Podi a la Marató de Mitjanit!

El podi amb dos cracks: Héctor Nadal i Dani Justribó

Doncs seguim amb el final de temporada triomfal. Si fa quatre setmanes gaudíem com koales a la marató pirata de Montserrat i fa dues féiem marca a la de Lisboa,  hem acabat la tríada amb un podi a la marató de mitjanit de les 24 hores de corredors.cat! El primer d'una llarga carrera esportiva? Maratons de muntanya, asfalt i pista... una bogeria amb final feliç.

Molt bon ambient a Can Dragó durant tota la cursa

Amb l'amic Gerard, que feia temps que no ens véiem, havíem dit de fer la marató plegats i anar explicant-nos la vida. Però al donar la sortida he començat en plan gasosa i de seguida m'he situat darrere un grup amb tres cracks. Passem el km 10 a 44 min i aconsegueixo seguir el seu ritme fins al km 20. En aquells moments tenia encara la pizza del sopar sense digerir, els bessons hipercarregats, una necessitat imperiosa de defecar, miccionar... i fins i tot són. L'amic Carles Salvador del Koala's Team anava fent a les seves impressionants 24 hores i cada vegada que ens saludàvem era un subidon, que em permetia seguir bé algunes voltes més.

El grup capdavanter durant els primer kilòmetres

El ritme l'havia baixat considerablement, ara ja sí amb el Gerard, que molt estoicament va aguantar fins al km. 28. Alguns corredors anaven al lavabo, altres directament abandonaven... i de sobte m'hi he trobat tercer. Emoció. Només havia d'aguantar aquesta posició durant el darrer terç de marató, sense saber quanta distància li treia al quart, perquè també darrere meu la gent parava, anava al lavabo i era complicat tenir referències. Decideixo intentar aguantar. I tot i els bessons, vaig fent amb un parell de gels i aconsegueixo anar ràpid un altre cop, fins al final.
Allà  m'esperen i animen un grup d'organitzadors i voluntaris, què maca i necessària la seva tasca! I molta alegria a l'arribada. Podi! Amb el mateix 3.26 amb que començava l'any a Barcelona. No es pot demanar més.

Lisboa: 3h 09m 46s

Doncs ja vaig anar a Lisboa. Un dels punts clau de la temporada. Allà m’havia de retrobar amb el Pierre. Junts vam córrer la nostra primera mitja marató a la Toscana, a Prato, en una ja llunyana primavera del 2008. I originalment ell havia de córrer la seva primera sencera a Lisboa i això sempre és un moment molt especial. Em feia il.lusió ser-hi.

Portugal ens va encantar. La gent, el mar, el menjar, el preu de les coses... estàvem un un hostel acollidor, havíem fet amics (yes, Junita. Sí, Tatiana) i ens sentíem forts per al que calgués. El Pierre finalment va decidir fer la mitja i esperar una mica abans del gran moment. Jo m’hi vaig llançar a per totes. Sempre endavant!

La darrera nit bebem les cervesetes de rigor i ens anem a dormir a una hora prudent, deixant-ho tot preparat. El dia de la marató el temps és excel.lent per córrer. No fa sol ni vent ni pluja... només unes quantes pujades que s’acabarien notant, sobre tot entre els km. 37 i 40. Però bueno, ja us avanço que vaig fer marca, millorant en 8 minuts el temps de Berlin. Una bestialitat. Es veu que estic en forma.

En realitat, quan de veritat em va agradar Lisboa va ser després. Quan corria pel matí amb el solet amb l’amiga Maria (Ninfa) i gaudia de la ciutat, practicava el meu cada cop menys oxidat portugués i feia un bon parèntesi de la rutina de la Ciutat Comtal.

Tornant al tema, vaig sortir ràpid. Per fer un bon temps cal arriscar. Passo els 10 km. en 43 min i la mitja en 1.31. No comments. Segueixo les meves sensacions i vaig prenent gels cada 10 km. No hi he entrenat específicament, però les maratons de muntanya (la pirata de Montserrat encara molt recent) han servit per millorar la resistència (també el Taga i Barraques), mentre les sèries al Dir, les curses curtes com el cros de la Salut Mental o la pujada a Guanta servien per posar a to la velocitat.

També havia fet una gran cursa a la Behobia, 1.24 en un any amb molta calor.

A Lisboa com a Helsinki vaig tornar a tenir rampes, però concentrant-me les vaig anar superant. Vaig anar seguint molt la línia blanca per no fer massa més kilòmetres del compte. I vaig conèixer un noi portugués, amb qui vaig fer del km. 20 al 30.

Els darrers 500 m vaig apretar, retrobant-me amb les rampes assassines, però aquesta vegada parar no era una opció: la glòria estava massa a prop. Al vídeo dels darrers 100 m semblo un doble de Forrest Gump. Però amb una gran alegria final, que se suma a moments molt i molt bonics. El més espectacular de tots és al km. 21. Just hi arribo i allà comença llavors la mitja marató. Passes de córrer amb 3 o 4 a córrer amb 1000 tius més. Brutal. I vas adelantant i adelantant. Mires a l’esquerra i veus a la guia del primer dia que et saluda amb un somriure. Al centre de la ciutat torna a haver-hi gent aplaudint i animant. Fins a l’arribada triomfal. Després aniríem a Sintra, on viuríem altres aventures que potser seran narrades en una altra ocasió...

Segueix la germanor animal: marató pirata de Montserrat

Aquest any podem dir orgullosos que tenim la triple corona: Ironkoala, Barraques de Vinya i Marató Pirata de Montserrat. I no era fàcil, tres reptes envoltats de brètols punks en l’any de transició de l’asfalt a la muntanya amb una cosa en comú: un ambient collonut. Bueno, i una altra: cervesa als avituallaments. Marca de la casa. Si la propera vegada fossin Zulogaarden ja seria la rehòstia.

Amb l’amic Tyler vam sortir a les 4 i poc de la matinada de la ciutat comtal sense saber molt bé on ens ficàvem. I vam arribar a la sortida de la cursa a El Bruc tot just a temps per fer-nos la foto amb el grup: 28 tarats amb llanternes al cap i alguna que altra beguda alcohòlica al cos. 

De fet, alguns portaven allà tota la nit, s’havien quedat a sopar i a hidratar-se, a la seva manera. 

Tot feia indicar que s’ho havien passat força bé i fins i tot havien fet calçotets per a l’ocasió.

