A examen: Cursa 6h Resistència Cargill Solidària 2015

L’any passat va tenir lloc la primera edició d’aquesta cursa solidària i gratuïta. A servidor li va agradar tant la idea que en va ser el primer inscrit, però finalment no vam poder córrer. O sigui que enguany hi havia ganes i, tot i que havíem estat més d’un any sense córrer, el retorn a la competició amb la punktrail de Vilomara i la mitja d’Olot ens havia permès inscriure’ns de nou amb un mínim de garanties. I no només no ens va defraudar, sinó que ens va confirmar les enormes expectatives que ens havia creat. 

En resum: és una cursa collonuda, perfecta per molts motius i per molts tipus de corredor/a. Penseu que es pot córrer (o caminar) l'estona que es vulgui sense superar les sis hores. I amb un objectiu clar: un recapte d'aliments i articles de primera necesitat a favor de la Creu Roja. Us recomanem que aprofiteu a gaudir-la en les properes edicions abans que es massifiqui, perquè corre el perill real de morir d’èxit.

Llarga vida al punktrail!

Aquest matí hem anat a Castellbell i el Vilar, un poble interessant que probablement mai haguéssim visitat si no fos per la festa punkarra (així de desgraciadets som els barcelonins). A les 7 del matí sortíem de casa, amb la teca pel banc d'aliments i la samarreta de 'Els nostres somnis, els vostres malsons'. Després del que hem patit aquesta setmana no ens volíem arriscar a una altra segregació sanguinosa al mugró... i hem escollit una bella prenda de cotó.

L'Andrea arriba puntual, no és habitual i per tant ho interpreto com un bon senyal. Pel camí ens perdrem un parell de vegades, fins que el gps ens portarà a la sortida. Allà fem cua, però ja es respira aquell ambient tan especial. I ningú es queixa. Aprofitem el bon esmorzar que els amics organitzadors ens han preparat, on no podia faltar la birra marca de la casa i fem un cafè al poliesportiu del costat.

És llavors quan arriba el més punk de tots, com diu el noi del megàfon: el koala. Arriba corrent des de Manresa, amb el Sergi Cots. És ben clar qui és l'ànima inspiradora d'aquest tipus de festes. El veiem de lluny, penso que ja tindré temps de saludar-lo, però l'home està massa fet caldo i de seguida farà via a saludar a un amic del poble. Llàstima. A qui sí veiem és al Francesc, amb qui vam córrer la marató de Florència el 2008. Bons records.

Comença la cursa i l'Andrea surt desbocat. El dia primaveral acompanya. Els avituallaments, complets, ens obliguen a parar-nos més del que caldria, però és que seria un pecat passar-hi de llarg.

La música, les disfresses, els actors, la gimkana, l'ambient de dibuixos animats i tot plegat fa que ens remuntem a la nostra infantesa. Aquella època en la que corríem i corríem fins que vam anar creixent i algú ens va dir que deixéssim de fer-ho...

El recorregut és espectacular, però també les vistes a Montserrat. Correm i correm entre corriols i corriolets fins al km. 20, on una rampa fa que ens haguem d'aturar a estirar. I és que els més 1200 metres de desnivell positiu es fan durs. Ens recorden una mica a Sallent. Una bona estona anem amb un company red runner i anem trobant animadors de totes les edats. Un luxe es miri com es miri. Encara no hem acabat i ja tenim ganes de tornar-hi.

L'arribada també és de traca. Tastem la cervesa Guineu... i repetim. És collonuda. La butifarra ve amb pa amb tomàquet d'aquests que es nota que està fet amb carinyo. I el reguem amb vi de Rellinars. I també repetim. És bo de kollons. Entremig, xocolata amb melindros. Deliciós. Mentrestant, el mugró dret ens ha tornat a recordar perquè necessitem la vaselina... Des d'aquí volem agraïr als organitzadors, perquè és molt difícil fer-ho millor. Llarga vida al punktrail!

