'hores més tard, després de coronar uns quants turons i de xafar la guitarra a uns quants ornitòlegs, et sembla que pots córrer fins l'infinit. Et deixa de preocupar el que tens a la vista i el pensament se'n va lluny, enllà de la muntanya, la plana i el mar.
No hi fa res que aquesta plenitud t'acabi de buidar, que la caiguda sigui més dura, que els peus s'aferrin a la terra.
Un cop has volat, se te'n fot que la gravetat sigui cruel.
Ens veurem el dia 2!
dilluns, 5 de setembre del 2011
Marató de Helsinki
Amb Carol i Sonia |
Aquesta història comença als Pirineus, al GR 11. Allà ens havíem anat amb l'amic Eduard, una bèstia humana de l'ultrafons i amant de les muntanyes que, com vam acabar comprovant, estava molt més preparat que un servidor per portar a terme el repte inicial: creuar els Pirineus en 32 dies. El pla no incloïa cap dia de descans i obligava a fer dies de dues etapes, ja que anàvem seguint la guia oficial, pensada per fer-la en 40. Anant al gra, una aventura acollonant, que si esteu interessats podreu curiosejar al blog, uns paisatges extraordinaris, una reafirmació de l'amistat amb el company que va tenir paciència màxima per aguantar esguinços i mals diversos, mal temps i canvis d'humor, i, sobre tot, gent molt interessant que vam conèixer a la muntanya. Sense dubte, una experiència única. Servidor, acostumat a l'asfalt i a Collserola, a fer curses de mitja muntanya, va patir molt quan vam arribar a l'alta muntanya. Fins al punt que vam decidir aturar-nos, al cap de 10 dies i 13 etapes. Ja continuarem un altre any.
Amb Jani i Sonia |
L'amic català |
Els amics madrilenys |
Tallinn |
El Dalai Lama |
Abans |
En tot cas, la meva preparació havia consistit en unes quantes curses en asfalt al primer trimestre de l’any (incloent-hi la marató de Barcelona), unes quantes curses de muntanya durant el segon trimestre, i 230 km. pujant i baixant muntanyes (caminant) amb una motxilla de 13 kg. als Pirineus els darrers dies de juliol i primers d’agost.
Amb aquesta preparació, el meu company de pis molt sensatament em va dir: “i vols dir que l’acabaràs, aquesta marató?”. I vaig pensar que era una pregunta interessant. Així que vaig fer una prova. Vaig sortir a córrer un dia desde Calella (de la Costa) i vaig arribar fins a Blanes. I després vaig tornar. 38 km. Lentament i amb moltes parades, etc. Però em trobava bé. I amb una certa tranquil.litat per afrontar la marató. Ara només em quedava respondre a una altra pregunta. A quin ritme havia d’anar? Per posar-vos en context, 3h.15, era ritme de rècord i 3h30m una opció conservadora. A quin nivell estava? Impossible de saber. També vaig decidir que no prendria cap gel abans o durant la cursa. Volia veure fins a quin punt allò no era més que un efecte placebo (les meves anteriors maratons havia pres molts gels, però als entrenaments cap i semblava que em trobava bé). I va arribar el gran dia.
Patiment |
Us avanço el final de la història: vaig patir molt, molt... però vaig arribar. El cas és que després d’estar a Tallinn i a Tartu havia fet força bondat, havia dormit dues nits com Déu i el Dalai Lama m’havien manat, havia menjat bé i havia deixat l’alcohol. A més, havia fet les coses amb temps, havia anat a buscar el dorsal i tenia ja tot a punt per al gran moment. És veritat que et fan deixar les coses en un seient de l’estadi, sense que ningú les vigili. També és veritat que si ho fan així és perquè no sol passar res. I també és veritat que hi havia un lloc on pagant 5 euros, et guardaven els diners, mòbils, claus i altres ensers de valor. Jo vaig decidir que ja havia pagat prou i vaig confiar en el civisme dels finlandesos.