El camí era divertit perquè ens perdíem sovint i havíem de fer marxa enrere. Així, els que anàvem darrere de sobte ens trobàvem liderant el grup. A un cert punt ens vam trobar grimpant per pedres enormes que no s’acabaven mai. Com a mínim no plovia, la veritat és que hagués estat un xic perillós. Finalment el guia va fer “diria que no és per aquí”. Però vam seguir fins que no vam trobar el corriol que hauríem d’haver agafat des de bon començament. Sempre està bé afegir anècdotes a l’èpica pròpia d’una cursa com aquesta.

Les vistes des del cim de Sant Jeroni ens treien l’alè. El camí fins allà era exigent, però valia la pena. El Tyler no feia més que repetir “no sé com li explicaré això a la meva dona. Tantes sensacions. No es pot explicar”.  Per sort, hi havia molts fotògrafs i poc a poc anem recopilant material. La sensació d’estar per sobre dels núvols, veient pics de Montserrat entre la boira, realment es difícil de descriure. Vam flipar molt. Físicament anàvem molt bé i seguíem el ritme dels primers del grup.

Abans d’arribar a Santa Cecília ja havia sortit el sol i havíem canviat de paisatge. Havíem baixat per terreny pedregós força tècnic no apte per soles minimum. Per sort, anàvem ben equipats. Hi havia estones de bosc i altres més feretges, més pujades i finalment arribàvem al primer avituallament a Collbató. Hi havia de tot. També birres. Era molt impressionant. Jo vaig aprofitar per menjar-me un dels 4 entrepans de fuet que portava. Glòria. També portava 18 barretes, de les que només m'acabaria menjant 2. Però hagués sobreviscut al que fos. En tot cas, d’allà vam sortir tot el grup juntets, però al següent avituallament ja va arribar cadascú com va poder.

En el meu cas vaig començar a patir del genoll dret i per forçar l’altra cama, també l’isquio esquerre, que no em deixava córrer massa en algunes baixades. Però poc a poc anàvem fent. Ens vam trobar a un esplai de 150 criatures okupant un corriolet. El jovent apuntava maneres i em van donar ànims per arribar corrent al segon avituallament. Una volldamm ben fresqueta va entrar fenomenal, mentre conversàvem amb voluntaris i lesionats. El Tyler feia temps que s’havia anat cap endavant i jo m’havia quedat amb uns olesans ben trempats que, però, abandonarien allà. Una cursa dura. De fet, diuen les males llengües que van veure un koala amb barretina patir humiliacions fins a la retirada definitiva. Què cruels poden ser alguns rumors...

Mentre prenia el meu temps per convèncer un ironman finisher de continuar com a mínim fins al tercer avituallament van començar a arribar en grupets els que havien sortit a les 7h. Mitja horeta després fèiem camí barrejats amb corredors de tots els ritmes. Amb algun ibuprofeno que altre i els meus pebrotets ben posats, vaig anar fent fins al tercer avituallament. Allà m’esperava el Tyler i una noia ben trempada que em va fer ficar el cap en unes quantes palanganes plenes de coses. Tenia l’estranya obsessió de que fes servir la meva boca per anar agafant el que pogués. Mentrestant, altres noies maques anaven fotos. Doncs la veritat és que no em va desagradar tot plegat.

I en això que va arribar un altre grup dels que havien sortit a les 7h. Saludant i petonejant els membres del meu grup natural de corredors sonats, per ritme i nivell de bretolades, vam fer la darrera cerveseta i vam fer via cap a l’arribada. Encara quedaven unes bones pujades, vam augmentar el ritme i fins i tot vam avançar corredors. Els darrers 5 km. els vaig fer mano a mano amb una noia rossa que no trigarà a fer-se professional. Em va abrumar el seu coneixement de curses i els seus èxits en aquest, el seu primer any de curses de muntanya.

L’arribada va quedar immortalitzada per la Jessica, que s’està acostumant a ser-hi sempre en les meves maratons de muntanya. Ja ho va fer a Collserola. Ella diu que ve perquè hi és el seu marit. Però jo ja començo a dubtar. Després el dinar el vam compartir amb amics, ambient koala amb sorteig d’embotits de Rialp inclòs i on no va faltar la tradicional ració de nutrients per al meu ego, amb to d’admiració: “tu ets el xavicorredor, no?”.

 

I això, no oblidem-ho, 6 dies després d’haver fet una gran cursa a San Sebastián, treient 5 minuts a l’amic i rival Gerard en un dia de molta calor i després d’una nit de Lambrusco “porque yo lo valgo”. Próxima estació: marató de Lisboa. Amb l’amic Pierre intentarem fer marca i tot el que es pugui. Per això ens vam reservar una mica a Montserrat. Tot i així i tenint en compte que ens van sortir 46 km. en quasi 9 hores i que l’objectiu marcat havien estat 8 hores i mitja, cal estar més que satisfets. I així ho estem. Aquí hi trobareu totes les fotos i articles disponibles.

Barraques de Vinya 2011

La Cursa de les Barraques de Vinya és la millor cursa en què he estat. De fet, va ser una sensació tan omnipresent durant tot el dia que, si ets poc aficionat a llegir, pots passar d’aquesta frase al final sense passar ni per les fotos. (O, si vols informació útil, també pots veure l'article de la Jornada.)

Pot ser que la gent més experimentada, amb més curses fetes que putes hi ha la N-II, ja tingui a la punta de la llengua el “no m’ho crec”. Potser té raó. De fet, he anat a poques curses, conscient que córrer és de covards, però em sembla difícil de superar.

D’entrada, la sortida es dóna amb un trabuc. Que n’aprenguin. Després, comença la diversió. Un recorregut variat i amb poca pista, trencacames però molt agradable. Corriols, el llit d’un riu, vistes a Montserrat… Tot i alguns colls d’ampolla al principi, un recorregut perfecte, dur però factible i amb algunes baixades tècniques en homenatge a Darwin i la selecció natural. Ah, i controls ben posats, amb alguna sorpresa per a dipsòmans.

De fet, el segon control, comandat per l’hereu de totes aquelles terres i la seva barretina, em va salvar el matí. Al km 11, en un lloc senzill i pla, vaig trepitjar malament (sí, un ultramono en té prou amb això per ostiar-se) i em vaig fotre una bona llet pendent avall. No em vaig fer mal perquè sóc un supermascle, però vaig quedar masegat, amb el genoll ple de sang i sorra com una croqueta, de manera que la cervesa que em van donar d’“estraperlo” al segon control em va anar de perles. Salut!