2013: Un any de contrastos

Si 2011 va ser el triomf de la regularitat i 2012 el grand slam de maratons, enguany ha estat un any de contrastos, amb final feliç. El primer semestre, visquent de rentes i amb dificultat per trobar rutina d'entrenament, l'equilibri a la vida diària i de vegades, fins i tot la motivació. El segon, molt concentrat, introduint petits canvis, però importants i millorant fins acabar la temporada en un gran estat de forma. Un exemple: vam començar l'any amb 1.39.37 a la mitja de Sitges. Al desembre a la mitja de l'Espirall l'1.28.00 ens servia per superar una marca que se'ns resistia des del 2008. En tot cas, les 28 curses realitzades tornen a mostrar que hem esquivat lesions i que hem estat prou regulars per aconseguir un dels cada cop més preuats trofeus que ens acrediten un any més dels millors fisiològic de la lliga championchip.

Recapitulant, pel que fa a la muntanya, hem de destacar bones actuacions, com a l'ultra-trail de Collserola o a la marató de Collserola; i d'altres on vam patir més, com a la cursa del Taga EVO 2040 o a la cursa de la Vinya a Sant Llorenç d'Hortons. Finalment, hem participat en tres travesses en molt bona companyia: Les Borges Blanques – Montblanc, la Sant Celoni – Mataró, així com a la travessa de Montserrat.

Quant a l'asfalt, quatre 5000 (Horta, Sant Joan Despí, l'Hospitalet i Sant Silvestre Calellenca; aquestes dues darreres essent el debut d'una corredora guapíssima), set 10.000 (Corre amb l’Apel.les, Sant Boi, Bombers, Nocturna de l’Hospitalet, Pineda de Mar, Clot – Camp de l’Arpa i Nassos), sis mitges (Sitges, Terrassa, Tossa de Mar, Sant Cugat, Mataró, de l'Espirall) i dues maratons (Barcelona i Paris, que queda com l'única sortida internacional de l'any), a més del maratest de 30 km i de l'estimada Lluís Companys.

Enguany volem dedicar un paràgraf sencer a la pista, perquè és allà on hem viscut més emocions. I a més, compartides amb tot l'equip que ens va animar en directe i també des de casa. En concret, 24 hores ben intenses per superar un repte ben engrescador: el rècord de la categoria de relleus de 3-6 corredors, que vam deixar en 311,794 km. I és que els triomfs en equip es viuen molt i molt, com vam intentar expressar en aquesta entrevista que ens van fer els amics de Radio 107km.

Com a nota millorable, no vam anar a la punktrail de Vilomara (ens vam adormir) - tot i que ens agrada portar orgullosament la samarreta -, ni a la de Calaf (el mateix dia teníem a Benicarló l'enterrament d'una persona molt especial, que havia estat part fonamental de l'equip de suport dels Ultramonos d'aquella primera edició del trailwalker al 2011. A Toulouse hi vam anar, però una gastrointeritis el dia anterior de la marató ens va desaconsellar fer-la. 

Acabem, doncs, amb un record per l'Emilio, un lluitador. Excel.lent paeller, fotògraf i equip de suport, des d'aquell triatló per al qual vam aconseguir el patrocini de l'Hotel Villa Olímpica, l'avi del Diego sempre ens ha ajudat a fer que aquestes experiències fossin quelcom més que un esdeveniment esportiu. No parava mai; i ara que la mort li ha parat els peus, ens ha deixat prou empenta per seguir endavant. Per sempre. 

 

Ultratrail de Collserola

Possiblement haguem descobert una de les curses que millor s'adapten a les nostres condicions. Bonica, ben organitzada, amb preus raonables i a prop de casa, recordant allò de “què salvatge que pot ser Collserola!”. Es pot demanar més? Doncs sí, que ens surti una bona cursa. I així va ser. 

