Doncs ja vaig anar a Lisboa. Un dels punts clau de la temporada. Allà m’havia de retrobar amb el Pierre. Junts vam córrer la nostra primera mitja marató a la Toscana, a Prato, en una ja llunyana primavera del 2008. I originalment ell havia de córrer la seva primera sencera a Lisboa i això sempre és un moment molt especial. Em feia il.lusió ser-hi.
Portugal ens va encantar. La gent, el mar, el menjar, el preu de les coses... estàvem un un hostel acollidor, havíem fet amics (yes, Junita. Sí, Tatiana) i ens sentíem forts per al que calgués. El Pierre finalment va decidir fer la mitja i esperar una mica abans del gran moment. Jo m’hi vaig llançar a per totes. Sempre endavant!La darrera nit bebem les cervesetes de rigor i ens anem a dormir a una hora prudent, deixant-ho tot preparat. El dia de la marató el temps és excel.lent per córrer. No fa sol ni vent ni pluja... només unes quantes pujades que s’acabarien notant, sobre tot entre els km. 37 i 40. Però bueno, ja us avanço que vaig fer marca, millorant en 8 minuts el temps de Berlin. Una bestialitat. Es veu que estic en forma.
En realitat, quan de veritat em va agradar Lisboa va ser després. Quan corria pel matí amb el solet amb l’amiga Maria (Ninfa) i gaudia de la ciutat, practicava el meu cada cop menys oxidat portugués i feia un bon parèntesi de la rutina de la Ciutat Comtal.
Tornant al tema, vaig sortir ràpid. Per fer un bon temps cal arriscar. Passo els 10 km. en 43 min i la mitja en 1.31. No comments. Segueixo les meves sensacions i vaig prenent gels cada 10 km. No hi he entrenat específicament, però les maratons de muntanya (la pirata de Montserrat encara molt recent) han servit per millorar la resistència (també el Taga i Barraques), mentre les sèries al Dir, les curses curtes com el cros de la Salut Mental o la pujada a Guanta servien per posar a to la velocitat. També havia fet una gran cursa a la Behobia, 1.24 en un any amb molta calor.
A Lisboa com a Helsinki vaig tornar a tenir rampes, però concentrant-me les vaig anar superant. Vaig anar seguint molt la línia blanca per no fer massa més kilòmetres del compte. I vaig conèixer un noi portugués, amb qui vaig fer del km. 20 al 30. Els darrers 500 m vaig apretar, retrobant-me amb les rampes assassines, però aquesta vegada parar no era una opció: la glòria estava massa a prop. Al vídeo dels darrers 100 m semblo un doble de Forrest Gump. Però amb una gran alegria final, que se suma a moments molt i molt bonics. El més espectacular de tots és al km. 21. Just hi arribo i allà comença llavors la mitja marató. Passes de córrer amb 3 o 4 a córrer amb 1000 tius més. Brutal. I vas adelantant i adelantant. Mires a l’esquerra i veus a la guia del primer dia que et saluda amb un somriure. Al centre de la ciutat torna a haver-hi gent aplaudint i animant. Fins a l’arribada triomfal. Després aniríem a Sintra, on viuríem altres aventures que potser seran narrades en una altra ocasió...
