ULTRAMONOS

Un semestre molt internacional

2012-02-17T11:22:00.000-08:00

El temps passadepressa, ja estem ben entrats el 2012 i cal començar a definir els objectiusde la temporada, com a mínim fins l’estiu. I enguany diverses circumstàncies m’hande portar a indrets diversos per córrer. En aquest post en ressenyaré trescurses internacionals en les que, si tot va bé, intentarem fer un bon paper. Estemparlant de continents diferents: Amèrica, Àfrica, Europa...

En primer lloc, aNova York, on estem per feina tota aquesta setmana. Diumenge hem trobat unacursa curiosa a Brooklyn, 10 milles donant tres voltes al ProspectPark. Dóna la casualitat que fa sis anys vaig viure unes setmanesprecisament al costat del parc i, per tant, serà bonic tornar-hi per córrer. Ales fotos d’altres anys, surt tot nevat, però sembla que aquesta vegada no faràtant de fred.

I d’aquí a poquessetmanes, marxem a Argèlia des de Sevilla per participar en un esdevenimentalhora esportiu i solidari: la maratódel Sàhara. Em fa il.lusió passar-me una setmaneta en una jaima i córrerper donar a conèixer la difícil situació del poble saharaui. Alguns companys decorredors.cat m’han donat ànimsi consells útils per encarar aquesta aventura amb força. No he corregut maial desert, però mai por!

Després hi hauràaltres coses, marató de Barcelona segur, marató de Madrid possible... perarribar a un moment clau de la temporada: Il Passatore, 100 km. en ruta desde Florència fins a Faenza. Havent-hi viscut cinc anys i havent debutat allà enmarató en ruta, no podia escollir un lloc millor per intentar aquest repte. A més,diversos amics m’acompanyaran durant bona part del recorregut... a que mola?

I un cop passat l’equadorde la temporada, les opcions estan obertes. Segur que farem muntanya.Probablement Taga, marató de Collserola, Barraques de Vinya, marató pirata deMontserrat... i diverses de la lliga i de la copa catalana de curses de muntanya.Potser intentem una marató en ruta i potser ens animem a algun ultra-repte decara a les 24 hores de la marató de tv3. Ja anirem veient!

2011: El triomf de la regularitat

2012-01-23T09:43:00.000-08:00

Aquest ha estat un any molt intens pel que fa al número de curses. Un total de 35. Al principi anàvem fent, sense pressió. Començàvem en baixa forma i, per tant, només podíem millorar. I així vam fer tres curses de 10 km (Mollet, St. Boi i la de l’Oli, a les Borges Blanques) i tres mitges de mugrons ensangonats (Barcelona, Granollers i Gavà), per arribar al primer moment important de la temporada: la Marató de Barcelona.

Després d’altres mitges (Calella, Tossa i Olot), vam fer els primers tasts de la temporada de muntanya: Canovelles, Medijocs, el sector a peu de l’Ironkoala i la presentació del llibre del Kilian Jornet. El segon moment important va ser Can Caralleu. Allà vaig tenir una pàjara monumental, però vaig acabar. I vaig aprendre. A tenir respecte a la muntanya, per suau i fàcil que de vegades ens pugui semblar.

A la primavera va arribar el Trailwalker. La única cursa que no he acabat i on també vam aprendre. Dues setmanes després, curses de muntanya com la de Santa Coloma de Queralt i tornada a l’asfalt a Campdevànol (cursa del Comte Arnau) i a Abrera. Un altre moment important va ser el trail de Sant Esteve de Palautordera, fent esguinçat 13 dels 27.5 km amb paciència, bons aliments, reflexologia i l’ajut del Pepe.

A mida que anava passant la temporada ens anàvem sentint millor. I així vam fer la travessa dels Pirineus i la marató de Helsinki. En ambdues patint de valent, però gràcies a les experiències de Can Carelleu, el Trailwalker i Sant Esteve de Palautordera, coneixia millor el meu cos i sabia fins on podia anar. Va ser un patiment diferent, era conscient que hi arribaria i diria que fins i tot en vaig gaudir.

La tardor vindria carregada de bones sensacions. Primer vam treballar la resistència al Taga 2040 Evo, una altra mitja (Sabadell), marató de Collserola, Lluís Companys i Barraques de Vinya. I després, la velocitat: Behobia-San Sebastián, cursa de l’Amistat i pujada i baixada a Guanta (Sentmentat). Les primeres em van donar molta seguretat, amb les segones em vaig tornar a sentir ràpid, després de molt de temps.

I així, la darrera part de la temporada va recollir els fruits de molts mesos d’esforç. Bona prestació a una cursa dura com és la marató pirata de Montserrat, marca personal a la marató de Lisboa i primer podi de la meva carrera esportiva a la marató de mitjanit de les 24 hores de corredors.cat. Qualsevol d’aquests resultats justificaria per si sol l’any, però vaig tenir la sort de poder gaudir-ne dels tres.

Però és que encara hi ha hagut temps per més. La guinda ha estat un esprint final a la Lliga Championchip (cross de la Muntanyeta, San Silvestre de Masnou i cursa dels Nassos) per emportar-me un disputadíssim premi a la regularitat com és la Copa Fisiològic, gràcies a la generositat del Víctor i superant al Ricky i a l'altre Xavi per, literalment, un suspir. Molt content d’un any sense lesions importants. Al 2012 més!

Podi femení i masculí de la Copa Fisiològic 2011

Balanç de 2011, plans per a 2012

2012-01-17T02:19:00.000-08:00

Acabo de tornar d'Astúries, que és un paradís (també per córrer) i m'ha permès de reflexionar tranquilament sobre 2011 i tot el que hem corregut. Per fer-ho, no hi ha com començar l'any pujant al Naranco. Del menjar i la sidra no cal que en parlem. Qui hagi passat abans per aquest blog sap que no ens agraden els "gels" ni les begudes isotòniques.

Recordo les perspectives que el Xavi i jo teníem per a 2011 i ara semblen força prudents, pero llavors jo no ho veia gens clar. Em semblava massa. Veia la Marató de Barcelona com la fita màxima, que segurament em deixaria coix la resta de temporada. El Xavi, que no està bé del cap, plantejava un any amb més kilòmetres que el París-Dakar, però jo volia ser prudent, fer la marató, descansar, fer la Trailwalker i no tornar a distàncies de més de 20km en tot l'any.

Al final, 2 maratons, una d'asfalt (semipirata) i una de muntanya; algunes curses de muntanya, llargues (Trail de Sant Esteve, Súper-Barraques de Vinya) i curtes (Santa Coloma de Queralt, Medijocs [bé, el Xavi, jo hi vaig arribar tard]); Trailwaker (amb fracàs al km 65); i altres sortides en solitari, simplement a suar i gaudir (em sembla que formen la major part de km).

En definitiva, molt més del que m'esperava. I sense gaire problemes de salut ni de lesions. Així, que, en conseqüència,se'ns en ha anat la castanya.

Com diu el lema del clan escosès Ross, "l'èxit alimenta l'esperança", de manera que, com encara no hem petat fort, gas a fons i a rebentar. El Xavi ja havia aplicat la màxima a finals de l'any passat ( temps! podis!), però jo m'hi uniré aquest any. Potser ha arribat el moment de fer una ultra i d'honorar el nom de l'equip. Encara que sigui una ultra de 50km. És possible que aquest moment arribi per Setmana Santa. Em plantejo un Oviedo-Gijón per vies verdes (50km) que m'hauria de rebentar de debò.

També ens hem preinscrit, juntament amb el Gerard, a la Zegama-Aizkorri, però això es decideix per sorteig. Francament, fa un any m'hagués semblat una animalada, però aquest any, amb paciència i parant tant com fagi falta, crec que la puc acabar. Si el sorteig no ens afavoreix, o si ens veiem amb forces podríem plantejar-nos la Marató de Sobrarbe, al Pirineu Aragonès, i fins i tot aspirar a l'Ultra de 66km.

Però hi ha moltes alternatives i possiblitats durant tot l'any. D'asfalt, la Marató de Madrid. En muntanya, la Marató del Congost, la Marató de Berga, qualsevol cosa que organitzin els Koales...

En tot cas, com que tant pot ser que ens vagi bé com que petem a la primera, encara no hem fet plans per a la segona meitat de l'any, tot i que hi ha curses que no ens perdrem encara que les haguem de fer sobre un baiard (us deveu preguntar què és un baiard). Sens dubte, les Barraques de Vinya i, molt possiblement, la Marató Pirata de Montserrat.

En definitiva, que acabarem a fisioteràpia. Com sempre.

De moment, entrenem, però sobretot anem acumulant vitamines i minerals.

Podi a la Marató de Mitjanit!

2011-12-21T14:44:00.000-08:00

El podi amb dos cracks: Héctor Nadal i Dani Justribó

Doncs seguim amb el final de temporada triomfal. Si fa quatre setmanes gaudíem com koales a la marató pirata de Montserrat i fa dues féiem marca a la de Lisboa, hem acabat la tríada amb un podi a la marató de mitjanit de les 24 hores de corredors.cat! El primer d'una llarga carrera esportiva? Maratons de muntanya, asfalt i pista... una bogeria amb final feliç.

Molt bon ambient a Can Dragó durant tota la cursa

Amb l'amic Gerard, que feia temps que no ens véiem, havíem dit de fer la marató plegats i anar explicant-nos la vida. Però al donar la sortida he començat en plan gasosa i de seguida m'he situat darrere un grup amb tres cracks. Passem el km 10 a 44 min i aconsegueixo seguir el seu ritme fins al km 20. En aquells moments tenia encara la pizza del sopar sense digerir, els bessons hipercarregats, una necessitat imperiosa de defecar, miccionar... i fins i tot són. L'amic Carles Salvador del Koala's Team anava fent a les seves impressionants 24 hores i cada vegada que ens saludàvem era un subidon, que em permetia seguir bé algunes voltes més.

El grup capdavanter durant els primer kilòmetres

El ritme l'havia baixat considerablement, ara ja sí amb el Gerard, que molt estoicament va aguantar fins al km. 28. Alguns corredors anaven al lavabo, altres directament abandonaven... i de sobte m'hi he trobat tercer. Emoció. Només havia d'aguantar aquesta posició durant el darrer terç de marató, sense saber quanta distància li treia al quart, perquè també darrere meu la gent parava, anava al lavabo i era complicat tenir referències. Decideixo intentar aguantar. I tot i els bessons, vaig fent amb un parell de gels i aconsegueixo anar ràpid un altre cop, fins al final.
Allà m'esperen i animen un grup d'organitzadors i voluntaris, què maca i necessària la seva tasca! I molta alegria a l'arribada. Podi! Amb el mateix 3.26 amb que començava l'any a Barcelona. No es pot demanar més.

Lisboa: 3h 09m 46s

2011-12-20T16:08:00.000-08:00

Doncs ja vaig anar a Lisboa. Un dels punts clau de la temporada. Allà m’havia de retrobar amb el Pierre. Junts vam córrer la nostra primera mitja marató a la Toscana, a Prato, en una ja llunyana primavera del 2008. I originalment ell havia de córrer la seva primera sencera a Lisboa i això sempre és un moment molt especial. Em feia il.lusió ser-hi.

Portugal ens va encantar. La gent, el mar, el menjar, el preu de les coses... estàvem un un hostel acollidor, havíem fet amics (yes, Junita. Sí, Tatiana) i ens sentíem forts per al que calgués. El Pierre finalment va decidir fer la mitja i esperar una mica abans del gran moment. Jo m’hi vaig llançar a per totes. Sempre endavant!

La darrera nit bebem les cervesetes de rigor i ens anem a dormir a una hora prudent, deixant-ho tot preparat. El dia de la marató el temps és excel.lent per córrer. No fa sol ni vent ni pluja... només unes quantes pujades que s’acabarien notant, sobre tot entre els km. 37 i 40. Però bueno, ja us avanço que vaig fer marca, millorant en 8 minuts el temps de Berlin. Una bestialitat. Es veu que estic en forma.

En realitat, quan de veritat em va agradar Lisboa va ser després. Quan corria pel matí amb el solet amb l’amiga Maria (Ninfa) i gaudia de la ciutat, practicava el meu cada cop menys oxidat portugués i feia un bon parèntesi de la rutina de la Ciutat Comtal.