Nervis, molts, durant tota la setmana. Hi prestem una mínima atenció a la dieta (més proteïnes al principi de la setmana, més hidrats al final) i ens envoltem de l'emoció dels grans moments. 

A la sortida desitgem sort al Xavi Nadal, company i mestre corredor (més aviat per costum que perquè la necessiti). En Xavi acabará en poc mes de 9 hores i mitja, patint en algun moment, però passant la majoria dels quilòmetres com si es tractés d'una passejada boletaire.

Feia fred. De fet, tot el dia va fer molt de fred. I el paravent em va fer un bon servei, entre d'altres coses, perquè l'impossible perfecció va significar en aquest cas que m'oblidés els guants. Coses que passen.

Al primer avituallament em trobo amb el Johel, que m'esperava. Company d'entrenaments, aquesta bèstia de l'esport i de la vida amb tot just dues dècades d'existència és ja un esportista de primer nivell i tot un model de superació. No fa gaire que va acabar el seu primer ironman, després de fer a Barcelona la seva primera marató quedant-se ben a prop de les 3 hores. La setmana anterior de Collserola debutava en els 10 km d'asfalt (Clot - Camp de l'Arpa) en 36 minuts, on servidor va tenir el luxe d'intentar fer-li de llebre durant dos kilòmetres.

Tres dies després, l'infortuni del company Ricard el permetria participar a la seva primera ultra. I aquest cop, per no passar-se de voltes, va decidir anar lent, o sigui, al meu ritme.

He dit a casa que faria entre 10 i 14 hores, tot i que durant la primera meitat de la cursa fantasiejo amb baixar de les 11 hores... com sol passar, la segona meitat posarà les coses al seu lloc. 

Una de les millors sensacions de les carreres llargues és quan en un moment donat et trobes millor que abans, perquè això va contra tota lògica. Se suposa que cada vegada aniràs més cansat i et costarà més i bla, bla. Doncs no. La realitat és ben diferent. I sovint, després d'aquests 'bajons', venen moments millors. 

Fins i tot l'amic Johel em confessaria després que al voltant del km. 25 va pensar en abandonar, però que no m'ho va dir per no donar senyals de debilitat... El cas és que al voltant del km. 60 ens sentíem forts, anàvem a un ritme còmode i anàvem parant per fer-nos fotos. Aquestes són del km. 63, just abans del darrer 10.000m, des del mirador Maria Gispert. Des d'allà hi ha una panoràmica extraordinària de Barcelona, però és que també s'hi veu el Tibidabo i fins i tot Montserrat!  

Com dèiem, la cursa està perfectament organitzada, moltíssims voluntaris amables i bons animadors. El recorregut està cuidat, és equilibrat, bonic... hi havia de tot, sense parts difícils ni massa possibilitat de perdre's. 

Tenim la sensació que es van aprofitar molt bé totes les possibilitats que t'ofereix Collserola. 

Tanmateix, hi ha pocs avituallaments perquè el Parc pateixi el mínim amb la nostra presència. Això vol dir que sovint estarem entre dos i tres hores sense avituallament. Li diuen semi-autosuficiència. Ho tenim controlat i no ens crearà problemes.

Ara bé, l'UT Collserola és una cursa més dura del que sembla. Perquè mirant el desnivell (2.748 m positius), no és pas exagerat. Tenint en compte que era en bona part terreny conegut... on estava la duresa? Doncs en què no hi havia grans pujades ni grans baixades, tot i haver-hi moltes moltes. Un trencacames, que li diuen. I de caminar, ben poquet.