La resta, sense incidents. Controls de puta mare, amb gent molt maca tractant-nos com reis i un ambient collonut que et feia pensar en quedar-t’hi i deixar de caure pels marges; sobretot quan seguies fins al final i et trobaves, en els últims kilòmetres, amb la part més costeruda.

Els últims, tot i formar quelcom de semblant a l’exèrcit de Pancho Villa, vem arribar a temps per veure l’entrega de premis i l’extraordinari santhilari de porró del Jaume Folguera, segon classificat, que va arrencar aplaudiments i ovacions, i que segurament portarà l’organització a incrementar la quantitat de vi l'any que ve. Potser amb 2 o 3 litres n'hi haurà prou. O potser no.

El Xavi va fer la cursa més ràpid i va guanyar l’única “meta volant” de tot el recorregut, que ell mateix va inventar-se. La foto de la dreta n’és testimoni. Hi ha qui porta la competició a la sang.

El nostre col·lega Jose també porta la competició a la sang, com demostra el fet que tot i ser la seva primera cursa de muntanya se’ns va petar a tots. No el portarem mai més enlloc. A qui sí que portarem és a l'Edu; o, més ben dit, ell ens portarà a nosaltres, perquè segueix sent el nostre transportista de la guarda i, com sempre, ens porta a tot arreu sense queixar-se per la pudor.

En definitiva, el recorregut va ser immillorable, l’organització de luxe, cervesa en un control, vi i botifarra al final i, com a cirereta del pastís, dutxa en un gimnàs pijo dels afores de Manresa. L'entrada d’hordes de desarrapats plens de pols i ronya i amb alè de “tintorro” al gimnàs de disseny va ser digna de veure.

Fins l’any que ve!

Pròleg de Kilian Jornet a l'edició catalana de Born to Run

Per ser feliços. Segurament aquesta és una resposta massa fàcil per respondre a la pregunta ¿per què correm? La primera vegada que em vaig submergir en la lectura de Nascuts per córrer vaig anar passant per totes les diferents fases i motivacions que ens porten a posar-nos les vambes (o sandàlies) i sortir amb grans gambades pel camí que s’inicia davant nostre fins que el sol es pon, sense cap motiu aparent, sense que ningú em persegueixi i sense intentar atrapar cap persona. Només seguint l’instint més antic de l’home: córrer.

Coneixia l’existència dels tarahumares a través del Ricardo Mejía, un gran corredor mexicà que fa més de quinze anys que és al capdavant de totes les curses skyrunning d’Europa i dels Estats Units. La primera vegada que me’n va parlar vaig veure en els seus ulls com saltaven espurnes d’emoció al descriure com els seus mantells blancs onejaven al vent quan portaven centenars de quilòmetres sobre la pols dels camins fronterers. Jo aleshores mai no havia fet cap cursa més llarga que una marató de muntanya i aquell any m’estava plantejant de córrer per primera vegada una ultratrail, la del Mont Blanc. Vaig buscar informació sobre aquesta tribu d’ultracorredors i també d’altres pobles que utilitzaven els peus com a mitjà de transport: els xerpes de l’Himàlaia que escalen amb l’ajuda de sandàlies fins a més de cinc mil metres; l’extingit poble inca, que era capaç de mantenir un sistema de correus de milers de quilòmetres a través de corredors que feien relleus, i, sovint, anant més ràpid que els transports actuals; els pobles africans dels altiplans de Kenya, on centenars de corredors reben la sortida del sol aixecant la pols de les llargues pistes massais.

Tanta informació sobre pobles corredors em va donar un cert sentiment de recel i enveja. La meva primera actitud va ser pensar que era impossible, que eren llegendes que amb el pas dels anys s’havien exagerat. No era possible que m’estigués preparant per a una competició que la premsa, els organitzadors i fins i tot els corredors més experimentats que havien aconseguit acabar-la diguessin que era sobrehumana, quasi impossible d’acabar, si no se seguia un pla d’entrenament específic, unes pautes de repòs i alimentació estrictes i s’estigués equipat amb l’últim crit en material de la disciplina. No podia ser que unes persones sense tota aquesta preparació fossin capaces de cascar-se una ultratrail dia rere dia sense patir gens ni mica. ¿De què em servia aleshores tota la preparació?

Però de seguida vaig comprendre que la meva preparació no es distingia tant de la seva. En el fons, si corres cada dia, els músculs, les articulacions i, el més important, la ment, s’acostumen a córrer com qui respira. Ho vaig descobrir durant llargues travessies com la dels Pirineus, on el córrer era una part més de les rutines diàries. Com respirar o fer bategar el cor, passava a un segon pla i deixava la ment i el cos lliure per dedicar-se a altres coses. 

Els tarahumares són sens dubte una font d’inspiració per a tots els que fem de córrer no només la nostra passió sinó una forma de viure. A través de les pàgines de Nascuts per córrer vaig comprendre millor per què no podia passar un dia sense córrer. Christopher McDougall ens endinsa d’una forma molt amena i divertida al cor dels tarahumares, amb una aventura que comparteix amb grans atletes que he tingut la sort de conèixer i amb els quals he compartit curses i entrenaments. 

Estic convençut que una vegada hagueu girat el full us submergireu en un món que us farà entrar en l’ànima dels corredors llegendaris i també a dintre vostre, i quan tanqueu finalment l’última plana només podreu calçar-vos les vambes (o no) i sortir a córrer.

English translation available here: http://xavicorredor.posterous.com/preface-to-the-catalan-edition-of-born-tu-run

Un article sobre les Barraques

Amics,

diumenge passat vam gaudir i molt d'una cursa amb un ambient especial. Mentre preparem el post oficial de la crònica, aquí us deixem amb un article sobre la cursa:


http://lajornada.cat/2011/10/16/barraques-de-vinya-201/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=barraques-de-vinya-201#comment-359

I aquí trobareu més info, amb fotos i classificació inclosa.

http://www.barraquesdevinya.com/

Anem a les Barraques de Vinya!

Bon dia,

Aquest diumenge, per si no ho sabeu, se celebra la IV Cursa de Muntanya Barraques de Vinya, a Viladordis (Manresa).