Tornant al tema, vaig sortir ràpid. Per fer un bon temps cal arriscar. Passo els 10 km. en 43 min i la mitja en 1.31. No comments. Segueixo les meves sensacions i vaig prenent gels cada 10 km. No hi he entrenat específicament, però les maratons de muntanya (la pirata de Montserrat encara molt recent) han servit per millorar la resistència (també el Taga i Barraques), mentre les sèries al Dir, les curses curtes com el cros de la Salut Mental o la pujada a Guanta servien per posar a to la velocitat.

També havia fet una gran cursa a la Behobia, 1.24 en un any amb molta calor.

A Lisboa com a Helsinki vaig tornar a tenir rampes, però concentrant-me les vaig anar superant. Vaig anar seguint molt la línia blanca per no fer massa més kilòmetres del compte. I vaig conèixer un noi portugués, amb qui vaig fer del km. 20 al 30.

Els darrers 500 m vaig apretar, retrobant-me amb les rampes assassines, però aquesta vegada parar no era una opció: la glòria estava massa a prop. Al vídeo dels darrers 100 m semblo un doble de Forrest Gump. Però amb una gran alegria final, que se suma a moments molt i molt bonics. El més espectacular de tots és al km. 21. Just hi arribo i allà comença llavors la mitja marató. Passes de córrer amb 3 o 4 a córrer amb 1000 tius més. Brutal. I vas adelantant i adelantant. Mires a l’esquerra i veus a la guia del primer dia que et saluda amb un somriure. Al centre de la ciutat torna a haver-hi gent aplaudint i animant. Fins a l’arribada triomfal. Després aniríem a Sintra, on viuríem altres aventures que potser seran narrades en una altra ocasió...

Segueix la germanor animal: marató pirata de Montserrat

2011-11-21T14:06:00.000-08:00

Aquest any podem dir orgullosos que tenim la triple corona: Ironkoala, Barraques de Vinya i Marató Pirata de Montserrat. I no era fàcil, tres reptes envoltats de brètols punks en l’any de transició de l’asfalt a la muntanya amb una cosa en comú: un ambient collonut. Bueno, i una altra: cervesa als avituallaments. Marca de la casa. Si la propera vegada fossin Zulogaarden ja seria la rehòstia.

Amb l’amic Tyler vam sortir a les 4 i poc de la matinada de la ciutat comtal sense saber molt bé on ens ficàvem. I vam arribar a la sortida de la cursa a El Bruc tot just a temps per fer-nos la foto amb el grup: 28 tarats amb llanternes al cap i alguna que altra beguda alcohòlica al cos.

De fet, alguns portaven allà tota la nit, s’havien quedat a sopar i a hidratar-se, a la seva manera.

Tot feia indicar que s’ho havien passat força bé i fins i tot havien fet calçotets per a l’ocasió.

El camí era divertit perquè ens perdíem sovint i havíem de fer marxa enrere. Així, els que anàvem darrere de sobte ens trobàvem liderant el grup. A un cert punt ens vam trobar grimpant per pedres enormes que no s’acabaven mai. Com a mínim no plovia, la veritat és que hagués estat un xic perillós. Finalment el guia va fer “diria que no és per aquí”. Però vam seguir fins que no vam trobar el corriol que hauríem d’haver agafat des de bon començament. Sempre està bé afegir anècdotes a l’èpica pròpia d’una cursa com aquesta.

Les vistes des del cim de Sant Jeroni ens treien l’alè. El camí fins allà era exigent, però valia la pena. El Tyler no feia més que repetir “no sé com li explicaré això a la meva dona. Tantes sensacions. No es pot explicar”. Per sort, hi havia molts fotògrafs i poc a poc anem recopilant material. La sensació d’estar per sobre dels núvols, veient pics de Montserrat entre la boira, realment es difícil de descriure. Vam flipar molt. Físicament anàvem molt bé i seguíem el ritme dels primers del grup.

Abans d’arribar a Santa Cecília ja havia sortit el sol i havíem canviat de paisatge. Havíem baixat per terreny pedregós força tècnic no apte per soles minimum. Per sort, anàvem ben equipats. Hi havia estones de bosc i altres més feretges, més pujades i finalment arribàvem al primer avituallament a Collbató. Hi havia de tot. També birres. Era molt impressionant. Jo vaig aprofitar per menjar-me un dels 4 entrepans de fuet que portava. Glòria. També portava 18 barretes, de les que només m'acabaria menjant 2. Però hagués sobreviscut al que fos. En tot cas, d’allà vam sortir tot el grup juntets, però al següent avituallament ja va arribar cadascú com va poder.

En el meu cas vaig començar a patir del genoll dret i per forçar l’altra cama, també l’isquio esquerre, que no em deixava córrer massa en algunes baixades. Però poc a poc anàvem fent. Ens vam trobar a un esplai de 150 criatures okupant un corriolet. El jovent apuntava maneres i em van donar ànims per arribar corrent al segon avituallament. Una volldamm ben fresqueta va entrar fenomenal, mentre conversàvem amb voluntaris i lesionats. El Tyler feia temps que s’havia anat cap endavant i jo m’havia quedat amb uns olesans ben trempats que, però, abandonarien allà. Una cursa dura. De fet, diuen les males llengües que van veure un koala amb barretina patir humiliacions fins a la retirada definitiva. Què cruels poden ser alguns rumors...

Mentre prenia el meu temps per convèncer un ironman finisher de continuar com a mínim fins al tercer avituallament van començar a arribar en grupets els que havien sortit a les 7h. Mitja horeta després fèiem camí barrejats amb corredors de tots els ritmes. Amb algun ibuprofeno que altre i els meus pebrotets ben posats, vaig anar fent fins al tercer avituallament. Allà m’esperava el Tyler i una noia ben trempada que em va fer ficar el cap en unes quantes palanganes plenes de coses. Tenia l’estranya obsessió de que fes servir la meva boca per anar agafant el que pogués. Mentrestant, altres noies maques anaven fotos. Doncs la veritat és que no em va desagradar tot plegat.

I en això que va arribar un altre grup dels que havien sortit a les 7h. Saludant i petonejant els membres del meu grup natural de corredors sonats, per ritme i nivell de bretolades, vam fer la darrera cerveseta i vam fer via cap a l’arribada. Encara quedaven unes bones pujades, vam augmentar el ritme i fins i tot vam avançar corredors. Els darrers 5 km. els vaig fer mano a mano amb una noia rossa que no trigarà a fer-se professional. Em va abrumar el seu coneixement de curses i els seus èxits en aquest, el seu primer any de curses de muntanya.

L’arribada va quedar immortalitzada per la Jessica, que s’està acostumant a ser-hi sempre en les meves maratons de muntanya. Ja ho va fer a Collserola. Ella diu que ve perquè hi és el seu marit. Però jo ja començo a dubtar. Després el dinar el vam compartir amb amics, ambient koala amb sorteig d’embotits de Rialp inclòs i on no va faltar la tradicional ració de nutrients per al meu ego, amb to d’admiració: “tu ets el xavicorredor, no?”.

I això, no oblidem-ho, 6 dies després d’haver fet una gran cursa a San Sebastián, treient 5 minuts a l’amic i rival Gerard en un dia de molta calor i després d’una nit de Lambrusco “porque yo lo valgo”. Próxima estació: marató de Lisboa. Amb l’amic Pierre intentarem fer marca i tot el que es pugui. Per això ens vam reservar una mica a Montserrat. Tot i així i tenint en compte que ens van sortir 46 km. en quasi 9 hores i que l’objectiu marcat havien estat 8 hores i mitja, cal estar més que satisfets. I així ho estem. Aquí hi trobareu totes les fotos i articles disponibles.

Barraques de Vinya 2011

2011-11-13T11:38:00.000-08:00

La Cursa de les Barraques de Vinya és la millor cursa en què he estat. De fet, va ser una sensació tan omnipresent durant tot el dia que, si ets poc aficionat a llegir, pots passar d’aquesta frase al final sense passar ni per les fotos. (O, si vols informació útil, també pots veure l'article de la Jornada.)

Pot ser que la gent més experimentada, amb més curses fetes que putes hi ha la N-II, ja tingui a la punta de la llengua el “no m’ho crec”. Potser té raó. De fet, he anat a poques curses, conscient que córrer és de covards, però em sembla difícil de superar.

D’entrada, la sortida es dóna amb un trabuc. Que n’aprenguin. Després, comença la diversió. Un recorregut variat i amb poca pista, trencacames però molt agradable. Corriols, el llit d’un riu, vistes a Montserrat… Tot i alguns colls d’ampolla al principi, un recorregut perfecte, dur però factible i amb algunes baixades tècniques en homenatge a Darwin i la selecció natural. Ah, i controls ben posats, amb alguna sorpresa per a dipsòmans.

De fet, el segon control, comandat per l’hereu de totes aquelles terres i la seva barretina, em va salvar el matí. Al km 11, en un lloc senzill i pla, vaig trepitjar malament (sí, un ultramono en té prou amb això per ostiar-se) i em vaig fotre una bona llet pendent avall. No em vaig fer mal perquè sóc un supermascle, però vaig quedar masegat, amb el genoll ple de sang i sorra com una croqueta, de manera que la cervesa que em van donar d’“estraperlo” al segon control em va anar de perles. Salut!

La resta, sense incidents. Controls de puta mare, amb gent molt maca tractant-nos com reis i un ambient collonut que et feia pensar en quedar-t’hi i deixar de caure pels marges; sobretot quan seguies fins al final i et trobaves, en els últims kilòmetres, amb la part més costeruda.

Els últims, tot i formar quelcom de semblant a l’exèrcit de Pancho Villa, vem arribar a temps per veure l’entrega de premis i l’extraordinari santhilari de porró del Jaume Folguera, segon classificat, que va arrencar aplaudiments i ovacions, i que segurament portarà l’organització a incrementar la quantitat de vi l'any que ve. Potser amb 2 o 3 litres n'hi haurà prou. O potser no.

El Xavi va fer la cursa més ràpid i va guanyar l’única “meta volant” de tot el recorregut, que ell mateix va inventar-se. La foto de la dreta n’és testimoni. Hi ha qui porta la competició a la sang.

El nostre col·lega Jose també porta la competició a la sang, com demostra el fet que tot i ser la seva primera cursa de muntanya se’ns va petar a tots. No el portarem mai més enlloc. A qui sí que portarem és a l'Edu; o, més ben dit, ell ens portarà a nosaltres, perquè segueix sent el nostre transportista de la guarda i, com sempre, ens porta a tot arreu sense queixar-se per la pudor.

En definitiva, el recorregut va ser immillorable, l’organització de luxe, cervesa en un control, vi i botifarra al final i, com a cirereta del pastís, dutxa en un gimnàs pijo dels afores de Manresa. L'entrada d’hordes de desarrapats plens de pols i ronya i amb alè de “tintorro” al gimnàs de disseny va ser digna de veure.

Fins l’any que ve!

Pròleg de Kilian Jornet a l'edició catalana de Born to Run

2011-10-28T15:00:00.000-07:00

Per ser feliços. Segurament aquesta és una resposta massa fàcil per respondre a la pregunta ¿per què correm? La primera vegada que em vaig submergir en la lectura de Nascuts per córrer vaig anar passant per totes les diferents fases i motivacions que ens porten a posar-nos les vambes (o sandàlies) i sortir amb grans gambades pel camí que s’inicia davant nostre fins que el sol es pon, sense cap motiu aparent, sense que ningú em persegueixi i sense intentar atrapar cap persona. Només seguint l’instint més antic de l’home: córrer.

Coneixia l’existència dels tarahumares a través del Ricardo Mejía, un gran corredor mexicà que fa més de quinze anys que és al capdavant de totes les curses skyrunning d’Europa i dels Estats Units. La primera vegada que me’n va parlar vaig veure en els seus ulls com saltaven espurnes d’emoció al descriure com els seus mantells blancs onejaven al vent quan portaven centenars de quilòmetres sobre la pols dels camins fronterers. Jo aleshores mai no havia fet cap cursa més llarga que una marató de muntanya i aquell any m’estava plantejant de córrer per primera vegada una ultratrail, la del Mont Blanc. Vaig buscar informació sobre aquesta tribu d’ultracorredors i també d’altres pobles que utilitzaven els peus com a mitjà de transport: els xerpes de l’Himàlaia que escalen amb l’ajuda de sandàlies fins a més de cinc mil metres; l’extingit poble inca, que era capaç de mantenir un sistema de correus de milers de quilòmetres a través de corredors que feien relleus, i, sovint, anant més ràpid que els transports actuals; els pobles africans dels altiplans de Kenya, on centenars de corredors reben la sortida del sol aixecant la pols de les llargues pistes massais.