El cas és que era una cursa molt corrible, tot i que a mesura que avançava la cursa, el ritme del que volia dir 'córrer' anava minvant. El que no baixava era el ritme al caminar, sempre fort, un senyal inequívoc de que estàvem fort. Com es pot veure a la imatge, el cronometratge a Can Coll no funcionava i això va crear problemes per la gent que seguia els corredors. Jo mateix tinc amics i familiars que ho poden corroborar ;)

 

Si us he glossat (i lloat) una mica la figura del Johel és per realçar la meva victòria. Perquè així va ser, amics. L'ultraatleta bolivià i servidor vam protagonitzar un magnífic esprint a la gespa de Can Carelleu on li vaig aconseguir treure dos segons davant l'atònita mirada de la gentada que ens esperava a la meta. Entre d'altres, els més importants, els qui més ens estimem, que havien vingut a esperar-nos. Gràcies! :)

Ens va agradar l'idea d'un iman per a la nevera 'finisher' en comptes de la clàssica medalla i la de fer una samarreta 'jo hi vaig ser' en cotó en comptes de la clàssica samarreta tècnica.

I què gran és el Johel (a la foto amb una pilota de futbol que ens vam trobar cap al km. 70), confesant-me que fa tres anys pesava 95 kg, que el seu somni és fer alguna cosa gran pel seu país (esportivament parlant), segur que ho aconseguirà! Un record també per un altre Joel (Martínez), un altre company del Dir, que va estar amb nosaltres una part important de la cursa. Ens vam tornar a trobar a l'avituallament del kilòmetre 50. Conversa interessant i divertida, va acabar 25 minuts més tard que nosaltres, felicitats!

Corrent cap a Bikila

Ja fa 6 mesos de la darrera entrada i toca actualitzar el blog. Perquè en aquest temps han passat força coses en el món dels ultramonos. Des del fitxatge d'un ultramono oriental, a la gastrointeritis a la marató de Toulouse, passant per un molt bon paper a la marató de Collserola, confirmat després a l'ultratrail de Collserola...

Avui, però, no parlarem d'aquests ultraatletes que viuen en una simiocràcia eterna, sinó que viatjarem fins a Etiòpia. La terra d'Abebe Bikila, de Gebreselassie i de tot un país de gent amable i àvida de kilòmetres. I és que potser ha estat l'anar a la presentació d'un bon llibre el que ens ha tornat les ganes d'escriure.

Anem a pams. Havíem quedat amb en Marc (Patau) per anar a l'Espai Literari, una llibreria d'aquestes petites i càlides, on cuiden tant al lector com a l'autor. Volíem anar a la presentació del primer llibre d'un altre Marc (Cornet), periodista i politòleg. En arribar, el primer que ens trobem és un amic que feia molt de temps que no véiem: en Marc (Arjona). Semblava una broma.

En Marc (Patau) m'avisa que està dinant a Esparraguera i que el sogre l'ha segrestat i que ni el mateix Bikila arribaria a temps de la presentació. Decideixo estar ben atent per poder explicar-li-ho tot amb detall. I llavors arriba en Marc (Cornet). Fa exactament 5 anys que no ens veiem. La darrera vegada va ser a Florència, recollint el dorsal per a la marató. El 30 de novembre de 2008.

Aquella marató va ser la meva primera. Ell se'n recorda: "vas fer 3.20 o així, oi?" - 3.23.10, uns números que no se m'oblidaran mai. Jo també m'en recordo de la seva: "A tu no et va anar massa bé, oi?" - "Què va! Vaig haver d'abandonar. Quantes en portes ja?" - 16. I tu? - "Jo 12". Mirades serenes. Somriures i reconeixement mutu.

En Marc i jo som de la mateixa promoció de polítiques, que acabà el llunyà any 2000 amb una situació socio-política ben diversa de l'actual. Ens semblava que ens menjaríem el món. La vida, però, no ens ha tractat pas malament. Potser és el córrer. Ens preguntem alguna cosa més i ens bescanviem els mòbils. Decidim que ja tindrem temps per explicar-nos la vida compartint kilòmetres...


La presentació es fa amena, en forma de diàleg. Un noi de la llibreria pregunta i en Marc va responent i explicant cosetes interessants. Enorme la feina de documentació que ha fet sobre Etiòpia, s'ha convertit en un expert! El noi de la llibreria ho fa molt bé i el fet que no sigui corredor dóna peu a que en Marc sigui deliciosamet pedagògic en tot allò que té a veure amb el córrer.