Els motius per anar-hi són senzills:
-Hi ha els Koales.
-M'han dit que la zona és preciosa i que el recorregut està molt ben trobat.
-Les FOTOS: la gent riu, hi ha cervesa, hi ha butifarres i hi ha porrons de vi.

A veure si aquest cop rebentem d'una vegada.

Per cert, les inscripcions encara són obertes. Com més serem, més riurem!

Salut i heavy metal!

Marató de Collserola: el pitjor que podia passar

El 2 d'octubre els Ultramonos van anar a passejar els seus culs bruts per Collserola, a la Marató organitzada per la Unió Excursionista de Catalunya d’Horta.

L’únic objectiu era acabar. Ni el Xavi ni jo teníem experiència en curses de muntanya tan llargues (42km), així que la consigna era prendre'ns-ho amb calma, fins al punt de fer les pujades dures caminant i descansar a cada control.

No tenia massa clar què passaria, perquè la meva única experiència maratoniana va ser una marató d'asfalt força atípica, però també molt plana, en què vaig acabar rebentat. En tot cas, el dia anterior vaig descansar, vaig emplenar-me bé de pelmenis i cervesa i em vaig mentalitzar per patir un mica. El Xavi ni descansa ni menja pelmenis: se'n va anar a córrer a la IV Cursa Lluís Companys. Sense comentaris.

8 del matí, a la sortida. Ja ens han dit que els primers kilòmetres són els més durs, per la inclinació, i que s’hi fa tap i cal anar en fila. Una bona excusa per començar poc a poc. Però tampoc no calen excuses: el Xavi vol ser conservador, però jo de conservador n'he de ser per força. Arrenco fatal, no em trobo bé, em costa respirar i em pugen les pulsacions tot i anar molt poc a poc. Aquesta és la tònica, com a mínim, fins al segon control, en què començo a funcionar millor. Si en lloc d’una cursa arriba a ser un entrenament, me n’hauria anat a casa a dormir i fer el vermut.

Als controls no hi havia matalassos ni vermut, però sí una gent molt simpàtica i esforçada i una taula ben parada, amb coca de sucre, fruits secs, taronja, galetes salades, barretes… de tot. Un 10. Ara, amb cervesa, patates i olives ho haguessin brodat... i segurament no haguéssim acabat. Quant al recorregut, aprofita Collserola al màxim . Pistes, però també corriols, tant per la vessant interior com per la litoral, a més de passar per molts llocs ben coneguts pels habituals (Sant Medir, la Budellera, el Pi d’en Xandri, Can Borrell...). Només dos problemes. Un punt, després de passar per La Floresta, en què era fàcil perdre’s i un tram, entre l’antepenúltim control i el penúltim, en què hi havia força polseguera pel trànsit de cotxes (parc natural? Ha). Tret d’aquestes excepcions, impecable.

El perfil era accidentat, però hi havia molt poques pujades en què calgués caminar. I més per l'esforç acumulat que per la pujada en si. A mesura que avançàvem el Xavi més en forma, m'anava agafant avantatge, però després m'esperava als controls, fent estiraments i lligant amb les voluntàries. Val a dir que, en la millor tradició de la casa, les males arts del Xavi no podien competir amb els meus mugrons ensangonats (les tiretes van volar ben aviat) i la meva gorra de Barón Rojo.

Els últims 12 km, paradoxalment, van ser els que més vaig gaudir. Estava cansat, però ja se m’havia passat la “tonteria”. Fins i tot vaig amanir els últims 10 km amb algunes cançons del trio Los Panchos, per celebrar que ja veia Barcelona i el Velòdrom. En aquest punt, el Xavi ja anava molt per davant, en part perquè és més ràpid i està més en forma i en part perquè algú havia de posar la cervesa a refrescar. Arribà un quart d’hora abans.

KM 42,195, després de 5 hores i 38 minuts, arribo a meta. Per celebrar l'èxit d'acabar la meva primera marató de muntanya, vaig donar una volta d'honor al Velòdrom. M’esperaven el Xavi i el nostre magnífic equip de suport, la Pilar i l’Agustín. Molt poc després, arribà la "sufridora" en casa número 1, la Marta.

Al final, mal de peus, mal d’articulacions, sang als mugrons, cansament general i un caminar de Chiquito de la Calzada, però l'hem acabada sense incidents. Ni una caiguda, ni una lesió, ni ganes d'abandonar. Èxit total.

El pitjor que podia passar. Ara n’haurem de fer una de més grossa i prendrem mal de debò.

(NOTA: a més d'acabar i de fer una volta d'honor al Velòdrom, arribo i ens fan una foto igual que la portada de Wish you were here, de Pink Floyd; som l'òstia)

Taga 2040

Una imatge val més que 1000 paraules. Aquesta jo crec que diu més del fotògraf que del model. Es veu un home que acaba de fer una heroicitat, en 3h 51 min, sense lesions. Boira, pluja, fang i més boira, com es pot veure aquí.

És el moment clau on el corredor somriu i expressa tot el que ha sentit, emocions i també una mica de patiment, amb al.legria, tot condensat en un gest, en una imatge.

Els pantalons també són del fotògraf, són de pàdel i em van anar perfectes per fer la cursa.

Evidentment jo m'alimentava i no estava per històries. Engolia tot el que trobava.

Però comencem pel principi. I el principi en aquest cas és dissabte, El Grito. Perquè per qui no ho sàpiga, el lloc més mexicà del món, després de Mèxic, és Sant Joan de les Abadesses. Resulta que un tal Jaume Nunó va tenir una vida molt avançada per a la època. I després de nàixer a Sant Joan va voltar pel món, va fer les Amèriques i, entre una cosa i una altra, també va tenir temps de composar la música de l'himne actual de Mèxic. Un himne amb una lletra intrínsecament pacifista. Era el 1854. I el tiu que fa fer la súper lletra era de San Luis de Potosí. Es deia Bocanegra de cognom i es veu que mancant-hi altres herois, doncs resulta que San Luis i Sant Joan estan agermanats i Jaume Nunó és una personalitat il.lustre, tot i que sembla ser que des que se'n va anar tampoc li va importar massa el seu vell poble, tal i com van explicar en la presentació d'un llibre sobre la vida del senyor Nunó que va tenir lloc l'any passat al Consulat de Mèxic i a on vam tenir l'oportunitat d'assistir l'autor d'aquest post, així com el fotògraf i propietari dels pantalons de pàdel. Bons canapès.