Tanta informació sobre pobles corredors em va donar un cert sentiment de recel i enveja. La meva primera actitud va ser pensar que era impossible, que eren llegendes que amb el pas dels anys s’havien exagerat. No era possible que m’estigués preparant per a una competició que la premsa, els organitzadors i fins i tot els corredors més experimentats que havien aconseguit acabar-la diguessin que era sobrehumana, quasi impossible d’acabar, si no se seguia un pla d’entrenament específic, unes pautes de repòs i alimentació estrictes i s’estigués equipat amb l’últim crit en material de la disciplina. No podia ser que unes persones sense tota aquesta preparació fossin capaces de cascar-se una ultratrail dia rere dia sense patir gens ni mica. ¿De què em servia aleshores tota la preparació?

Però de seguida vaig comprendre que la meva preparació no es distingia tant de la seva. En el fons, si corres cada dia, els músculs, les articulacions i, el més important, la ment, s’acostumen a córrer com qui respira. Ho vaig descobrir durant llargues travessies com la dels Pirineus, on el córrer era una part més de les rutines diàries. Com respirar o fer bategar el cor, passava a un segon pla i deixava la ment i el cos lliure per dedicar-se a altres coses.

Els tarahumares són sens dubte una font d’inspiració per a tots els que fem de córrer no només la nostra passió sinó una forma de viure. A través de les pàgines de Nascuts per córrer vaig comprendre millor per què no podia passar un dia sense córrer. Christopher McDougall ens endinsa d’una forma molt amena i divertida al cor dels tarahumares, amb una aventura que comparteix amb grans atletes que he tingut la sort de conèixer i amb els quals he compartit curses i entrenaments.

Estic convençut que una vegada hagueu girat el full us submergireu en un món que us farà entrar en l’ànima dels corredors llegendaris i també a dintre vostre, i quan tanqueu finalment l’última plana només podreu calçar-vos les vambes (o no) i sortir a córrer.

English translation available here: http://xavicorredor.posterous.com/preface-to-the-catalan-edition-of-born-tu-run

Un article sobre les Barraques

2011-10-18T14:28:00.000-07:00

Amics,

diumenge passat vam gaudir i molt d'una cursa amb un ambient especial. Mentre preparem el post oficial de la crònica, aquí us deixem amb un article sobre la cursa:

http://lajornada.cat/2011/10/16/barraques-de-vinya-201/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=barraques-de-vinya-201#comment-359

I aquí trobareu més info, amb fotos i classificació inclosa.

http://www.barraquesdevinya.com/

Anem a les Barraques de Vinya!

2011-10-13T00:28:00.000-07:00

Bon dia,

Aquest diumenge, per si no ho sabeu, se celebra la IV Cursa de Muntanya Barraques de Vinya, a Viladordis (Manresa).

Els motius per anar-hi són senzills:
-Hi ha els Koales.
-M'han dit que la zona és preciosa i que el recorregut està molt ben trobat.
-Les FOTOS: la gent riu, hi ha cervesa, hi ha butifarres i hi ha porrons de vi.

A veure si aquest cop rebentem d'una vegada.

Per cert, les inscripcions encara són obertes. Com més serem, més riurem!

Salut i heavy metal!

Marató de Collserola: el pitjor que podia passar

2011-10-07T03:25:00.000-07:00

El 2 d'octubre els Ultramonos van anar a passejar els seus culs bruts per Collserola, a la Marató organitzada per la Unió Excursionista de Catalunya d’Horta.

L’únic objectiu era acabar. Ni el Xavi ni jo teníem experiència en curses de muntanya tan llargues (42km), així que la consigna era prendre'ns-ho amb calma, fins al punt de fer les pujades dures caminant i descansar a cada control.

No tenia massa clar què passaria, perquè la meva única experiència maratoniana va ser una marató d'asfalt força atípica, però també molt plana, en què vaig acabar rebentat. En tot cas, el dia anterior vaig descansar, vaig emplenar-me bé de pelmenis i cervesa i em vaig mentalitzar per patir un mica. El Xavi ni descansa ni menja pelmenis: se'n va anar a córrer a la IV Cursa Lluís Companys. Sense comentaris.

8 del matí, a la sortida. Ja ens han dit que els primers kilòmetres són els més durs, per la inclinació, i que s’hi fa tap i cal anar en fila. Una bona excusa per començar poc a poc. Però tampoc no calen excuses: el Xavi vol ser conservador, però jo de conservador n'he de ser per força. Arrenco fatal, no em trobo bé, em costa respirar i em pugen les pulsacions tot i anar molt poc a poc. Aquesta és la tònica, com a mínim, fins al segon control, en què començo a funcionar millor. Si en lloc d’una cursa arriba a ser un entrenament, me n’hauria anat a casa a dormir i fer el vermut.

Als controls no hi havia matalassos ni vermut, però sí una gent molt simpàtica i esforçada i una taula ben parada, amb coca de sucre, fruits secs, taronja, galetes salades, barretes… de tot. Un 10. Ara, amb cervesa, patates i olives ho haguessin brodat... i segurament no haguéssim acabat. Quant al recorregut, aprofita Collserola al màxim . Pistes, però també corriols, tant per la vessant interior com per la litoral, a més de passar per molts llocs ben coneguts pels habituals (Sant Medir, la Budellera, el Pi d’en Xandri, Can Borrell...). Només dos problemes. Un punt, després de passar per La Floresta, en què era fàcil perdre’s i un tram, entre l’antepenúltim control i el penúltim, en què hi havia força polseguera pel trànsit de cotxes (parc natural? Ha). Tret d’aquestes excepcions, impecable.

El perfil era accidentat, però hi havia molt poques pujades en què calgués caminar. I més per l'esforç acumulat que per la pujada en si. A mesura que avançàvem el Xavi més en forma, m'anava agafant avantatge, però després m'esperava als controls, fent estiraments i lligant amb les voluntàries. Val a dir que, en la millor tradició de la casa, les males arts del Xavi no podien competir amb els meus mugrons ensangonats (les tiretes van volar ben aviat) i la meva gorra de Barón Rojo.

Els últims 12 km, paradoxalment, van ser els que més vaig gaudir. Estava cansat, però ja se m’havia passat la “tonteria”. Fins i tot vaig amanir els últims 10 km amb algunes cançons del trio Los Panchos, per celebrar que ja veia Barcelona i el Velòdrom. En aquest punt, el Xavi ja anava molt per davant, en part perquè és més ràpid i està més en forma i en part perquè algú havia de posar la cervesa a refrescar. Arribà un quart d’hora abans.

KM 42,195, després de 5 hores i 38 minuts, arribo a meta. Per celebrar l'èxit d'acabar la meva primera marató de muntanya, vaig donar una volta d'honor al Velòdrom. M’esperaven el Xavi i el nostre magnífic equip de suport, la Pilar i l’Agustín. Molt poc després, arribà la "sufridora" en casa número 1, la Marta.

Al final, mal de peus, mal d’articulacions, sang als mugrons, cansament general i un caminar de Chiquito de la Calzada, però l'hem acabada sense incidents. Ni una caiguda, ni una lesió, ni ganes d'abandonar. Èxit total.

El pitjor que podia passar. Ara n’haurem de fer una de més grossa i prendrem mal de debò.

(NOTA: a més d'acabar i de fer una volta d'honor al Velòdrom, arribo i ens fan una foto igual que la portada de Wish you were here, de Pink Floyd; som l'òstia)

Taga 2040

2011-09-26T13:41:00.000-07:00

Una imatge val més que 1000 paraules. Aquesta jo crec que diu més del fotògraf que del model. Es veu un home que acaba de fer una heroicitat, en 3h 51 min, sense lesions. Boira, pluja, fang i més boira, com es pot veure aquí.

És el moment clau on el corredor somriu i expressa tot el que ha sentit, emocions i també una mica de patiment, amb al.legria, tot condensat en un gest, en una imatge.

Els pantalons també són del fotògraf, són de pàdel i em van anar perfectes per fer la cursa.

Evidentment jo m'alimentava i no estava per històries. Engolia tot el que trobava.

Però comencem pel principi. I el principi en aquest cas és dissabte, El Grito. Perquè per qui no ho sàpiga, el lloc més mexicà del món, després de Mèxic, és Sant Joan de les Abadesses. Resulta que un tal Jaume Nunó va tenir una vida molt avançada per a la època. I després de nàixer a Sant Joan va voltar pel món, va fer les Amèriques i, entre una cosa i una altra, també va tenir temps de composar la música de l'himne actual de Mèxic. Un himne amb una lletra intrínsecament pacifista. Era el 1854. I el tiu que fa fer la súper lletra era de San Luis de Potosí. Es deia Bocanegra de cognom i es veu que mancant-hi altres herois, doncs resulta que San Luis i Sant Joan estan agermanats i Jaume Nunó és una personalitat il.lustre, tot i que sembla ser que des que se'n va anar tampoc li va importar massa el seu vell poble, tal i com van explicar en la presentació d'un llibre sobre la vida del senyor Nunó que va tenir lloc l'any passat al Consulat de Mèxic i a on vam tenir l'oportunitat d'assistir l'autor d'aquest post, així com el fotògraf i propietari dels pantalons de pàdel. Bons canapès.

Tornant al tema, el cap de setmana va ser molt agradable, compartint la festa dels amics mexicans, amb un bon menjar casolà a ca n'Angelina i veient alguns dels primers passos d'un personatge que està destinat a ser una figura de la música. I de l'esport. Estem parlant del Ponç Miquel, també conegut com el Timbaler del Bruc del segle XXI. En sentireu a parlar.

I bueno, a part d'això, doncs sí, va haver-hi una cursa. Amb un desnivell interessant, 1700 i pico metres positius (i els mateixos negatius) en una mica més de 22 km.

La nit d'abans van caure 112 litres a St. Joan. Amb el dorsal 112, tot semblava predestinat per una cursa antològica. I així va ser. Vaig gaudir de la meva primera cursa d'skyrunning en sentit estricte. Alta muntanya. Gran part de les pujades caminant. Power walking. I de baixada corriols i camp a través entre la boira i el fang. De cul a terra un cop i un altre i encara un altre i també alguns altres més. Tornar a ser nens, buscar els tobogans naturals de la muntanya, gaudir del fang, saludar als amics i arribar amb grans sensacions. Gràcies especials als voluntaris, sempre amb un somriure, donant tot el necessari. I més. Hi tornarem!

Infinit

2011-09-24T03:55:00.000-07:00

Entrenant per a la Marató de Collserola del proper 2 d'octubre he tornat a entendre perquè correm.

La contínua sobredosis de cervesa artesanal catalana m'havia fet pensar que córrer era pràcticament un pròleg de birra, tiberi i migdiada. Com més corres, més agraït es torna l'estomac. Al cap i a la fi, porto alguns anys corrent, però tota la vida sent un panxacontenta "de llibre".

Però no. L'altre dia, una tirada llarga i agrest, en què les esgarrapades feien més mal que els tendons, em va recordar perquè correm. Escalfes, trotes una mica, t'arribes a Collserola, per Nou Barris i Can Masdeu, i un parell d'hores més tard, després de coronar uns quants turons i de xafar la guitarra a uns quants ornitòlegs, et sembla que pots córrer fins l'infinit. Et deixa de preocupar el que tens a la vista i el pensament se'n va lluny, enllà de la muntanya, la plana i el mar.

No hi fa res que aquesta plenitud t'acabi de buidar, que la caiguda sigui més dura, que els peus s'aferrin a la terra.

Un cop has volat, se te'n fot que la gravetat sigui cruel.

Ens veurem el dia 2!

