Els Ultramonos a la Mitja Marató de la Garrotxa (17 d'abril). Perdona, mitja? NO.

Bon dia,

El 17 d'abril el Xavi i jo, acompanyats per l'Edu Bartrina (gràcies per dur-nos a tot arreu amb l'Edu-mòbil), vam anar a la Mitja Marató de la Garrotxa amb la insana intenció d'aconseguir un pernil i de completar una marató (42km).

Hi haurà qui es pregunti per què anem a una mitja marató a fer una marató i a que ens donin un pernil, però tot té una explicació. En primer lloc, a la Mitja Marató de la Garrotxa, organitzada pel Club Natació Olot, en lloc d'una samarreta patatera et regalen un pernil. En segon lloc, com que amb 21km no n'hi havia prou, vem seguir corrent fins completar una marató.

Per fer 42km, vam decidir fer 3 o 4 km abans de la sortida de la Mitja, després fer la Mitja poc a poc i després anar fins a Hostalets d'en Bas, per dinar amb els companys de Corredors.cat. Perquè sense unes bones cerveses i un bon dinar, jo no vaig a córrer. Que quedi clar.

Per al Xavi no era la primera ni la segona marató, però per a mi sí. Havia entrenat per anar a la de Barcelona, però me la vaig perdre per una lesió (al blog, més avall, hi ha una foto del peu que va tenir-ne la culpa). Així que, tot i la seva major forma, experiència i velocitat, va tenir el detall d'acompanyar-me a pas de tortuga, fins a completar la marató en més de 5 hores... i més de 43 km (gràcies a la meva orientació). Coses de ser el meu entrenador personal...

L'escalfament, tranquil.
Els 21km i escaig de la Mitja, sense problemes. El paissatge és preciós, el mes és molt florit i a més va fer molt bona temperatura, perfecta per córrer. La cursa, molt ben organitzada, no tot és el pernil. Avituallaments on calia, gran amabilitat i suport de la gent i un molt bon ambient, força distès. A més, tant la Garrotxa com Olot són meravellosos, és un plaer córrer per aquí. L'any que ve hi tornarem!

Vam trigar 2 hores i 15 minuts, una eternitat, però un bon ritme per sobreviure una marató.

Després d'arribar, avituallament a la meta, deixem els pernils a l'Edu-mòbil i sortim corrent direcció Hostalets. A estones fa una mica massa de calor, normal per l'hora que és, i per la carretera la gent ens mira amb estranyesa. Nosaltres els mirem amb encara més estranyesa. ¿Què collons fan dins d'un cotxe amb el dia que fa?

Correm pel carrer, després per la carretera i, a estones, per la via verda, la Puta del Carrilet. Hi ha qui jura que és la "Ruta del Carrilet", però deuen ser els mateixos que diuen que a les curses s'hi va a patir, que la cervesa no és sana i que el més important és fer un bon temps. Ni cas. Per cert, no patiu. No vem passar de 10 per hora.

Després de sortir de la Puta, les forces començaven a fallar, però ja enfilàvem la carretera d'Hostalets. Ja m'imaginava la carn sobre les brases. Arribats a l'encreuament que portava a Hostalets, vam passar de llarg un parell de kilòmetres per assegurar-nos que cobríem els 42 km. El problema és que en plena alienació esportiva, vaig insistir a acabar d'"assegurar-nos-en" i ens vem perdre per un camí, de manera que al final el kilometratge segurament va passar dels 43km.

En tot cas, vem arribar sans i estalvis al restaurant l'Hostalet, on ens esperaven els companys de Corredors.cat (que, per cert, havien fet molt bon paper a la Mitja). Trinxat, galta de porc, cerveses volcàniques i un bon carajillo. Una bona recompensa.

En tot cas, ni el dinar, ni el pernil, ni les magdalenes que l'Edu ens va portar de Castellfollit, es poden comparar amb fer la primera marató acompanyat d'un bon amic que m'ha fet possible assolir aquest repte. I no només assolir-lo, sinó també passar-ho de puta mare!

Mil gràcies, Xavi!