Tornant al tema, el cap de setmana va ser molt agradable, compartint la festa dels amics mexicans, amb un bon menjar casolà a ca n'Angelina i veient alguns dels primers passos d'un personatge que està destinat a ser una figura de la música. I de l'esport. Estem parlant del Ponç Miquel, també conegut com el Timbaler del Bruc del segle XXI. En sentireu a parlar.

I bueno, a part d'això, doncs sí, va haver-hi una cursa. Amb un desnivell interessant, 1700 i pico metres positius (i els mateixos negatius) en una mica més de 22 km.


La nit d'abans van caure 112 litres a St. Joan. Amb el dorsal 112, tot semblava predestinat per una cursa antològica. I així va ser. Vaig gaudir de la meva primera cursa d'skyrunning en sentit estricte. Alta muntanya. Gran part de les pujades caminant. Power walking. I de baixada corriols i camp a través entre la boira i el fang. De cul a terra un cop i un altre i encara un altre i també alguns altres més. Tornar a ser nens, buscar els tobogans naturals de la muntanya, gaudir del fang, saludar als amics i arribar amb grans sensacions. Gràcies especials als voluntaris, sempre amb un somriure, donant tot el necessari. I més. Hi tornarem!

Infinit

Entrenant per a la Marató de Collserola del proper 2 d'octubre he tornat a entendre perquè correm.

La contínua sobredosis de cervesa artesanal catalana m'havia fet pensar que córrer era pràcticament un pròleg de birra, tiberi i migdiada. Com més corres, més agraït es torna l'estomac. Al cap i a la fi, porto alguns anys corrent, però tota la vida sent un panxacontenta "de llibre".

Però no. L'altre dia, una tirada llarga i agrest, en què les esgarrapades feien més mal que els tendons, em va recordar perquè correm. Escalfes, trotes una mica, t'arribes a Collserola, per Nou Barris i Can Masdeu, i un parell d'hores més tard, després de coronar uns quants turons i de xafar la guitarra a uns quants ornitòlegs, et sembla que pots córrer fins l'infinit. Et deixa de preocupar el que tens a la vista i el pensament se'n va lluny, enllà de la muntanya, la plana i el mar.

No hi fa res que aquesta plenitud t'acabi de buidar, que la caiguda sigui més dura, que els peus s'aferrin a la terra.

Un cop has volat, se te'n fot que la gravetat sigui cruel.

Ens veurem el dia 2!

Marató de Helsinki

Amb Carol i Sonia

Aquesta història comença als Pirineus, al GR 11. Allà ens havíem anat amb l'amic Eduard, una bèstia humana de l'ultrafons i amant de les muntanyes que, com vam acabar comprovant, estava molt més preparat que un servidor per portar a terme el repte inicial: creuar els Pirineus en 32 dies. El pla no incloïa cap dia de descans i obligava a fer dies de dues etapes, ja que anàvem seguint la guia oficial, pensada per fer-la en 40. Anant al gra, una aventura acollonant, que si esteu interessats podreu curiosejar al blog, uns paisatges extraordinaris, una reafirmació de l'amistat amb el company que va tenir paciència màxima per aguantar esguinços i mals diversos, mal temps i canvis d'humor, i, sobre tot, gent molt interessant que vam conèixer a la muntanya. Sense dubte, una experiència única. Servidor, acostumat a l'asfalt i a Collserola, a fer curses de mitja muntanya, va patir molt quan vam arribar a l'alta muntanya. Fins al punt que vam decidir aturar-nos, al cap de 10 dies i 13 etapes. Ja continuarem un altre any.

Amb Jani i Sonia

Servidor es va trobar un altre cop a Barcelona amb dues setmanes de vacances amb que no comptava, uns estalvis per poder muntar del no res un nou viatge, unes sensacions contraposades respecte a l'aventura dels Pirineus i unes ganes bojes de trobar un repte esportiu més en línia amb el que les meves cames estaven acostumades. Avui en dia muntar un viatge esportiu no té massa misteri. En el meu cas, vas a google i poses "races Europe", "marathon Europe", "running Europe" i de seguida trobes diverses possibilitats. Haig de reconèixer que el meu cap llavors no estava massa clar i em costava entendre les dates i les opcions reals que hi havia. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que em venia de gust tornar a l'asfalt després dels Pirineus i, per tant, que provaria de fer alguna de les maratons que hi havia per Europa aquests dies.

L'amic català

Quina escollir? Bueno, el fet és que la inscripció per a algunes estava ja tancada. Les del cap de setmana del 28 d'agost estavan massa a prop de la tornada a la feina i, per tant, al final, tot el dilema quedava reduït a la disjuntiva: Helsinki vs. Rejkavik. Les dues maratons que hi havia el dissabte 20 d'octubre. Dues ciutats i dos països que no coneixia. Potser m'atreïa més Rejkavik. Com decidir? Fàcil. Un altre cop google i mirar vols. Clarament, Helsinki (200 euros) s'ajustava més al meu pressupost que Rejkavik (600 euros). I amb això ja tenia la part principal, imprescindible, del viatge: inscripció (80 euros!) + vol. Per acabar de quadrar les qüestions logístiques encara hauria de pensar els temes d'allotjament, però vaig decidir que estava de vacances i que seria flexible. En darrer cas, sempre es pot trobar un hostal bé de preu a qualsevol lloc, no?

Els amics madrilenys

Vaig arribara Helsinki un dimarts a les 5 del matí, amb un vol de Spanair, tot i que al meu rellotge posava una hora menys. Per sort, hi havia WiFi i de seguida es va fer de dia. La única certesa que tenia llavors era que aquella nit dormiria a un hostal de Tallinn, la capital d’Estònia. Al fil de corredors.cat i a d’altres de viatges havia descobert que en realitat Helsinki estava molt a prop d’altres llocs com Estocolm o les repúbliques bàltiques. I que de fet, la gent acostumava a visitar diversos països en els seus viatges. Tot i així, la meva idea original era conèixer Helsinki. Per això vaig mirar primer diverses possibilitats d’allotjaments, des de couchsurfing a hostals, passant per hotels... per veure que a mitjans d’agost i mirant el dia d’abans, el més econòmic eren 120 euros per nit. Això estava una mica fóra del meu pressupost. A 90 minuts de ferry, un hostel de Tallinn valia 15 euros i així vaig decidir la primera nit. Deien que la ciutat era molt maca i més econòmica que Helsinki. Al llarg del viatge aniria improvisant altres opcions a Finlàndia, Estònia, Letònia... L’altra certesa que tenia era que el dissabte a les 15h estaria a l’estadi olímpic de Helsinki per començar la marató!