Al torn de preguntes servidor en farà la primera i també aconseguirà la primera signatura. Amb els precedents que hi ha no podia ser d'una altra manera. Aprofitaré per monopolitzar l'autor una bona estona per parlar dels reptes futurs i per fer-lo endinsar en el procés creatiu. Nou mesos. L'escriptura ha seguit el ritme de l'embaràs de la seva dona, na Maria.

I després d'unes fotos per a la posteritat obra d'un fotògraf de nom Pere i art evident, m'acomiadaré de l'altre Marc i de l'altra Maria. I de la Júlia. I és que el món és ben petit, sobre tot si vas d'un lloc a un altre corrent.


PD. És possible que algun lector recordi una altra presentació en la que vam ser i vam gaudir de valent. A diferència d'aquella en la que havíem comentat extensament el llibre, en aquesta crònica no hem volgut desvetllar històries i arguments de la novel.la. És preferible que la llegiu i que us sorprengui. Llavors ja la comentarem. El que sí que us puc dir és que en Marc està preparant un projecte solidari amb Etiòpia ben engrescador. En sentireu a parlar!

MERAVELLES DE PARÍS

París és la millor ciutat del món.

La marató és la cursa per excel·lència.

No cal dir, doncs, que una cosa que es diu Marató de París no pot anar malament; i menys encara amb la nevera de casa plena de cerveses i amb una marca de bananes patrocinant la cursa.

El Sagrat Cor, a Montmartre, al febrer.

Malgrat tot, cal entrenar. París no és la millor ciutat per córrer. Hi ha molts cotxes, d'octubre a abril hi fa fred, i segons on visquis les zones per córrer et queden molt lluny. El mes de febrer va començar amb les nevades més dures des de la dècada dels 40. Córrer en aquestes condicions és divertit, sobretot quan la neu és verge, però quan se't gela la cigala has de tornar a casa (us ho recomano). Quan no ha nevat, plovia o feia força vent i fred, així que no he entrenat prou. Com sempre.


D'altra banda, a qualsevol corredor barceloní se li presenta un altre problema: no pots anar corrent a la muntanya, no tens cap pujada amb cara i ulls. Ni Tibidabos, ni Montjuïcs, ni el Carmel, ni Collserola...

Canal de la Vilette

Ara, per fer tirades llargues sobre asfalt o terra sí que hi ha algunes alternatives. Per començar, el Canal de la Vilette, amb un camí fluvial que arriba tan lluny com tinguis ganes d'anar. A més, passa per algunes antigues zones industrials, entre París, Pantin i Bobigny, que qualsevol aficionat a l'arquitectura industrial i la ferralla en general sabrà apreciar. També els amants dels ànecs i els cignes (amants en el sentit d'aficionat, no en sentit bíblic). En aquest sentit, cada extrem de París ofereix vies verdes o asfaltades per bicicletes que permeten córrer i fer turisme pels afores de la ciutat.

Una altra alternativa són els parcs-bosc de Boulogne i de Vincennes, prou propers per arribar-s'hi corrent, amb metro o Vélib (el bicing de París). Això sí, són plaaaaaaans! Si vols fer una mica de pujada et queda el petit Parc des Buttes Chaumont o Montmarte (en aquest cas, esquivant turistes).

Forn Du pain et des idées

Finalment, hi ha el problema de la nutrició. Un país que t'ofereix centenars de varietats de formatge, forns de pa amb els millors croissants del món, una carn de primera i vins espectaculars et posa molt fàcil caure en picat pel camí de la perdició. Tampoc no ajuden els mercats semipermanents de carrer, amb una oferta que converteix la Boqueria de Barcelona en una broma per a turistes. Jo ja vaig arribar a París sumit en la perdició i la ruïna moral més absolutes, així que l'oferta gastronòmica no m'ha representat cap problema addicional. Tot el contrari: és benzina de la bona.