Marató de Helsinki

2011-09-05T08:20:00.000-07:00

Amb Carol i Sonia

Aquesta història comença als Pirineus, al GR 11. Allà ens havíem anat amb l'amic Eduard, una bèstia humana de l'ultrafons i amant de les muntanyes que, com vam acabar comprovant, estava molt més preparat que un servidor per portar a terme el repte inicial: creuar els Pirineus en 32 dies. El pla no incloïa cap dia de descans i obligava a fer dies de dues etapes, ja que anàvem seguint la guia oficial, pensada per fer-la en 40. Anant al gra, una aventura acollonant, que si esteu interessats podreu curiosejar al blog, uns paisatges extraordinaris, una reafirmació de l'amistat amb el company que va tenir paciència màxima per aguantar esguinços i mals diversos, mal temps i canvis d'humor, i, sobre tot, gent molt interessant que vam conèixer a la muntanya. Sense dubte, una experiència única. Servidor, acostumat a l'asfalt i a Collserola, a fer curses de mitja muntanya, va patir molt quan vam arribar a l'alta muntanya. Fins al punt que vam decidir aturar-nos, al cap de 10 dies i 13 etapes. Ja continuarem un altre any.

Amb Jani i Sonia

Servidor es va trobar un altre cop a Barcelona amb dues setmanes de vacances amb que no comptava, uns estalvis per poder muntar del no res un nou viatge, unes sensacions contraposades respecte a l'aventura dels Pirineus i unes ganes bojes de trobar un repte esportiu més en línia amb el que les meves cames estaven acostumades. Avui en dia muntar un viatge esportiu no té massa misteri. En el meu cas, vas a google i poses "races Europe", "marathon Europe", "running Europe" i de seguida trobes diverses possibilitats. Haig de reconèixer que el meu cap llavors no estava massa clar i em costava entendre les dates i les opcions reals que hi havia. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que em venia de gust tornar a l'asfalt després dels Pirineus i, per tant, que provaria de fer alguna de les maratons que hi havia per Europa aquests dies.

L'amic català

Quina escollir? Bueno, el fet és que la inscripció per a algunes estava ja tancada. Les del cap de setmana del 28 d'agost estavan massa a prop de la tornada a la feina i, per tant, al final, tot el dilema quedava reduït a la disjuntiva: Helsinki vs. Rejkavik. Les dues maratons que hi havia el dissabte 20 d'octubre. Dues ciutats i dos països que no coneixia. Potser m'atreïa més Rejkavik. Com decidir? Fàcil. Un altre cop google i mirar vols. Clarament, Helsinki (200 euros) s'ajustava més al meu pressupost que Rejkavik (600 euros). I amb això ja tenia la part principal, imprescindible, del viatge: inscripció (80 euros!) + vol. Per acabar de quadrar les qüestions logístiques encara hauria de pensar els temes d'allotjament, però vaig decidir que estava de vacances i que seria flexible. En darrer cas, sempre es pot trobar un hostal bé de preu a qualsevol lloc, no?

Els amics madrilenys

Vaig arribara Helsinki un dimarts a les 5 del matí, amb un vol de Spanair, tot i que al meu rellotge posava una hora menys. Per sort, hi havia WiFi i de seguida es va fer de dia. La única certesa que tenia llavors era que aquella nit dormiria a un hostal de Tallinn, la capital d’Estònia. Al fil de corredors.cat i a d’altres de viatges havia descobert que en realitat Helsinki estava molt a prop d’altres llocs com Estocolm o les repúbliques bàltiques. I que de fet, la gent acostumava a visitar diversos països en els seus viatges. Tot i així, la meva idea original era conèixer Helsinki. Per això vaig mirar primer diverses possibilitats d’allotjaments, des de couchsurfing a hostals, passant per hotels... per veure que a mitjans d’agost i mirant el dia d’abans, el més econòmic eren 120 euros per nit. Això estava una mica fóra del meu pressupost. A 90 minuts de ferry, un hostel de Tallinn valia 15 euros i així vaig decidir la primera nit. Deien que la ciutat era molt maca i més econòmica que Helsinki. Al llarg del viatge aniria improvisant altres opcions a Finlàndia, Estònia, Letònia... L’altra certesa que tenia era que el dissabte a les 15h estaria a l’estadi olímpic de Helsinki per començar la marató!

Tallinn

La veritat és que la primera impressió de Helsinki no va ser massa positiva. Plovia bastant, feia vent i el sol no es veia per enlloc. Sí, ja sé que als païssos nòrdics és així, però no sé, jo pensava que a l’agost... En fi, vaig visitar una mica la ciutat, em va agradar tota la part del port, vaig provar la sidra i la cervesa autòctones. Per cert, a uns preus totalment prohibitius: 6 i 7 euros. Però estava de vacances, relax... I per la tarda vaig anar a buscar el ferry. No tenia massa dificultat. El check-in és un moment i en 90 minuts et plantes a una altra ciutat, a un altre país. El vaixell estava ple de finlandesos, bastant més cridaners que al seu país, on normalment no diuen, literalment, res. Quan vam arribar a terra ferma, ja es veia una esglèsia antiga i tothom que caminava cap allà, o sigui que va ser fàcil arribar al casc antic.

El Dalai Lama

Tallinn em va encantar. És d’aquestes coses que no te les esperes. En aquest cas, la meva ignorància va contribuir a que gaudís més de la troballa. Una ciutat petita, amb un casc històric medieval. Gran quantitat i qualitat de cerveses a 1,5 euros. Noies maques i gent molt simpàtica i amable. De fet, semblaven tots vestits de l’època medieval per fer sentir al turista com a casa seva. Vaig decidir que Tallinn seria la part central del meu viatge. El que passa és que anar de hostels a l’estiu i alternar amb gent jove... al final acabes fent el que no toca, surts de festa, fas pub crawling, dorms poquet, coneixes gent... Precisament estava comentant amb un amic holandés lo pacífica que era aquella gent quan de sobte ens trobem a Tallinn amb el Dalai Lama! Després me’l tornaria a trobar a Helsinki el dia de la marató. Però també era casualitat, estant el Papa aquests dies a Madrid...

Abans

Que sí, que és veritat. El millor per fer una marató és agafar un pla d’entrenament, si pot ser amb entrenador oficial i seguir-lo estrictament. Això funciona sovint i potser és molt aconsellable a la primera marató. Però quan algú s’està preparant per curses d’ultrafons aquest tipus de preparació potser no té el mateix sentit.
En tot cas, la meva preparació havia consistit en unes quantes curses en asfalt al primer trimestre de l’any (incloent-hi la marató de Barcelona), unes quantes curses de muntanya durant el segon trimestre, i 230 km. pujant i baixant muntanyes (caminant) amb una motxilla de 13 kg. als Pirineus els darrers dies de juliol i primers d’agost.

Amb aquesta preparació, el meu company de pis molt sensatament em va dir: “i vols dir que l’acabaràs, aquesta marató?”. I vaig pensar que era una pregunta interessant. Així que vaig fer una prova. Vaig sortir a córrer un dia desde Calella (de la Costa) i vaig arribar fins a Blanes. I després vaig tornar. 38 km. Lentament i amb moltes parades, etc. Però em trobava bé. I amb una certa tranquil.litat per afrontar la marató. Ara només em quedava respondre a una altra pregunta. A quin ritme havia d’anar? Per posar-vos en context, 3h.15, era ritme de rècord i 3h30m una opció conservadora. A quin nivell estava? Impossible de saber. També vaig decidir que no prendria cap gel abans o durant la cursa. Volia veure fins a quin punt allò no era més que un efecte placebo (les meves anteriors maratons havia pres molts gels, però als entrenaments cap i semblava que em trobava bé). I va arribar el gran dia.

Patiment

Us avanço el final de la història: vaig patir molt, molt... però vaig arribar. El cas és que després d’estar a Tallinn i a Tartu havia fet força bondat, havia dormit dues nits com Déu i el Dalai Lama m’havien manat, havia menjat bé i havia deixat l’alcohol. A més, havia fet les coses amb temps, havia anat a buscar el dorsal i tenia ja tot a punt per al gran moment. És veritat que et fan deixar les coses en un seient de l’estadi, sense que ningú les vigili. També és veritat que si ho fan així és perquè no sol passar res. I també és veritat que hi havia un lloc on pagant 5 euros, et guardaven els diners, mòbils, claus i altres ensers de valor. Jo vaig decidir que ja havia pagat prou i vaig confiar en el civisme dels finlandesos.

A la cursa em vaig trobar amb bastanta gent simpàtica, de Madrid, del País Basc i alguns catalans. Amb molts d’ells ens fèiem fotos, aprofitant la quantitat de fotògrafs que hi havia per tot arreu. Després et vénen totes les fotos on surts per 30 euros. I em vaig situar al calaix de 3 hores 30. Tot i que la veritat és que els calaixos són bastant flexibles i permeables. Em va sorprendre molt positivament la gran quantitat de noies que hi havia. I s’ha de dir que no és una marató particularment internacional i, de fet, la majoria dels estrangers són suecs, o sigui que tampoc és massa fàcil distingir-los. Però eren les 3 de la tarda, feia un dia esplèndid (havia decidit córrer sense gorra i confiar en les temperatures moderades que es preveien), l’organització semblava sèria, l’adrenalina estava al màxim i hi havia moltes ganes de donar gaaass!

Al principi: sobrat

De seguida em trobo molt bé i començo a fer plans. Surto a fer sub 3.30 que fins ara sempre ho he aconseguit? O potser puc fins i tot intentar anar a 3.20 i segons com em vegi apretar per intentar 3.15? O em relaxo per fer sub 3.30? Diuen que la marató de Helsinki és una mica més dura que una marató plana. Que hi ha pujades i que hi ha ponts. Si ho penso bé, això m’hauria de fer ser conservador. Però em conec i ser que sortiré a donar-ho tot. Surto amb un noi de Madrid, David, que vol fer 3.30. De seguida trobem a un de Vitoria que vol fer 3.10 i decideixo seguir-lo fins que trobo a un català, Dani i farem uns kilòmetres molt macos, parlant d’alpinisme, del Kilian... però em sento més fort i decideixo anar a buscar al basc.

Passo els primers 10 km. en un més que acceptable temps de 47.33 i començo a fer el cuento de la lechera. “i si...? i si aconsegueixo fer x... ? i si al final aconsegueixo baixar de...?”. Cada 3 o 4 km hi ha gatorade i amb el sol que fa m’ho bec tot, i també em mullo la calva, vull dir, el cap. També fa bastant de vent. Tot i les contínues pujades i baixades, aconsegueixo millorar encara més el temps i passo a la mitja marató en un temps de 1.39.48. Hi ha noies que van molt fort. Si segueixo així, puc fer récord. Em fa una mica de mal el genoll, però és normal. A partir del kilòmetre 20, les pujades es comencen a sentir més i ja no puc aguantar el ritme. Baixo més de 15 segons per minut i passo a anar a 5 min el km. Tot i així, passo pel km. 30 en 2.22.34, un gran temps. Calculo que només mantenint el ritme, a 5 min el kilòmetre, acabaré en 3.22, segona millor marca meva de tots els temps... Però en tot cas, el meu objectiu torna a ser el que havia estat en un bon principi: fer sub 3.30

El triomf: acababen de dir el meu nom per megafonia

Des del km. 30 tinc rampes. I m’haig de parar. Estiro 30 segons o més si estic bebent alhora i després segueixo. Les següents referències em confirmen que encara estic a temps de fer sub 3.30. Segueixo corrent a un ritme semblant al que portava abans de les rampes. Però després ja començo a anar molt més a poc a poc. I als darrers kilòmetres ja vaig, literalment, arrastrant-me. Llavors psicològicament és molt dur. He tingut la sort de trobar-me un parell d’amics finlandesos en moments on em trobava bé i fins i tot podia accelerar. Em fa por que em vegin en aquest estat tan lamentable, però afortunadament això no passarà. En tot cas, m’adelanta molta gent, dóno ànims a alguns que van pitjor que jo en alguns moments que em trobo prou fort i intento connectar amb la mirada amb gent que m’anima i això està molt bé. Somric, m’emociono, gaudeixo a la meva manera també del patiment.