Tallinn

La veritat és que la primera impressió de Helsinki no va ser massa positiva. Plovia bastant, feia vent i el sol no es veia per enlloc. Sí, ja sé que als païssos nòrdics és així, però no sé, jo pensava que a l’agost... En fi, vaig visitar una mica la ciutat, em va agradar tota la part del port, vaig provar la sidra i la cervesa autòctones. Per cert, a uns preus totalment prohibitius: 6 i 7 euros. Però estava de vacances, relax... I per la tarda vaig anar a buscar el ferry. No tenia massa dificultat. El check-in és un moment i en 90 minuts et plantes a una altra ciutat, a un altre país. El vaixell estava ple de finlandesos, bastant més cridaners que al seu país, on normalment no diuen, literalment, res. Quan vam arribar a terra ferma, ja es veia una esglèsia antiga i tothom que caminava cap allà, o sigui que va ser fàcil arribar al casc antic.

El Dalai Lama

Tallinn em va encantar. És d’aquestes coses que no te les esperes. En aquest cas, la meva ignorància va contribuir a que gaudís més de la troballa. Una ciutat petita, amb un casc històric medieval. Gran quantitat i qualitat de cerveses a 1,5 euros. Noies maques i gent molt simpàtica i amable. De fet, semblaven tots vestits de l’època medieval per fer sentir al turista com a casa seva. Vaig decidir que Tallinn seria la part central del meu viatge. El que passa és que anar de hostels a l’estiu i alternar amb gent jove... al final acabes fent el que no toca, surts de festa, fas pub crawling, dorms poquet, coneixes gent... Precisament estava comentant amb un amic holandés lo pacífica que era aquella gent quan de sobte ens trobem a Tallinn amb el Dalai Lama! Després me’l tornaria a trobar a Helsinki el dia de la marató. Però també era casualitat, estant el Papa aquests dies a Madrid...

Abans

Que sí, que és veritat. El millor per fer una marató és agafar un pla d’entrenament, si pot ser amb entrenador oficial i seguir-lo estrictament. Això funciona sovint i potser és molt aconsellable a la primera marató. Però quan algú s’està preparant per curses d’ultrafons aquest tipus de preparació potser no té el mateix sentit.
En tot cas, la meva preparació havia consistit en unes quantes curses en asfalt al primer trimestre de l’any (incloent-hi la marató de Barcelona), unes quantes curses de muntanya durant el segon trimestre, i 230 km. pujant i baixant muntanyes (caminant) amb una motxilla de 13 kg. als Pirineus els darrers dies de juliol i primers d’agost.

Amb aquesta preparació, el meu company de pis molt sensatament em va dir: “i vols dir que l’acabaràs, aquesta marató?”. I vaig pensar que era una pregunta interessant. Així que vaig fer una prova. Vaig sortir a córrer un dia desde Calella (de la Costa) i vaig arribar fins a Blanes. I després vaig tornar. 38 km. Lentament i amb moltes parades, etc. Però em trobava bé. I amb una certa tranquil.litat per afrontar la marató. Ara només em quedava respondre a una altra pregunta. A quin ritme havia d’anar? Per posar-vos en context, 3h.15, era ritme de rècord i 3h30m una opció conservadora. A quin nivell estava? Impossible de saber. També vaig decidir que no prendria cap gel abans o durant la cursa. Volia veure fins a quin punt allò no era més que un efecte placebo (les meves anteriors maratons havia pres molts gels, però als entrenaments cap i semblava que em trobava bé). I va arribar el gran dia.

Patiment

Us avanço el final de la història: vaig patir molt, molt... però vaig arribar. El cas és que després d’estar a Tallinn i a Tartu havia fet força bondat, havia dormit dues nits com Déu i el Dalai Lama m’havien manat, havia menjat bé i havia deixat l’alcohol. A més, havia fet les coses amb temps, havia anat a buscar el dorsal i tenia ja tot a punt per al gran moment. És veritat que et fan deixar les coses en un seient de l’estadi, sense que ningú les vigili. També és veritat que si ho fan així és perquè no sol passar res. I també és veritat que hi havia un lloc on pagant 5 euros, et guardaven els diners, mòbils, claus i altres ensers de valor. Jo vaig decidir que ja havia pagat prou i vaig confiar en el civisme dels finlandesos.

A la cursa em vaig trobar amb bastanta gent simpàtica, de Madrid, del País Basc i alguns catalans. Amb molts d’ells ens fèiem fotos, aprofitant la quantitat de fotògrafs que hi havia per tot arreu. Després et vénen totes les fotos on surts per 30 euros. I em vaig situar al calaix de 3 hores 30. Tot i que la veritat és que els calaixos són bastant flexibles i permeables. Em va sorprendre molt positivament la gran quantitat de noies que hi havia. I s’ha de dir que no és una marató particularment internacional i, de fet, la majoria dels estrangers són suecs, o sigui que tampoc és massa fàcil distingir-los. Però eren les 3 de la tarda, feia un dia esplèndid (havia decidit córrer sense gorra i confiar en les temperatures moderades que es preveien), l’organització semblava sèria, l’adrenalina estava al màxim i hi havia moltes ganes de donar gaaass!

Al principi: sobrat

De seguida em trobo molt bé i començo a fer plans. Surto a fer sub 3.30 que fins ara sempre ho he aconseguit? O potser puc fins i tot intentar anar a 3.20 i segons com em vegi apretar per intentar 3.15? O em relaxo per fer sub 3.30? Diuen que la marató de Helsinki és una mica més dura que una marató plana. Que hi ha pujades i que hi ha ponts. Si ho penso bé, això m’hauria de fer ser conservador. Però em conec i ser que sortiré a donar-ho tot. Surto amb un noi de Madrid, David, que vol fer 3.30. De seguida trobem a un de Vitoria que vol fer 3.10 i decideixo seguir-lo fins que trobo a un català, Dani i farem uns kilòmetres molt macos, parlant d’alpinisme, del Kilian... però em sento més fort i decideixo anar a buscar al basc.