Arribat el dia de recollir els dorsals, tot normal. La típica nau gegantina amb estands diversos de publicitat i amb delegacions d'altres curses fent propaganda. L'única propaganda ben feta era la de la Marató del Medoc. Busqueu una mica i sabreu per què. Tot i així, el Xavi va passar per tots els estands i va agafar tots els papers. Tremola Amazones. El vam poder arrencar d'allà i portar-lo a casa nostra a fer la preparació per a l'endemà, molt científica: menjar pistatxos i galetes i beure cervesa.

El diumenge feia fred, però menys de l'anunciat. La zona de sortida i l'àrea de guarda-roba estaven ben organitzades, i la sortida de la cursa es va fer per parts, per franges de temps, de manera que calia esperar més del desitjable, especialment sobretot si, com jo, eres dels que els pesa el cul. Val a dir, però, que l'ambient a la zona de lents era molt distès, més que en altres maratons en què he participat. Ambient de costellada, comme il faut. El Xavi, acostumat a fer temps ràpids hauria de tenir paciència si volia córrer amb mi.

Sortida i Champs Elysées avall, cap al centre. rue de Rivoli, Hôtel de Ville, Bastilla... És difícil fer-ho millor, tot i els trams d'empedrat. Alguna pujadeta cap al Bois de Vincennes i ja comencem a veure com anirà la cursa. Avancem gent constantment (perquè som una pila de corredors, prop de 40.000), els avituallaments són freqüents però hi falta teca (hi ha panses, taronges, bananes [ha ha] i para de comptar) i hi ha molt d'ambient al carrer: espectadors que animen (especialment els japonesos; les centrals nuclears potser no són el seu fort, però si els esperones una mica t'animen com si s'hi juguessin la vida), grups de música, cors i timbalers.

Luis Mariano, un mite

A més de córrer al costat del Sena, amb vistes de la catedral de Notre Dame, la Torre Eiffel (que alegrement pintava Luis Mariano en una inoblidable escena de El cantor de México), l'illa de Sant Lluís, etcètera, la marató passava pel túnel en què va morir Lady Di, un lloc emocionant tant per als que odien la monarquia com per als subscriptors de l'Hola. No, no hi vam deixar flors.

Com sempre, amb la banana a la mà

Un cop passada la zona del Trocadero i la Torre Eiffel, arribava el temut kilòmetre 30, que vam passar com si res. Sobretot el Xavi, que anava de passeig. Servidor va començar a anar pitjor al kilòmetre 35, ja dins del tram final, que passava pel Bois de Boulogne i desembocava a la meta de l'avinguda Foch. Els darrers 4 kilòmetres van ser molt durs, suposo que per manca d'entrenament (i perquè és una marató, què collons).

A la recta de meta ens esperaven una dona meravellosa (que també ens havia esperat al km 31) i, al fons, l'Arc de Triomf. 4 hores i 45 minuts, a un ritme força constant i parant només als avituallaments.

Després d'un entrepà, el Xavi va haver d'anar-se'n de seguida a buscar l'avió i jo me'n vaig anar a casa a descansar. Un descans que durarà molt, perquè aquesta ha estat la meva quarta i última marató. És una distància massa exigent i cansada per a un panxacontenta.

L'experiència ha estat collonuda. Una marató cara, però ben organitzada, amb força caliu i en una ciutat incomparable. Ah, i en la millor companyia possible. Gràcies, Xavi!

Quants maratonians hi ha a Barcelona? Reflexions al voltant del 17 de març de 2013

Ahir va ser la marató de la ciutat comtal, la nostra. I amb els preus que corren, servidor no s’hi va inscriure. Ja l’hem fet altres vegades i aquest any teníem Paris a l’horitzó, per tant semblava menys imprescindible que en altres ocasions. Tot i així, vaig acabar corrent, perquè un bon amic s’havia lesionat i amablement em va cedir el seu dorsal. I vaig estar molt content d’haver-ho fet.