I van passant els kilòmetres. Molt lentament. Em miro poc el paisatge, sé que hem passat algunes zones verdes i dedueixo que hem creuat petites illes, per la gran quantitat de ponts que he hagut de pujar i de baixar. Segueixo aturant-me per les rampes, ja no faré cap kilòmetre sencer fins a l’arribada. Els finlandesos animen, a la seva manera, però s’ha de valorar i sento la seva calor. En els darrers dos kilòmetres conec a un noi finlandés que va com jo. Ens adelantem mútuament constantment, al final arribaré jo un minut abans que ell. Parlem de que els dos hem sortit a 3.15 i hem rebentat. Ell parla del vent i de les pujades. Jo de la meva preparació particular i d’haver sortit massa fort. Segueixen les pujades, que no són molt empinades, però que es noten (a les primeres accelerava arrogantment...) cada vegada més i també continuen les rampes. M’ho prenc amb esportivitat. I finalment es veu l’estadi!

La fama

Quan finalment apareix l’estadi, ja se sent a la gent, donem tota la volta abans d’entrar i arribem a l’entrada. Em començo a animar i a anar més ràpid, el darrer kilòmetre el faig molt decentment. Llavors el tiu del megàfon crida el meu nom, aixeco els braços amb força, la gent aplaudeix, hi ha força públic, aixeco la vista per grabar el moment a la meva memòria, pell de gallina. Creuo el que queda de l’estadi amb un somriure mirant fotògrafs aquí i allà i posant cares i gestos. Estic molt feliç, he aconseguit ser Finnisher a Helsinki! (atenció al currat joc de paraules). Començo a beure i menjar tot el que em donen, incloent-hi els pepinillos salats que també donaven al km. 36. Sí, sí, com sóna, això donaven just després del gel que et tonaven al km. 35. Abans, algun plàtan i més gatorade.

Segueixo caminant en plena exaltació cap a les motxilles, trobant-me corredors que he conegut abans, la majoria bastant cascats. Entre ells està el finlandès amb qui he corregut els kilòmetres més durs. La veritat és que amb ell he passat els millors moments d’aquells kilòmetres: corrent acompanyat i parlant, perquè en realitat estàvem bé, només les cames que havien dit prou. La medalla és xula, molt gran, pesa. Al vestidor ens expliquen que la piscina és oberta per als maratonians, però jo no tinc temps. Haig d’agafar un ferry per Tallinn i des d’allà un bus nocturn cap a Riga, per continuar el meu viatge. Potser no sigui la millor forma de recuperar-se d’una marató, però l’aventura és l’aventura! I arribem a Riga.

L'èxit

Riga, com Tallinn, és una ciutat preciosa i amb molts estudiants, és la ciutat més gran de les repúbliques bàltiques i quan era part de Suècia era més gran que Estocolm. Té molts edificis art nouvau, és un gran centre cultural i pel que a mi respecta, les cerveses són bones i tan barates com a Tallinn. Això sí, allà no hi ha l’euro i en algun moment o un altre, caldrà canviar de moneda. No obstant, no l’acabaré de gaudir, degut al meu cansament. Si ho hagués sabut, hagués planejat el viatge d’una altra manera, viatjant potser a una de les ciutats bàltiques i fent de Helsinki una parada intermèdia, a córrer i poc més. La visita a Suomenlinna, potser. Les raons? Són ciutats molt més boniques, molt més econòmiques i les noies són més maques. Entenc que això no siguin raons compartides per tothom, però són les meves. A més, són països desconeguts, amb WiFi a tot arreu, sobre tot a Estònia, on literalment al mig del carrer pots treure el portàtil i veure a on has d’anar. També són llocs on tothom parla anglès.

L'any que ve, 10 de desembre, marató de Tallinn. Us hi animeu?

Nuevos retos para los Ultramonos.

2011-07-12T05:10:00.000-07:00

Hola ultramonos, ya hace mucho tiempo que esto no se mueve, así que habrá que ir planeando algo para este veranito, no?

Yo he pensado intentar repetir lo del año pasado, en agosto acuatlón y duatlon en la Atmella y en Benicarló respectivamente, en septiembre triatlon sprint en Valencia y en octubre el olímpico Garmin en Barcelona...ufff, pero ya veremos como acaba el tema.

En cualquier caso, os espero durante el mes de agosto en mi casita de Benicarló para repetir la bb del año pasado y soñar de nuevo con ser finishers algún día en un Ironman!

Un saludo y felices vacaciones.

Una crònica dels Ultramonos a la Trailwalker

2011-06-20T01:31:00.000-07:00

Hola,

Més d'un mes i mig després de la Intermon-Oxfam Trailwalker, he pogut treure temps per fer-ne una crònica personal.

Com heu pogut veure, no vam acabar la cursa. Ens vam retirar al kilòmetre 61, després d'arribar al punt de control de Sant Llorenç Savall, després de més de 15 hores de ruta.

La nostra idea inicial era no dormir per la nit, és a dir, fer els 100 Km seguits limitant-nos a breus descansos als punts de control. El fet que l’Emilio, que és l’únic de nosaltres amb experiència en aquest tipus de curses, hi estigués a favor resultava molt tranquil·litzador.

Les primeres hores de camí van resultar molt tranquil·les, per rutes boniques i variades i sense gens de cansament. Hi havia pujades i, de quan en quan, trams força accidentats. Tampoc hi ajudava el fet que, fins al Pla de la Calma, la ruta semblés una romeria d'equips. En zones estretes hi havia, fins i tot, “embussos”.

Després d'algunes hores caminant, en alguns casos força lentament per la quantitat d'equips, al Xavi i a mi ens va venir bé estirar una mica les cames i baixar alguns trams corrent. Hem nascut per córrer, nosaltres!

Fins al punt de control de Figaró no vam fer una parada llarga amb l'equip de suport. Com sempre, ens van tractar com uns reis, però jo portava moltes hores caminant i necessitava una cervesa… que no es podia aconseguir dins el recinte. Tindria que haver parat abans del punt de control a prendre una mica de suc de civada doble malta. Per cert, l’entrada al Figaró va ser molt maca, amb molta gent animant.

El tram entre el Figaró i Sant Feliu de Codines em va agradar molt, tant pel paisatge (que ara podíem veure sense la boira del matí) com perquè en aquesta zona hi vaig passar molts estius, fent mal amb la bicicleta.

A l’àrea de Sant Feliu hi vam passar més temps del que calia, però també ens va permetre descansar i prendre una cervesa (Zulogaarden, evidentment; en aquest cas, Norai, una porter forta), una mica de paella i el que quedava de la deliciosa truita de patates de Can Alcalde. En tot cas, vam sortir tard i no només es feia de nit, sinó que amenaçava de ploure. A més, quan es va fer necessari posar en marxa el frontal, el Borja va treure el seu... i encara el portava sense obrir, amb les piles a part i el frontal dins d'un blister. Ens vam negar a ajudar-lo, evidentment. Com deia Kortatu, “la asamblea de majaras se ha reunido”.

Aquest tram, de Sant Feliu a Sant Llorenç, se’ns va fer més dur. Plovia, es va fer de nit i costava trobar les cintes de marcatge. El terreny ja no era de pistes, sinó més aviat de petits corriols, i es va fer necessari unir-se a altres equips i formar un grup que avançava a bon ritme. Després de 12 hores de caminada i desnivell, un equip com el nostre, poc entrenat en aquest tipus d'events, començava a notar la fatiga. Personalment, encara que anava prou bé d'energies i de cames, començava a notar força mal de peus; el Borja es queixava d'una cama i el cansament i la pluja ens anava convencent de parar una estona al punt de control de Sant Llorenç.

I a Sant Llorenç es va acabar tot. D’una banda, ja plovia amb força i descansar una estona sota un sostre era imperatiu. D'altra banda, vam cometre l'error d'aprofitar per dutxar-nos. A més de l'efecte "ara estic molt bé i no penso sortir a passar-les putes a la muntanya”, a mi l’aigua calenta em va acabar d’inflar els peus, per la qual cosa vaig haver de recórrer als serveis de podologia. Tenia la planta dels dos peus inflada, em van aplicar fred i unes benes.

Per cert, una salutació per a les dues podòlogues que em van arreglar els peus. Poseu-vos en contacte amb nosaltres, teniu una cervesa pagada. El que per solidaritat va aguantar aquesta gent és molt i molt destacable. I un consell a la gent que va a fer-se massatge o veure el podòleg en curses d’aquest tipus: si podeu, RENTEU-VOS. El fisioterapeutes i els podòlegs, a més de solidaritat i professionalitat, també tenen olfacte.

Dins del recinte de Sant Llorenç, la dutxa, el tractament dels peus i el sopar ens van acabar d'aixafar. Fora, no parava de ploure i se'ns obria la perspectiva de creuar una zona perillosa i relliscosa plovent i de nit (de fet, és una a la qual normalment es recomana no anar-hi si plou). Jo podia caminar, però no sabia si molta estona. El Borja abandonava per lesió. Ni tan sols el nostre ultramono més experimentat, l'Emilio, estava gaire convençut de seguir endavant.

Vam anar a dormir a la pensió que havíem reservat per a l'equip de suport, bona part del qual va acabar dormint al cotxe (són l’hòstia, ja us ho havíem dit) i… s’ha acabat. Evidentment, la falta d'entrenament i la pallissa que portàvem va fer que dormir ens acabés de rematar. De bon matí no teníem esma de seguir.

Personalment, crec que amb més experiència hauríem tingut el cap més fred i podríem haver acabat. No ens hauríem dutxat ni acomodat en un bon llit, jo m’hauria fet mirar els peus molt abans i haguéssim previst què fer en cas de problemes, etcètera. Físicament, el pitjor ja havia passat i, com vam veure després, el tram perillós finalment no ho va ser tant.

En tot cas, tota l’ajuda rebuda va anar a parar on calia i podem dir que, tot i que ens va faltar intel·ligència, no ens van faltar ganes.

Moltes gràcies a tothom i fins a la propera animalada!

Pd- Tenim dues animalades més a la recambra, a més de la crònica pendent de la Trail de Sant Esteve de Palautordera.

El equipo de apoyo

2011-05-10T03:38:00.000-07:00

Para nosotros ha sido una experiencia genial el servir de grupo de apoyo a un equipo tan unido y tan entusiasmado como los ULTRAMONOS.
Lo habéis dado todo "hasta que el cuerpo aguanta"... y cómo llovía!!!...
Lo importante es que el objetivo, por una buena causa, se ha conseguido. GRACIAS A TODOS LOS COLABORADORES !!!
El RETO será a la próxima...
Hemos disfrutado del ambiente deportivo y de compañerismo que se respiraba entre todos los participantes.

GRACIAS A TODOS POR VUESTRO APOYO.

2011-05-10T00:41:00.000-07:00

Al final no pudo ser, pero la verdad es que nos da lo mismo, conseguimos lo que queríamos (recaudar fondos para una buena causa) y pudimos pasar un buen rato entre compañeros. He de deciros que personalmente me hubiera encantado llegar a la meta después de recorrer los 100 km del Trailwalker, pero las piernas no me daban apra más, el cansancio, el frío y la lluvia intensa no acompañaron tampoco para animarnos a continuar.

Lo cierto es que después de todo solo me vienen a la cabeza buenos recuerdos de la carrera, del equipo de apoyo, de los compis del equipo, del paisaje, de los pueblos que visitábamos...en fin, nada de lo que arrepentirse y mucho que aprender para otra u otras experiencias del mismo tipo.

Ultramonos no acaba aquí, ni tampoco su Blog, somos un equipo, somos una cadena, somos una piña y somos los mejores, ¿qué más se puede pedir?

Quería agradecer especialmente el trabajo realizado por el equipo de apoyo, así como el enorme esfuerzo que supuso llevarme a cuestas a mi familia durante todo el fin de semana, gracias por todo San!

Por último recordar a todos los colaboradores y patrocinadores del ultramonos, sin vuestra ayuda esto no hubiera sido posible, MIL GRACIAS POR TODO!!!

Els Ultramonos a la Mitja Marató de la Garrotxa (17 d'abril). Perdona, mitja? NO.

