Ultratrail de Collserola

Possiblement haguem descobert una de les curses que millor s'adapten a les nostres condicions. Bonica, ben organitzada, amb preus raonables i a prop de casa, recordant allò de “què salvatge que pot ser Collserola!”. Es pot demanar més? Doncs sí, que ens surti una bona cursa. I així va ser. 

Nervis, molts, durant tota la setmana. Hi prestem una mínima atenció a la dieta (més proteïnes al principi de la setmana, més hidrats al final) i ens envoltem de l'emoció dels grans moments. 

A la sortida desitgem sort al Xavi Nadal, company i mestre corredor (més aviat per costum que perquè la necessiti). En Xavi acabará en poc mes de 9 hores i mitja, patint en algun moment, però passant la majoria dels quilòmetres com si es tractés d'una passejada boletaire.

Feia fred. De fet, tot el dia va fer molt de fred. I el paravent em va fer un bon servei, entre d'altres coses, perquè l'impossible perfecció va significar en aquest cas que m'oblidés els guants. Coses que passen.

Al primer avituallament em trobo amb el Johel, que m'esperava. Company d'entrenaments, aquesta bèstia de l'esport i de la vida amb tot just dues dècades d'existència és ja un esportista de primer nivell i tot un model de superació. No fa gaire que va acabar el seu primer ironman, després de fer a Barcelona la seva primera marató quedant-se ben a prop de les 3 hores. La setmana anterior de Collserola debutava en els 10 km d'asfalt (Clot - Camp de l'Arpa) en 36 minuts, on servidor va tenir el luxe d'intentar fer-li de llebre durant dos kilòmetres.

Tres dies després, l'infortuni del company Ricard el permetria participar a la seva primera ultra. I aquest cop, per no passar-se de voltes, va decidir anar lent, o sigui, al meu ritme.

He dit a casa que faria entre 10 i 14 hores, tot i que durant la primera meitat de la cursa fantasiejo amb baixar de les 11 hores... com sol passar, la segona meitat posarà les coses al seu lloc. 

Una de les millors sensacions de les carreres llargues és quan en un moment donat et trobes millor que abans, perquè això va contra tota lògica. Se suposa que cada vegada aniràs més cansat i et costarà més i bla, bla. Doncs no. La realitat és ben diferent. I sovint, després d'aquests 'bajons', venen moments millors. 

Fins i tot l'amic Johel em confessaria després que al voltant del km. 25 va pensar en abandonar, però que no m'ho va dir per no donar senyals de debilitat... El cas és que al voltant del km. 60 ens sentíem forts, anàvem a un ritme còmode i anàvem parant per fer-nos fotos. Aquestes són del km. 63, just abans del darrer 10.000m, des del mirador Maria Gispert. Des d'allà hi ha una panoràmica extraordinària de Barcelona, però és que també s'hi veu el Tibidabo i fins i tot Montserrat!  

Com dèiem, la cursa està perfectament organitzada, moltíssims voluntaris amables i bons animadors. El recorregut està cuidat, és equilibrat, bonic... hi havia de tot, sense parts difícils ni massa possibilitat de perdre's. 

Tenim la sensació que es van aprofitar molt bé totes les possibilitats que t'ofereix Collserola. 

Tanmateix, hi ha pocs avituallaments perquè el Parc pateixi el mínim amb la nostra presència. Això vol dir que sovint estarem entre dos i tres hores sense avituallament. Li diuen semi-autosuficiència. Ho tenim controlat i no ens crearà problemes.

Ara bé, l'UT Collserola és una cursa més dura del que sembla. Perquè mirant el desnivell (2.748 m positius), no és pas exagerat. Tenint en compte que era en bona part terreny conegut... on estava la duresa? Doncs en què no hi havia grans pujades ni grans baixades, tot i haver-hi moltes moltes. Un trencacames, que li diuen. I de caminar, ben poquet.

El cas és que era una cursa molt corrible, tot i que a mesura que avançava la cursa, el ritme del que volia dir 'córrer' anava minvant. El que no baixava era el ritme al caminar, sempre fort, un senyal inequívoc de que estàvem fort. Com es pot veure a la imatge, el cronometratge a Can Coll no funcionava i això va crear problemes per la gent que seguia els corredors. Jo mateix tinc amics i familiars que ho poden corroborar ;)

 

Si us he glossat (i lloat) una mica la figura del Johel és per realçar la meva victòria. Perquè així va ser, amics. L'ultraatleta bolivià i servidor vam protagonitzar un magnífic esprint a la gespa de Can Carelleu on li vaig aconseguir treure dos segons davant l'atònita mirada de la gentada que ens esperava a la meta. Entre d'altres, els més importants, els qui més ens estimem, que havien vingut a esperar-nos. Gràcies! :)

Ens va agradar l'idea d'un iman per a la nevera 'finisher' en comptes de la clàssica medalla i la de fer una samarreta 'jo hi vaig ser' en cotó en comptes de la clàssica samarreta tècnica.

I què gran és el Johel (a la foto amb una pilota de futbol que ens vam trobar cap al km. 70), confesant-me que fa tres anys pesava 95 kg, que el seu somni és fer alguna cosa gran pel seu país (esportivament parlant), segur que ho aconseguirà! Un record també per un altre Joel (Martínez), un altre company del Dir, que va estar amb nosaltres una part important de la cursa. Ens vam tornar a trobar a l'avituallament del kilòmetre 50. Conversa interessant i divertida, va acabar 25 minuts més tard que nosaltres, felicitats!