Passo els primers 10 km. en un més que acceptable temps de 47.33 i començo a fer el cuento de la lechera. “i si...? i si aconsegueixo fer x... ? i si al final aconsegueixo baixar de...?”. Cada 3 o 4 km hi ha gatorade i amb el sol que fa m’ho bec tot, i també em mullo la calva, vull dir, el cap. També fa bastant de vent. Tot i les contínues pujades i baixades, aconsegueixo millorar encara més el temps i passo a la mitja marató en un temps de 1.39.48. Hi ha noies que van molt fort. Si segueixo així, puc fer récord. Em fa una mica de mal el genoll, però és normal. A partir del kilòmetre 20, les pujades es comencen a sentir més i ja no puc aguantar el ritme. Baixo més de 15 segons per minut i passo a anar a 5 min el km. Tot i així, passo pel km. 30 en 2.22.34, un gran temps. Calculo que només mantenint el ritme, a 5 min el kilòmetre, acabaré en 3.22, segona millor marca meva de tots els temps... Però en tot cas, el meu objectiu torna a ser el que havia estat en un bon principi: fer sub 3.30

El triomf: acababen de dir el meu nom per megafonia

Des del km. 30 tinc rampes. I m’haig de parar. Estiro 30 segons o més si estic bebent alhora i després segueixo. Les següents referències em confirmen que encara estic a temps de fer sub 3.30. Segueixo corrent a un ritme semblant al que portava abans de les rampes. Però després ja començo a anar molt més a poc a poc. I als darrers kilòmetres ja vaig, literalment, arrastrant-me. Llavors psicològicament és molt dur. He tingut la sort de trobar-me un parell d’amics finlandesos en moments on em trobava bé i fins i tot podia accelerar. Em fa por que em vegin en aquest estat tan lamentable, però afortunadament això no passarà. En tot cas, m’adelanta molta gent, dóno ànims a alguns que van pitjor que jo en alguns moments que em trobo prou fort i intento connectar amb la mirada amb gent que m’anima i això està molt bé. Somric, m’emociono, gaudeixo a la meva manera també del patiment.

I van passant els kilòmetres. Molt lentament. Em miro poc el paisatge, sé que hem passat algunes zones verdes i dedueixo que hem creuat petites illes, per la gran quantitat de ponts que he hagut de pujar i de baixar. Segueixo aturant-me per les rampes, ja no faré cap kilòmetre sencer fins a l’arribada. Els finlandesos animen, a la seva manera, però s’ha de valorar i sento la seva calor. En els darrers dos kilòmetres conec a un noi finlandés que va com jo. Ens adelantem mútuament constantment, al final arribaré jo un minut abans que ell. Parlem de que els dos hem sortit a 3.15 i hem rebentat. Ell parla del vent i de les pujades. Jo de la meva preparació particular i d’haver sortit massa fort. Segueixen les pujades, que no són molt empinades, però que es noten (a les primeres accelerava arrogantment...) cada vegada més i també continuen les rampes. M’ho prenc amb esportivitat. I finalment es veu l’estadi!

La fama

Quan finalment apareix l’estadi, ja se sent a la gent, donem tota la volta abans d’entrar i arribem a l’entrada. Em començo a animar i a anar més ràpid, el darrer kilòmetre el faig molt decentment. Llavors el tiu del megàfon crida el meu nom, aixeco els braços amb força, la gent aplaudeix, hi ha força públic, aixeco la vista per grabar el moment a la meva memòria, pell de gallina. Creuo el que queda de l’estadi amb un somriure mirant fotògrafs aquí i allà i posant cares i gestos. Estic molt feliç, he aconseguit ser Finnisher a Helsinki! (atenció al currat joc de paraules). Començo a beure i menjar tot el que em donen, incloent-hi els pepinillos salats que també donaven al km. 36. Sí, sí, com sóna, això donaven just després del gel que et tonaven al km. 35. Abans, algun plàtan i més gatorade.

Segueixo caminant en plena exaltació cap a les motxilles, trobant-me corredors que he conegut abans, la majoria bastant cascats. Entre ells està el finlandès amb qui he corregut els kilòmetres més durs. La veritat és que amb ell he passat els millors moments d’aquells kilòmetres: corrent acompanyat i parlant, perquè en realitat estàvem bé, només les cames que havien dit prou. La medalla és xula, molt gran, pesa. Al vestidor ens expliquen que la piscina és oberta per als maratonians, però jo no tinc temps. Haig d’agafar un ferry per Tallinn i des d’allà un bus nocturn cap a Riga, per continuar el meu viatge. Potser no sigui la millor forma de recuperar-se d’una marató, però l’aventura és l’aventura! I arribem a Riga.

L'èxit

Riga, com Tallinn, és una ciutat preciosa i amb molts estudiants, és la ciutat més gran de les repúbliques bàltiques i quan era part de Suècia era més gran que Estocolm. Té molts edificis art nouvau, és un gran centre cultural i pel que a mi respecta, les cerveses són bones i tan barates com a Tallinn. Això sí, allà no hi ha l’euro i en algun moment o un altre, caldrà canviar de moneda. No obstant, no l’acabaré de gaudir, degut al meu cansament. Si ho hagués sabut, hagués planejat el viatge d’una altra manera, viatjant potser a una de les ciutats bàltiques i fent de Helsinki una parada intermèdia, a córrer i poc més. La visita a Suomenlinna, potser. Les raons? Són ciutats molt més boniques, molt més econòmiques i les noies són més maques. Entenc que això no siguin raons compartides per tothom, però són les meves. A més, són països desconeguts, amb WiFi a tot arreu, sobre tot a Estònia, on literalment al mig del carrer pots treure el portàtil i veure a on has d’anar. També són llocs on tothom parla anglès.

L'any que ve, 10 de desembre, marató de Tallinn. Us hi animeu?

Nuevos retos para los Ultramonos.

Hola ultramonos, ya hace mucho tiempo que esto no se mueve, así que habrá que ir planeando algo para este veranito, no?

Yo he pensado intentar repetir lo del año pasado, en agosto acuatlón y duatlon en la Atmella y en Benicarló respectivamente, en septiembre triatlon sprint en Valencia y en octubre el olímpico Garmin en Barcelona...ufff, pero ya veremos como acaba el tema.

En cualquier caso, os espero durante el mes de agosto en mi casita de Benicarló para repetir la bb del año pasado y soñar de nuevo con ser finishers algún día en un Ironman!