2011-05-10T00:32:00.000-07:00

Bon dia,

El 17 d'abril el Xavi i jo, acompanyats per l'Edu Bartrina (gràcies per dur-nos a tot arreu amb l'Edu-mòbil), vam anar a la Mitja Marató de la Garrotxa amb la insana intenció d'aconseguir un pernil i de completar una marató (42km).

Hi haurà qui es pregunti per què anem a una mitja marató a fer una marató i a que ens donin un pernil, però tot té una explicació. En primer lloc, a la Mitja Marató de la Garrotxa, organitzada pel Club Natació Olot, en lloc d'una samarreta patatera et regalen un pernil. En segon lloc, com que amb 21km no n'hi havia prou, vem seguir corrent fins completar una marató.

Per fer 42km, vam decidir fer 3 o 4 km abans de la sortida de la Mitja, després fer la Mitja poc a poc i després anar fins a Hostalets d'en Bas, per dinar amb els companys de Corredors.cat. Perquè sense unes bones cerveses i un bon dinar, jo no vaig a córrer. Que quedi clar.

Per al Xavi no era la primera ni la segona marató, però per a mi sí. Havia entrenat per anar a la de Barcelona, però me la vaig perdre per una lesió (al blog, més avall, hi ha una foto del peu que va tenir-ne la culpa). Així que, tot i la seva major forma, experiència i velocitat, va tenir el detall d'acompanyar-me a pas de tortuga, fins a completar la marató en més de 5 hores... i més de 43 km (gràcies a la meva orientació). Coses de ser el meu entrenador personal...

L'escalfament, tranquil.
Els 21km i escaig de la Mitja, sense problemes. El paissatge és preciós, el mes és molt florit i a més va fer molt bona temperatura, perfecta per córrer. La cursa, molt ben organitzada, no tot és el pernil. Avituallaments on calia, gran amabilitat i suport de la gent i un molt bon ambient, força distès. A més, tant la Garrotxa com Olot són meravellosos, és un plaer córrer per aquí. L'any que ve hi tornarem!

Vam trigar 2 hores i 15 minuts, una eternitat, però un bon ritme per sobreviure una marató.

Després d'arribar, avituallament a la meta, deixem els pernils a l'Edu-mòbil i sortim corrent direcció Hostalets. A estones fa una mica massa de calor, normal per l'hora que és, i per la carretera la gent ens mira amb estranyesa. Nosaltres els mirem amb encara més estranyesa. ¿Què collons fan dins d'un cotxe amb el dia que fa?

Correm pel carrer, després per la carretera i, a estones, per la via verda, la Puta del Carrilet. Hi ha qui jura que és la "Ruta del Carrilet", però deuen ser els mateixos que diuen que a les curses s'hi va a patir, que la cervesa no és sana i que el més important és fer un bon temps. Ni cas. Per cert, no patiu. No vem passar de 10 per hora.

Després de sortir de la Puta, les forces començaven a fallar, però ja enfilàvem la carretera d'Hostalets. Ja m'imaginava la carn sobre les brases. Arribats a l'encreuament que portava a Hostalets, vam passar de llarg un parell de kilòmetres per assegurar-nos que cobríem els 42 km. El problema és que en plena alienació esportiva, vaig insistir a acabar d'"assegurar-nos-en" i ens vem perdre per un camí, de manera que al final el kilometratge segurament va passar dels 43km.

En tot cas, vem arribar sans i estalvis al restaurant l'Hostalet, on ens esperaven els companys de Corredors.cat (que, per cert, havien fet molt bon paper a la Mitja). Trinxat, galta de porc, cerveses volcàniques i un bon carajillo. Una bona recompensa.

En tot cas, ni el dinar, ni el pernil, ni les magdalenes que l'Edu ens va portar de Castellfollit, es poden comparar amb fer la primera marató acompanyat d'un bon amic que m'ha fet possible assolir aquest repte. I no només assolir-lo, sinó també passar-ho de puta mare!

Mil gràcies, Xavi!

Ja hem arribat a 1.500 euros!

2011-04-11T23:54:00.000-07:00

Ei!

Ja hem arribat als 1.500 euros de donacions necessaris per córrer. Gràcies a tots per aconseguir-ho, segur que lluny d'aquí molta gent ho agrairà!

Val a dir que tot i que podríem haver fet més coses, la feina no ens ha deixat portar a terme totes les iniciatives que teníem pensades, però la bona disposició de la gent a fer donacions ens ha facilitat molt assolir el nostre objectiu.

Què és el millor de tot? L'última donació, la que ha arribat a 1.501 euros: Marta Domínguez! ¡Que nos echen un galgo!

Mil cinc-centes gràcies a tots.

Ara, a córrer.

Germanor animal: els ultramonos visiten els koalas!

2011-04-06T10:54:00.000-07:00

Si no existissin els koalas, els hauríem d’inventar. Això és el que fan ells: organitzen, inventen, les curses que a ells els hi agradaria trobar. La darrera animalada ha estat l’Ironkoala, una prova de triatló que ja va per la segona edició. A nosaltres ens va encantar i de ben segur que provarem de ser-hi a la tercera!

La veritat és que vam arribar una mica tocadets. Pel matí en Pepe havia fet un entrenament sui generis, des del Clot a Sant Cugat, 17-18 km de muntanya a bon ritme, just a temps per veure la sortida de la cursa dels Medijocs, on teòricament havia de participar.
Qui sí que va prendre part en aquesta cursa va ser el Xavi, juntament amb el germà Albert i els amics Gerard i Damian. Tots ells van fer un paper força digne, quedant entre el primer terç dels classificats.

Per la seva banda, en Milio va arribar amb uns extranys símptomes asmàtics relacionats, potser, amb el fet d’haver-se anat a dormir a les 9 del matí. Que un ja té una edat... Tot i així, com un campió, ens va recollir a les 3 de la tarda i ens va portar a la Nou de Berguedà, just quan començaven a arribar els primers ciclistes, comandats per un esplèndid Polvorilla.

La primera impressió va ser brutal: no només la bellesa dels paratges i el bon ambient que s’hi respirava entre la gent, és que ens havien preparat unes paelles colossals que ens van entrar la mar de bé! Gràcies als companys de El Pererol, menjà casolà de primera! Ens les vam prendre amb cervesetes ben fresquetes cortesia dels organitzadors, voluntaris i d’altres amics.

Un apunt: sabeu quant ens va costar la inscripció, dinar i tot plegat? Doncs sí, ni un ral. I es veu que aviat ens arribarà una bona samarreta! Quan vam haver dinat amb els ciclistes que havien nedat (saltant d’un pont!) ja gairebé 2 km i pedalat més de 100 (incloent-hi alguns dels ports més bèsties de Catalunya!), vam començar la nostra prova, la cursa a peu. Es tractava de caminar de pujada i córrer de baixada.

Érem un bon grup comandats per tres cracks com són en Farreti, en Guido i en Martox i ens ho vam passar genial. 900 metres de desnivell positiu per arribar al Sobrepuny i fer un total de 8-9 km en poc més de 2 hores. La darrera part la vam fer amb frontal. I vam resistir. Zero lesions.

Menció especial al Milio, que va patir d’asma al cap de mitja hora de caminata i va haver de tornar enrere. El vam trobar a la tornada, juntament amb el Raül i el seu genoll acabat d'operar (té molt de mèrit això!) i vam sopar plegats amb tota la colla.

Càlida germanor entre koalas, ultramonos i d’altres especímens varis. Trobareu més fotos i cròniques al web dels Koala’s Team.

En tot cas, aquest vídeo us donarà una idea de com va anar tot plegat...

PD: Portem el 96% del repte solidari! Qui posarà el 4% que ens manca per assolir-lo? ;)

Kilian Jornet – Córrer o morir

2011-03-23T05:04:00.000-07:00

Si un dels moments importants de la temporada passada va ser el conèixer Marcel Zamora, pentacampió de l'ironman de Niça, aquest any ja podem dir que hem compartit una estona amb el campió del món de curses de muntanya i d’esquí de muntanya: Kilian Jornet.

Vam estar comentar la jugada i ens va desitjar molta sort per tots els nostres reptes, també per al Trailwalker, és clar. Després va posar amablement per fer aquesta foto amb l'amic Gerard.

Es tractava de la presentació del seu llibre, ‘Córrer o morir’, que des d’aquí recomanem a tothom per al proper Sant Jordi. Diu el Kilian que li costa més escriure que córrer, però hem pogut comprovar que és un crack també expressant en paraules els seus sentiments.

La presentació va anar a càrrec del periodista Jordi Basté. Va ser una nit molt especial, on també hi havia una gran quantitat d'amics corredors. Podreu trobar més informació al web dels Koala’s Team. Allà hi trobareu també una crònica personal de tot plegat, així com altres fotos de la vetllada.

Por una buena causa

2011-03-21T22:35:00.000-07:00

Son muchas las razones que nos han empujado a participar en una aventura como el Trailwalker de Intermon Oxfam. La primera y más esencial, el poder contribuir aunque sea con una aportación mínima a una buena causa. La segunda, por el hecho de compartir con unos amigos uno de los mayores (al menos para mi) retos deportivos de nuestras vidas y la última, a nivel personal, encontrar en una prueba de estas características el argumento definitivo a favor del deporte, el compañerismo, el esfuerzo y la ilusión.

En octubre de 2010 tres de los miembros del equipo disfrutamos de un triatlón por equipos que resultó ser muy gratificante, de hecho nos propusimos volver a repetirlo este 2011 pero a nivel individual porque nos parecía que podíamos dar un poco más de nosotros mismos y, porque no decirlo, ¡porque nos había sabido a poco! La cuestión es que el lema de aquélla aventura fue “Por ti, Diego”, tres palabras que no dicen apenas nada pero que para nosotros significaron la fuerza y la unión en beneficio de una sola persona, mejor dicho, una personita… mi hijo Diego.

Con el tiempo espero que el chaval valore el esfuerzo que todos hacemos en beneficio de una buena causa como la del Trailwalker, que entienda que somos privilegiados por todo lo que tenemos, pero que hay mucha gente que no puede tener lo mismo que él y que pasa hambre, sed y muchas dificultades. Con el tiempo solo espero que algún día pueda formar parte de mi equipo, o más bien, yo del suyo.

¡Por ti Diego, por vosotros ultramonos… y muchísimas gracias a todos por vuestras colaboraciones y ánimo que ya queda poco chicos!!!

Borja

Una altra crònica de la marató

2011-03-11T00:36:00.000-08:00

Ja fa temps que preparava aquesta marató. De fet, veig decidir participar-hi fa dos anys, quan vaig acabar la Mitja Marató de 2009. Tanmateix, la manca de temps lliure i les lesions diverses del meu cos d'atleta de diumenge em van fer arribar al mes de gener amb molt poc rodatge.

De fet, després d'un període de descans i d'algunes sessions de fisioteràpia (gràcies, Víctor!) vaig començar a fer tirades més llargues justament... a la Mitja Marató 2011! M'havia de posar les piles en un mes i mig escàs. I ho vaig fer.

Algunes tirades llargues per Collserola, ritmes baixos, escalfaments llargs i estiraments inacabables, però sobretot l'ajuda del Xavi, que a més d'animar-me em va treure a passejar per Collserola per fer la tirada més llarga.

Doncs bé, ja durant la setmana de descans prèvia a la Marató, sense saber per què, vaig començar a sentir un mal intens al peu dret, al centre de la part de devant, que sosté la major part del pes. Ni el Víctor no hi va poder fer res. Radiografia, antiinflamatoris de línia dura i, oh, no, REPÒS.

Ara ja no em fa mal, però em vaig perdre la Marató. Ja ens veurem l'any que ve. Salut.

Crònica de la marató de Barcelona

2011-03-06T15:15:00.000-08:00

07.45h. Sóna el mòbil, em truquen. No aconsegueixo agafar-lo, estic una mica zombie. És el Gerard, l’amic corredor. De sobte, recupero parcialment la consciència. Avui és la marató! Havia quedat amb els amics a les 07.30h per escalfar i amb el Christian per donar-li el dorsal del Santi, que finalment no ha pogut córrer. Haig de pensar ràpid, agafo el metro i arribo, però haig de trucar, què em poso? Truco al Gerard, a veure si pot avisar al Christian, no me l’agafa, haurà deixat ja la bossa. Me’n recordo que visc al costat d’una parada de taxis, aniré en taxi. No em donarà temps d’anar a deixar la bossa, m’hauré de portar les coses a sobre. Mp3, crema, ibuprofeno, gels... Amb les presses decideixo que no tinc temps per ocupar-me de prevenir ampolles ni per vaselina. A més, se m’oblida la roba per després i els auriculars. He agafat la cartera, el mòbil, tot ho portaré a sobre, a la minimotxilla camelbak sense la bossa d’aigua.