A la cursa em vaig trobar amb bastanta gent simpàtica, de Madrid, del País Basc i alguns catalans. Amb molts d’ells ens fèiem fotos, aprofitant la quantitat de fotògrafs que hi havia per tot arreu. Després et vénen totes les fotos on surts per 30 euros. I em vaig situar al calaix de 3 hores 30. Tot i que la veritat és que els calaixos són bastant flexibles i permeables. Em va sorprendre molt positivament la gran quantitat de noies que hi havia. I s’ha de dir que no és una marató particularment internacional i, de fet, la majoria dels estrangers són suecs, o sigui que tampoc és massa fàcil distingir-los. Però eren les 3 de la tarda, feia un dia esplèndid (havia decidit córrer sense gorra i confiar en les temperatures moderades que es preveien), l’organització semblava sèria, l’adrenalina estava al màxim i hi havia moltes ganes de donar gaaass!
Al principi: sobrat |
Passo els primers 10 km. en un més que acceptable temps de 47.33 i començo a fer el cuento de la lechera. “i si...? i si aconsegueixo fer x... ? i si al final aconsegueixo baixar de...?”. Cada 3 o 4 km hi ha gatorade i amb el sol que fa m’ho bec tot, i també em mullo la calva, vull dir, el cap. També fa bastant de vent. Tot i les contínues pujades i baixades, aconsegueixo millorar encara més el temps i passo a la mitja marató en un temps de 1.39.48. Hi ha noies que van molt fort. Si segueixo així, puc fer récord. Em fa una mica de mal el genoll, però és normal. A partir del kilòmetre 20, les pujades es comencen a sentir més i ja no puc aguantar el ritme. Baixo més de 15 segons per minut i passo a anar a 5 min el km. Tot i així, passo pel km. 30 en 2.22.34, un gran temps. Calculo que només mantenint el ritme, a 5 min el kilòmetre, acabaré en 3.22, segona millor marca meva de tots els temps... Però en tot cas, el meu objectiu torna a ser el que havia estat en un bon principi: fer sub 3.30
El triomf: acababen de dir el meu nom per megafonia |
I van passant els kilòmetres. Molt lentament. Em miro poc el paisatge, sé que hem passat algunes zones verdes i dedueixo que hem creuat petites illes, per la gran quantitat de ponts que he hagut de pujar i de baixar. Segueixo aturant-me per les rampes, ja no faré cap kilòmetre sencer fins a l’arribada. Els finlandesos animen, a la seva manera, però s’ha de valorar i sento la seva calor. En els darrers dos kilòmetres conec a un noi finlandés que va com jo. Ens adelantem mútuament constantment, al final arribaré jo un minut abans que ell. Parlem de que els dos hem sortit a 3.15 i hem rebentat. Ell parla del vent i de les pujades. Jo de la meva preparació particular i d’haver sortit massa fort. Segueixen les pujades, que no són molt empinades, però que es noten (a les primeres accelerava arrogantment...) cada vegada més i també continuen les rampes. M’ho prenc amb esportivitat. I finalment es veu l’estadi!
La fama |
Segueixo caminant en plena exaltació cap a les motxilles, trobant-me corredors que he conegut abans, la majoria bastant cascats. Entre ells està el finlandès amb qui he corregut els kilòmetres més durs. La veritat és que amb ell he passat els millors moments d’aquells kilòmetres: corrent acompanyat i parlant, perquè en realitat estàvem bé, només les cames que havien dit prou. La medalla és xula, molt gran, pesa. Al vestidor ens expliquen que la piscina és oberta per als maratonians, però jo no tinc temps. Haig d’agafar un ferry per Tallinn i des d’allà un bus nocturn cap a Riga, per continuar el meu viatge. Potser no sigui la millor forma de recuperar-se d’una marató, però l’aventura és l’aventura! I arribem a Riga.
L'èxit |
L'any que ve, 10 de desembre, marató de Tallinn. Us hi animeu?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)