Haig de dir que les sensacions de córrer una prova com aquesta són una mica contradictòries. D’una banda, agrada trobar-se amb amics i familiars, tant corrent com animant... i a ells també els hi agrada. La marató sempre és una prova especial i quan, com és el cas, no s’està particularment entrenat, adquireix els tints èpics i de patiment que se li pressuposa. Exigeix un nivell d’esforç i sacrifici comparables a les primeres maratons que vam fer.

Ara bé, quan et donen una medalla on posa: catedral, sagrada família, la ramblas i passeig de gràcia... et queda una mica la sensació que potser la marató de Barcelona s’ha convertit, principalment, en un atractiu turístic. Dit d’una altra manera, potser del que es tracta, més enllà de la festa esportiva en la qual continuem creient, és de vendre la marca Barcelona que, de fet, en sí mateixa ja porta intrínsic el concepte de vendre.

Aprofito el post per posar en qüestió una assumpció que de tant que ens la creiem, de vegades no hi pensem. Em refeixo a la idea que els corredors són millors persones que la resta de ciutadans, entre d’alters coses pels valors que comporta el córrer, quant a la solidaritat, companyerisme, etc. No estic dient que no sigui així, però la veritat és que de vegades sembla tot el contrari, on prima més la individualitat i l’afany de competir que qualsevol altra cosa.

I ahir m’hi vaig trobar amb un exemple. Cap al kilòmetre 26 o 27, una dona d’uns 70-75 anys va intentar creuar d’una vorera a una altra. El grup de corredors de la meva esquerra la va escridassar, però la dona, en un estat de forma envejable els va aconseguir evitar. Jo vaig disminuir la velocitat per no xocar-me amb ella, però el que tenia a la dreta anava tan concentrat en la seva cursa que no la va veure. Literalment, la va atropellar com si fos un camió. La dona va sortir despedida i va caure al terra. Un corredor entre el públic li va cridar a l’atropellador “go, go, go!” i va mirar de forma recriminadora a la dona. Servidor li va recollir les pertenences, mentre dues altres senyores s’apropaven a aixecar-la. Evidentment, la senyora havia calculat malament la seva velocitat i la dels corredors, creia que li donaria temps a passar. Evidentment, va ser una imprudència, no havia d’haver passat per allà. Però dit això, el que a mi em va impactar, a més del xoc, és que ningú es va aturar. Cap dels corredors de l’esquerra que havien vist tota l’escena, ni tampoc els de darrera. I això em va entristir.

Al cap d’uns kilòmetres els vaig tornar a atrapar i la dona seguia sent el tema de la conversa. Si li ha passat alguna cosa, deien els companys, qui serà el responsable? La dona? El corredor? Els organitzadors de la cursa? I el fet que això fos el que els preocupés, més que no pas saber com estava la dona (que per sort es va poder aixecar, del tot conscient, tot i que flipant pel xoc i fins i tot mantenir-se dempeus) em va deixar un regust amarg.

Però aquest post no anava d’això. Com bé deia al títol, es tractava d’una reflexió que m’havia suscitat la meva discreta participació a la marató de Barcelona d’enguany. He acabat en 4 hores i 4 segons, un temps lleugerament superior al de l’any passat, tot i que llavors m’havia cascat 67,5 km. de muntanya el dia anterior. Mentre em consolava a mi mateix intentant ser conscient de la gesta que acabava de fer (considero que acabar una marató sempre ho és), em va venir al cap aquesta idea... has fet una cosa que molt poca gent a Barcelona és capaç de fer. Molt poca gent? Quanta gent? Som capaços de saber quanta gent a Barcelona és en grau d’acabar una marató? I després de pensar-hi una bona estona vaig pensar que una xifra força aproximada l'obtindríem de sumar tots els corredors que han participat en alguna de les darreres 10 edicions de la marató de Barcelona. Què en penseu?