Vaig cap al taxi. “A la Plaça Espanya!” Li explico les meves penes “Avui és la marató i m’he adormit. Ahir estava nerviós i em vaig prendre una pastilla per dormir...”. El taxista riu i em fa preguntes interessants. “Però si arribes tard i surts l´últim no podràs guanyar”. Li explico que tenim xip. I que igualment, les meves pretensions no arriben, aquesta vegada, fins al pòdium. Truco al Christian. Està tranquil, m’espera. Arribem a la Plaça Espanya, gairebé sense trànsit. Un èxit. L’home no té canvi. No té bitllets de 5 ni monedes. Li dic que passi un bon diumenge i es prengui alguna cosa a la meva salut. Truco al Christian. Quedem, m’agraeix (i al Santi) que li hagi portat el dorsal, ens acomiadem mentre saludem al Pedro de Sants i a d’altres correcats, alguns han vingut a córrer, altres a animar i a fer fotos. La cursa està a punt de començar.

Sense haver-la preparat específicament, aquesta era una marató que no em preocupava. L’objectiu era acompanyar dos bons amics, el Pepe Ultramono i el Santi, en la seva primera marató. Per fer-ho, hauria d’anar a un ritme semblant al ritme meu d’entrenament i em semblava una idea perfecta. Però pocs dies abans de la prova, la mala sort, la llei de Murphy, l’estrés o vés a saber què, irromp a les nostres vides i resulta que acabo corrents sol. Sense tenir un objectiu clar, és evident que no tinc la forma física per anar a fer marca i decideixo plantejar-me un objectiu a mig camí: baixar de les 4 hores. De manera que no acabi fet caldo. I començo la cursa. Tranquil, en el grup de gent que vol fer 3.45 o així, on em toca. El genoll fa mal, com sempre, però s’aguantarà. Al taxi ja ha caigut el primer ibuprofeno del matí. Durant la cursa acabarà caient algun més.

De blau, a la dreta, amb el cap afaitat

Arribo al kilòmetre 5 en poc més de mitja hora i començo a fer càlculs. I si faig una marató en progressiu? Fent cada kilòmetre més ràpid que l’anterior? Decideixo que és un objectiu collonut i vaig per feina. Mentre estic ocupat en calcular a quant estic fent el kilòmetre, a quant passaré pel km 10, 15, etc. va passant el temps i els kilòmetres. Descobreixo astorat que aquest any l’ambient de la marató és excepcional. Hi ha moltíssima gent (una cosa poc habitual), però que a més animen molt (també poc freqüent a les curses de la Ciutat Comtal) i van cridant el meu nom que porto escrit al dorsal. I per si això fos poc, vaig veient amics i coneguts, com el Pablo Redon fisio, el Pablo Aguiar de la feina, els meus pares i els pares del Gerard fins a 3 vegades, el Pepe i la Marta també diverses vegades... i vaig avançant gent. Cada vegada em sento millor.

Tot això afegit a un dia magnífic amb un sol esplèndid i temperatura agradable, així com una organització impecable que fa que estigui permanentment hidratat per dins (gatorade) i per fora (aigua que em vaig tirant per sobre) i que amb l’únic gel que tinc, em senti molt fort... decideixo que aniré a per totes i donaré el màxim. I segueixen caient els kilòmetres. I la gent segueix animant i empenyent-nos fins a l’arribada, és a dir fins a la victòria. Entro a meta aixecant els braços i amb un somriure que trigarà en anar-se’n. Abraçades, petons amb els amics que hi són. Trucades i missatges per explicar la bona nova. Dutxa ràpida a casa i tornar al lloc del crim per dinar amb companys corredors i comentar la jugada. A casa després miraré classificacions (vaig sisè a la lliga, a la meva categoria) i em buscaré a les fotos. Una jornada perfecta.

Gràcies per les noves donacions!

2011-02-26T09:03:00.000-08:00

Amics i amigues,

els ultramonos estem molt contents perquè el tema de les donacions està tornant a agafar empenta. En els darrers dies hem tingut diverses aportacions que ens agradaria destacar. En primer lloc, l'Albert Caramés, un noi molt alt i a més treballa per la ONU i a més està fent una tesi sobre reintegració de nens soldat i a més ho sap tot (o gairebé) de Côte d'Ivoire i a més és una veu catalana internacional de referència... En segon lloc, el Ramon Gabara, un amic i gran corredor (Raimon a corredors.cat) que amb el seu equip ja porta molts diners recaptats per al gran repte del trailwalker i a més ja ens havia fet altres donacions i a més segur que compartirem entrenos, curses i històries diverses... En tercer lloc, la Lida Ford, un prodigi d'atleta que corre una mitjana de 30 maratons l'any alimentant-se bàsicament a base de vodka i a més sempre amb un somriure i a més sempre disposada a anar a Florència, a Marrakech i a on calgui per córrer... En quart lloc, en Dani Lagartofernández, gran fotògraf, comunicador, realitzador i millor persona i a més hem compartit amics i companys d'habitació a Colòmbia/Palestina i a més potser també al Sàhara... En cinquè lloc, un anònim, que més podem dir? És la primera vegada que tenim una donació anònima... potser és un amic massa tímid, potser algú que volia fer una aportació i no sabia a qui i finalment ens ha escollit a nosaltres! En sisè lloc, en Lluís Orriols, company politòleg i a més doctor, investigador, professor, solidari i compromès amb les aventures dels Ultramonos des de fa... 15 anys! En setè lloc, la Inma Serrano, extremenya entranyable, amiga de l'ànima, coneixedora de la realitat de Bòsnia i dels seus refugiats, d'aquestes persones que saps que sempre hi són, que sabíem que li acabaríem dedicant un post en aquest bloc.

Doncs això, que estem molt contents. Perquè això és només el principi de la recta final de donacions. En tenim aparaulades una desena i a més us anunciem que d'aquí molt poc farem samarretes amb el nostre súper logo i a més seguim entrenant-nos i dessagnant-nos pels mugrons...

Moltes gràcies a tots i totes!

I recordeu que podeu anar seguint l'evolució de les aportacions recaptades per a Intermon Oxfam AQUÍ

La maratón de Barcelona cada vez más cerca

2011-02-18T04:03:00.000-08:00

El día 6 de marzo tendrá lugar la maratón de Barcelona. Para algunos de nosotros será la primera, siempre especial. Lo importante es llegar. Y llegaremos.
Para otros, con más experiencia, se trata de acompañar al amigo y, a la vez, acostumbrarse a estar muchas horas seguidas haciendo deporte caminando/corriendo. En otras palabras, un entrenamiento perfecto para el trailwalker.
Vemos con mucha alegría que el número de participantes de la prueba se acerca a la cifra mágica de 200 equipos, que estamos seguros de que se logrará. Esperamos que todos ellos consigan los 1500 euros necesarios para participar. Nosotros ya llevamos la mitad, gracias a unos números de lotería que hicimos para Navidad y a donativos de familiares y amigos. Nos ayudáis a conseguir el resto?
http://trailwalker.intermonoxfam.org/es/equipos/ficha/ultramonos

Mugrons ensangonats

2011-02-01T07:23:00.000-08:00

Estimats patrocinadors potencials,

Estem entrenant; i de valent. No només amb marxes a peu, sinó també participant en proves de fons com la Mitja Marató de Barcelona. Tenim nivells molt diferents. Quan jo arribo al bar el Xavi ja fa estona que ha demanat les cerveses. Però hi ha una cosa que ens uneix: els mugrons ensangonats!

Hi ha qui amb prou feines sua la samarreta, nosaltres l'ensagnem. ¿Què més pot demanar un patrocinador? Màxim esforç!

Animeu-vos a col·laborar amb Ultramonos i la TW d'Intermón-Oxfam!

Salut i heavy metal

De Roses a Cadaqués pel Camí de Ronda

2010-12-21T11:13:00.000-08:00

El Gr- 92, el mític camí de ronda que voreja la costa catalana, va ser escenari el passat dissabte d'una travessa espectacular per part de dos ultramonos. Paratges incomparables de la Costa Brava, començant a Roses i acabant a Cadaqués, passant per moltes cales, amb un temps perfecte de sol i absència de tramuntana... i, com no podia ser d'una altra manera, vam dinar al Bulli. Bueno, al davant. Un entrepà que ens va saber a glòria. Una caminada que repetirem ben aviat segur, potser amb la resta de l'equip. Una marxa de poc més de 20 kilòmetres amb poca dificultat tècnica i que ens havia estat recomanada pels amics del Koala's Team, a qui agraïm el consell. Si li haguéssim de posar un però... no ens va acabar d'agradar que hi haguessin per aquella zona més anuncis i indicacions en francès i en alemany que en d'altres llengües més properes. En tot cas, el cigaló final al Casino de Cadaqués va ser merescut i el recordarem amb carinyo.
Ben aviat estaran disponibles les fotos de la jornada.
I per acabar d'arrodonir el cap de setmana, vam participar a una vibrant cursa d’eliminació a les 24 hores d’atletisme per a la Marató de TV3. Potser vam notar en excés el cansament de la marxa del dia anterior, però tot i així vam poder aguantar algunes voltes, fent, per tant, un paper bastant digne a una cursa on hi havia un nivell impressionant.

100 - 4 - 1.000.000

2010-12-15T07:36:00.000-08:00

100 kilómetros, 4 amigos y 1.000.000 de apoyos. Esto es lo único que os hace falta para completar este doble reto deportivo-solidario. El deporte, al aire libre, en la naturaleza, el reto de superarse a sí mismo, de llegar hasta donde no has llegado todavía, mejorando tus marcas, batiendo todos tus récords.

La solidaridad, el apoyo a los más desfavorecidos, el combate a la injusticia, la tan necesaria labor de bombero de los fuegos que otros no apagan. 4 amigos, que aunque siempre les gustó el deporte nunca estuvieron especialmente implicados en estos retos, que se conocen desde hace por lo menos 15 años (algunos incluso más) que se fueron desperdigando pero que no han perdido el contacto.

Y 1.000.000 de apoyos que son, por lo menos, con los que vais a contar. Aquí tenéis uno más, uno de alguien a quien le hubiera gustado estar haciendo el camino con vosotros.

Estos son los ingredientes. Sólo falta removerlos un poquito, darles una buena dosis de entreno, conseguir más fondos, y añadirle unos platanitos para así tener a los ultramonos!

Ultramonismo forever!

Javi Galindo

2010: Un balanç personal

2010-12-13T04:09:00.000-08:00

S’acaba l’any i toca fer una mica de recapitulació. En línies generals, ha estat un bon any. Hem corregut més de 1500 kilòmetres al llarg de la temporada, hem participat en 27 competicions (totes acabades!), hem superat algunes marques, hem provat distàncies noves, competicions noves i fins i tot esports nous. Anem a pams.

Pel que fa a les distàncis habituals en ruta, cal destacar la marató de Berlin (millorant la marca personal i seguint per primera vegada una preparació específica, tot i les lesions), 7 mitges maratons (Granollers, Barcelona, Calella - Costa del Maresme, Olot - La Garrotxa, la Run Melbourne, la de l’Avellana a Riudoms i la del Mediterrani a Castelldefels) i 7 curses de 10 km (Sant Antoni, Sant Boi, la dels Bombers, Nou Barris, Malgrat de Mar, la triatló Garmin amb dos altres ultramonos i acabem l’any fent de llebre oficial a la dels Nassos); a més de les de les Festes Majors de Terrassa (7.8 km) i Sant Andreu (5.2 km), i la Cursa de El Corte Inglés (11 km).