Un saludo y felices vacaciones.

Una crònica dels Ultramonos a la Trailwalker

Hola,

Més d'un mes i mig després de la Intermon-Oxfam Trailwalker, he pogut treure temps per fer-ne una crònica personal.

Com heu pogut veure, no vam acabar la cursa. Ens vam retirar al kilòmetre 61, després d'arribar al punt de control de Sant Llorenç Savall, després de més de 15 hores de ruta.

La nostra idea inicial era no dormir per la nit, és a dir, fer els 100 Km seguits limitant-nos a breus descansos als punts de control. El fet que l’Emilio, que és l’únic de nosaltres amb experiència en aquest tipus de curses, hi estigués a favor resultava molt tranquil·litzador.

Les primeres hores de camí van resultar molt tranquil·les, per rutes boniques i variades i sense gens de cansament. Hi havia pujades i, de quan en quan, trams força accidentats. Tampoc hi ajudava el fet que, fins al Pla de la Calma, la ruta semblés una romeria d'equips. En zones estretes hi havia, fins i tot, “embussos”.

Després d'algunes hores caminant, en alguns casos força lentament per la quantitat d'equips, al Xavi i a mi ens va venir bé estirar una mica les cames i baixar alguns trams corrent. Hem nascut per córrer, nosaltres!

Fins al punt de control de Figaró no vam fer una parada llarga amb l'equip de suport. Com sempre, ens van tractar com uns reis, però jo portava moltes hores caminant i necessitava una cervesa… que no es podia aconseguir dins el recinte. Tindria que haver parat abans del punt de control a prendre una mica de suc de civada doble malta. Per cert, l’entrada al Figaró va ser molt maca, amb molta gent animant.

El tram entre el Figaró i Sant Feliu de Codines em va agradar molt, tant pel paisatge (que ara podíem veure sense la boira del matí) com perquè en aquesta zona hi vaig passar molts estius, fent mal amb la bicicleta.

A l’àrea de Sant Feliu hi vam passar més temps del que calia, però també ens va permetre descansar i prendre una cervesa (Zulogaarden, evidentment; en aquest cas, Norai, una porter forta), una mica de paella i el que quedava de la deliciosa truita de patates de Can Alcalde. En tot cas, vam sortir tard i no només es feia de nit, sinó que amenaçava de ploure. A més, quan es va fer necessari posar en marxa el frontal, el Borja va treure el seu... i encara el portava sense obrir, amb les piles a part i el frontal dins d'un blister. Ens vam negar a ajudar-lo, evidentment. Com deia Kortatu, “la asamblea de majaras se ha reunido”.

Aquest tram, de Sant Feliu a Sant Llorenç, se’ns va fer més dur. Plovia, es va fer de nit i costava trobar les cintes de marcatge. El terreny ja no era de pistes, sinó més aviat de petits corriols, i es va fer necessari unir-se a altres equips i formar un grup que avançava a bon ritme. Després de 12 hores de caminada i desnivell, un equip com el nostre, poc entrenat en aquest tipus d'events, començava a notar la fatiga. Personalment, encara que anava prou bé d'energies i de cames, començava a notar força mal de peus; el Borja es queixava d'una cama i el cansament i la pluja ens anava convencent de parar una estona al punt de control de Sant Llorenç.

I a Sant Llorenç es va acabar tot. D’una banda, ja plovia amb força i descansar una estona sota un sostre era imperatiu. D'altra banda, vam cometre l'error d'aprofitar per dutxar-nos. A més de l'efecte "ara estic molt bé i no penso sortir a passar-les putes a la muntanya”, a mi l’aigua calenta em va acabar d’inflar els peus, per la qual cosa vaig haver de recórrer als serveis de podologia. Tenia la planta dels dos peus inflada, em van aplicar fred i unes benes.

Per cert, una salutació per a les dues podòlogues que em van arreglar els peus. Poseu-vos en contacte amb nosaltres, teniu una cervesa pagada. El que per solidaritat va aguantar aquesta gent és molt i molt destacable. I un consell a la gent que va a fer-se massatge o veure el podòleg en curses d’aquest tipus: si podeu, RENTEU-VOS. El fisioterapeutes i els podòlegs, a més de solidaritat i professionalitat, també tenen olfacte.

Dins del recinte de Sant Llorenç, la dutxa, el tractament dels peus i el sopar ens van acabar d'aixafar. Fora, no parava de ploure i se'ns obria la perspectiva de creuar una zona perillosa i relliscosa plovent i de nit (de fet, és una a la qual normalment es recomana no anar-hi si plou). Jo podia caminar, però no sabia si molta estona. El Borja abandonava per lesió. Ni tan sols el nostre ultramono més experimentat, l'Emilio, estava gaire convençut de seguir endavant.

Vam anar a dormir a la pensió que havíem reservat per a l'equip de suport, bona part del qual va acabar dormint al cotxe (són l’hòstia, ja us ho havíem dit) i… s’ha acabat. Evidentment, la falta d'entrenament i la pallissa que portàvem va fer que dormir ens acabés de rematar. De bon matí no teníem esma de seguir.

Personalment, crec que amb més experiència hauríem tingut el cap més fred i podríem haver acabat. No ens hauríem dutxat ni acomodat en un bon llit, jo m’hauria fet mirar els peus molt abans i haguéssim previst què fer en cas de problemes, etcètera. Físicament, el pitjor ja havia passat i, com vam veure després, el tram perillós finalment no ho va ser tant.

En tot cas, tota l’ajuda rebuda va anar a parar on calia i podem dir que, tot i que ens va faltar intel·ligència, no ens van faltar ganes.

Moltes gràcies a tothom i fins a la propera animalada!

Pd- Tenim dues animalades més a la recambra, a més de la crònica pendent de la Trail de Sant Esteve de Palautordera.

El equipo de apoyo

Para nosotros ha sido una experiencia genial el servir de grupo de apoyo a un equipo tan unido y tan entusiasmado como los ULTRAMONOS.
Lo habéis dado todo "hasta que el cuerpo aguanta"... y cómo llovía!!!...
Lo importante es que el objetivo, por una buena causa, se ha conseguido. GRACIAS A TODOS LOS COLABORADORES !!!
El RETO será a la próxima...
Hemos disfrutado del ambiente deportivo y de compañerismo que se respiraba entre todos los participantes.