Però no només de córrer viu l’home. Per aquest motiu i com a cross-training, hem nedat més que mai i també hem fet força bici. Per exemple, hem pujat el Turó de l’Home (primer port CIMA) amb l’ultramono Pepe i vam superar els 100 km en terres valencianes (Massamagrell - Segorbe - Sagunt – Massamagrell) amb l’homònim Xavi Galindo. També hem descobert la importància de les abdominals i de l’enfortiment dels cuàdriceps, així com les plantilles anti-tendinitis, arribant al 2011 amb la mentalitat més forta que mai. I hem conegut personalment a un dels cracks entre els cracks, en Marcel Zamora (a la foto).

Però la prioritat han estat les curses a peu. Així, a més de les proves en ruta, hem fet 5 curses de trail running (Can Caralleu, Cursa per Collserola, Medijocs a Sant Cugat-Collserola, de la Campana a Vacarisses, Jabulani Challenge a Sydney), un cros (Joan Miró, de la Violència de Gènere), una marxa tècnica regulada (el Cuc, a Sant Llorenç Savall, fent parella amb el gran Guifré Miquel i obtenint una meritòria 14ª posició final, tot i merèixer més), una cursa d’eliminació (a les 24 hores de Corredors.cat) i un aquatló (nedar i córrer) amb l’ultramono Borch (a L’Ametlla de Mar).

Precisament en un altre aquatló (el de Badalona) vam fer per primer cop de voluntaris, experiència necessària i gratificant que de ben segur repetirem en el futur. Un futur on ens esperen caminades de resistència, marxes d’orientació i de regularitat, curses de muntanya, duatlons i triatlons... per afegir a les competicions que ja coneixem i de les que en parlarem en algunes peces de periodisme esportiu. Entre les novetats, hi ha una que destaca particularment: el Trailwalker d’Intermón Oxfam.

Aquí parlen de nosaltres!

2010-12-01T13:40:00.000-08:00

(article publicat a lajornada.cat el 01/12/2010)

El Trailwalker d’Intermón Oxfam escalfa motors

Superada la xifra de 30 equips inscrits, l’Intermón Oxfam Trailwalker comença a agafar volada.

L’evolució de les curses de muntanya en els darrers anys a Catalunya és un fet que sorprèn per la quantitat, així com per la qualitat de les propostes, potser lligades a l’alt nivell de la selecció nacional, que està acostumada a aconseguir èxit rere èxit a nivell internacional. En aquest context només era qüestió de temps que hi arribés el Trailwalker (TW). Es tracta d’una competició a peu per equips que planteja un doble repte: el repte físic i mental d’una cursa de 100 km i el repte solidari de reunir una bona suma de diners per a la coneguda ONG Intermón Oxfam.

Adaptant un antic entrenament de soldats de l’exèrcit britànic, la primera marxa Oxfam Trailwalker va tenir lloc el 1986 a Hong Kong, amb la finalitat de recaptar fons per a fins benèfics. Amb el temps, l’èxit d’aquesta aposta i la creixent popularitat de les curses d’ultradistància (de més de 42 km) van extendre la iniciativa a d’altres països on té presència l’ONG, de manera que en l’actualitat la podem trobar a llocs com Austràlia, Nova Zelanda, Japó, Canadà, França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Irlanda o Anglaterra.

Com es pot entendre aquest èxit? Anna Viloca, una de les organitzadores de l’esdeveniment en terres catalanes, ho explica així: “Els atletes que fan curses de muntanya volen superar els seus límits, mentals i físics, amb la llibertat que dóna l’estar en comunió amb la natura. Corren perquè és part de la seva esència. Amb el TW d’Intermón tenen l’oportunitat de donar-li un sentit que vagi més enllà d’un mateix; una idea recurrent entre els corredors, però sovint difícil de concretar.”

La TW 2011 de Barcelona tindrà un recorregut de 100 km per pistes i senders de muntanya entre bonics paratges naturals. La línia de sortida es troba a Santa Maria de Palautordera i la cursa passarà pels parcs naturals del Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Es tracta d’un perfil accidentat, amb algunes pujades i baixades llargues que, en conjunt, formen un desnivell considerable, però sense dificultats tècniques importants.

Entre els equips ja inscrits, destaca la presència de propostes populars que podríem titllar de lúdico-esportives, com els Rebentats, els Pequeños Saltamontes, les Hormigas Atómicas o els Ultramonos. Sovint els membres dels equips que hi participen no han completat mai un esdeveniment d’aquest tipus, de manera que la TW representa, a més del doble repte (esportiu i solidari), el baptisme de foc en curses (ultra) de muntanya.Tot i això, la prova també comptarà amb la participació d’atletes d’èlit, com la Mònica Aguilera, campiona aquest 2010 de les 100 milles de l’Himalaia o la Marató dels Sables, entre d’altres.

El quart mosqueter

2010-11-25T14:46:00.000-08:00

Us presentem al quart integrant de l'equip ULTRAMONOS: el Milio Arasanz Villarte, en les seves pròpies paraules:

"Siempre he caminado, me gusta sentirme en contacto con la naturaleza. Que pasen las horas, los paisajes, los pueblos, las personas y los momentos. No importa si llegas lejos o cerca, si subes alto o te quedas por abajo. Lo importante es sentir algo que si no estuvieras ahí no sentirías. Y que mejor manera que hacerlo que con mis amigos más monos y por una buena causa como es la Trailwalker".

Ja tenim logo!

2010-11-23T13:24:00.000-08:00

Media maratón de Valencia

2010-11-23T03:44:00.000-08:00

El pasado domingo 21 de noviembre 8.000 atletas corrieron la media maratón de Valencia. Solo uno era un ultramono que disfrutó del buen ambiente para hacer marca! Enhorabuena Borja por tu 1h 43"03'!

Reproducimos a continuación la nota de prensa de la carrera

JOYCE CHEPKIRUI PULVERIZA EL RÉCORD FEMENINO DEL MEDIO MARATÓN DE VALENCIA (1.09:25)
John Nzau Mwangangi vence en hombres con 1.01:10, por delante de Gilbert Masai.

El viento, invitado no deseado, penalizó las marcas

Han terminado la prueba cerca de 7.000 atletas

Valencia (21.11.2010). Los kenianos John Nzau Mwangangi (1.01:10) y Joyce Chepkirui (1.09.25) se han proclamado vencedores del Medio Maratón de Valencia (21,097 kilómetros), que se ha celebrado esta mañana organizado por la SD Correcaminos, con la inscripción de 8.015 corredores (cerca de 7.000 llegados a meta) que han sufrido un fuerte viento racheado a lo largo de la prueba.

En categoría femenina, el registro de Chepkirui ha supuesto por casi dos minutos un nuevo récord de la competición, que alcanzaba su vigésima edición, y en la que se ha confirmado que Valencia, incluso con viento, posee uno de los circuitos más rápidos del mundo.

La carrera más emocionante y de mayor calidad ha sido la de mujeres. La etíope Atsede Habtumu, acompañada por la keniana Joyce Chepkirui y la italiana Anna Incerti, pasó en 16:34 los 5 kilómetros y en 33:11 los 10 kilómetros. A esa altura, y de acuerdo con los parciales registrados, el récord de la prueba de Joan Aiyebei (1.11:16 en 2007) ya se estaba tambaleando.

En el kilómetro 17, las africanas descolgaron a su rival europea y llegaron en un trepidante mano a mano a los metros finales, resueltos a favor de la keniana merced a su mejor sprint. Muestra de la rivalidad entre ambas es que apenas les separaron 2 segundos en meta tras 21,097 kilómetros de recorrido. En tercera posición, a más de un minuto, llegó la italiana Incerti. Se da la circunstancia de que las tres corredoras han pulverizado la plusmarca anterior del Medio Maratón de Valencia, lo que demuestra el increíble nivel femenino que se ha registrado en esta edición, a pesar de las adversas condiciones meteorológicas.

La primera española en meta ha sido la valenciana Mónica Pont, que ha vuelto a la competición en categoría de veteranas y ha llegado quinta con un tiempo de 1.18:34.

La carrera masculina

En hombres, el viento perjudicó, sobre todo, en la primera mitad del circuito. La primera liebre, el keniano Paul Kemboi, hizo lo que pudo en los cinco kilómetros iniciales (14:30), con Mwangangi y Kipyego pegados a su espalda, intentando resguardarse inútilmente de las rachas de aire. Ya a esa altura, el grupo se había reducido a cinco atletas (además de los tres citados, el ganador del medio maratón de Santa Pola 2010, Eric Kibet, y Gilbert Masai, que corría por segunda vez en Europa, ambos de Kenia).

Este mismo paquete, castigadísimo por un viento que incluso tiraba las vallas del circuito, transitó por los 10.000 metros en 29:08, lejos de los parciales previstos.

Ya en el ecuador, la revelación de la prueba, Masai, avivó el ritmo aprovechando un tramo favorable, y se presentó en el kilómetro 15 en 43:34. En ese punto sólo aguantaba el ritmo Mwangangi, que sacaba 80 metros a Kipyego y unos 150 metros a Kibet.

Mwangangi comenzó su cabalgada en solitario en el kilómetro 18, pero sufrió hasta el final el empuje de su compatriota Masai, al que sólo pudo aventajar en 8 segundos en meta (1.01.10 por 1.01:18).

Por su parte, el marroquí afincado en Valencia Hassan Ahounchar fue la primera cara conocida en meta con 1.04:34, tras una carrera completamente en solitario. El ganador del pasado Maratón de Valencia, David Njagi, arribó sexto, mientras que el primer español fue Andrés Micó. En categoría de handbikes, el primero ha sido Juan Cuadros (1.23:25).

En la entrega de Trofeos han estado presentes el Director de Marketing de Adidas, Javier Zapata, el Concejal de Deportes del Ayuntamiento de Valencia, Cristóbal Grau, el director general del Deporte, Mateo Castellá, el presidente de la Federación de Atletismo de la Comunidad Valenciana, Vicente Revert, la directora de Deportes de la Diputación, Mª Ángeles Medrano, así como el presidente de la SD Correcaminos y de AIMS Paco Borao.

El circuito ha sido controlado por la Policía Local de Valencia.

Un total de 408 corredores de la Unidad Militar de Emergencias (UME) han participado en la prueba, lo que convierte a esta unidad en el equipo más numeroso de la carrera.

Antes de la salida, hubo un minuto de silencio en memoria del atleta David Gaspar, inscrito desde hace semanas, pero tristemente fallecido el pasado martes.

Más info www.mediomaratonvalencia.com

Corredors lamentables, dibuixos de qualitat

2010-11-23T02:00:00.000-08:00

Corrent som uns paquets, però gaudim del suport dels millors. Una bona mostra, aquest dibuix del dibuixant V&L, que també s'encarregarà de dibuixar el logotip d'Ultramonos.

Ja tenim loteria!

2010-11-18T04:08:00.000-08:00

Bon dia,

Ja tenim dècims de loteria i aviat podrem vendre'n participacions per finançar el TW. El número és 70783 i toca SEGUR. Per tant, per la generositat que ens caracteritza i pel vostre bé, us obligarem a comprar participacions a puntapala.

Salut i heavy metal

¡Gracias!

2010-11-17T08:51:00.000-08:00

¡Wow! ¡Ya tenemos donativos! Sandra, Diego, Elsa, Juan, Mª Antonia, Carla... ¡muchas gracias por vuestra aportación a la causa! Intentaremos estar a la altura de vuestro apoyo. Nos ayuda mucho saber que desde que nos hemos constituido como equipo ya ha habido gente que no solo ha decidido colaborar, sino que se ha tomado la molestia de hacerlo ya desde el principio. Por nuestra parte deciros a vosotros y a todos los demás que se han puesto en contacto con nosotros para expresarnos su interés en la iniciativa y para darnos ánimos, que estamos ultramotivados y que tenemos un plan de entrenamiento muy ambicioso. ¡Vamos!

Un equip, dos reptes, molt somnis

2010-11-16T05:23:00.000-08:00

Un equip, dos reptes, molt somnis. L'equip, poc a poc l'anireu coneixent. Els reptes, estan clars: (1) Arribar de Palautordera a Montserrat sans i estalvis i (2) Aconseguir els màxims diners possibles per a Intermon Oxfam. Que en temps de crisi els de sempre pateixen sempre més. Els somnis els anirem desgranant. El primer d'ells és assolir els dos ultra-reptes que ens hem fixat com a ultramonos!